L’organització del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a València el 1938

 

Manuel Sanchis Guarner va nàixer el 9 de setembre de 1911 a València, i des de ben jove va manifestar un gran interés per la llengua i cultura dels valencians, segurament per influència del seu oncle, Josep Sanchis Sivera, que segons reconeix «m’ensenyà d’estimar, com cal, les manifestacions de l’esperit de València».

Va estudiar dret i filosofia i lletres, secció d’història, i amb tan sols vint anys va participar en la fundació d’Acció Cultural Valenciana, entitat universitària de caràcter nacionalista, la qual cosa ens ofereix una idea de les seues inquietuds, del seu pensament i dels anhels valencianistes que recorrien el seu esperit. No ens ha de sorprendre, per tant, que al llarg de la dècada dels anys trenta participara en diverses iniciatives relacionades amb l’estudi i divulgació de la llengua, la cultura i la història dels valencians, com la publicació d’articles en la revista Acció Valenciana; amb el Centre d’Actuació Valencianista, que va organitzar les Setmanes Culturals Valencianes durant els anys 1932, 1933 i 1934; o Proa, Consell de cultura i relacions valencianes, que havia de coordinar la IV, prevista per al 1936. A més, des del 1932 formava part del Seminari de Filologia Valenciana de la Universitat de València i el 1933 va publicar el conegut llibre La llengua dels valencians.

El II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a València

Ara, però, volem referir-nos a una iniciativa que mai passà d’un estat merament embrionari, però que il·lustra magníficament quin era l’esperit emprenedor del jove filòleg: la proposta d’organitzar el 1938 a València el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, dins dels actes commemoratius del VII Centenari de la Conquesta de València per Jaume I. És a dir, quasi cinquanta anys abans del congrés lingüístic celebrat el maig de 1986 a Perpinyà, Lleida, Girona, Andorra, Palma, Tarragona i València.

La idea de Sanchis Guarner la va compartir primerament amb el seu company Francesc de B. Moll, ja que en aquell moment tots dos es trobaven realitzant enquestes per a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica a l’illa de Mallorca, que l’acollí magníficament. Seguidament va presentar la proposta a Carles Salvador i a Nicolau Primitiu Gómez; el primer, engrescat amb la difusió de les Normes de Castelló i amb l’organització de cursos de llengua, i el segon, amb magnífiques relacions amb Lo Rat Penat i el Centro de Cultura Valenciana.

La proposta de Sanchis Guarner tenia una enorme significació, no únicament per la importància dels estudis filològics que amb tota seguretat generaria, sinó també per l’alt valor simbòlic que suposaria la celebració d’un congrés sobre la llengua catalana a València.

Sanchis Guarner va consultar també amb Josep Giner, en aquell moment un dels filòlegs valencians millor preparats, amb Enric Valor, qui des d’El Tió Cuc havia divulgat les Normes de Castelló a la ciutat d’Alacant, amb Lluís Fullana, qui havia participat en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana a Barcelona el 1906, i amb Lluís Revest, de la Societat Castellonenca de Cultura.

Francesc de B. Moll

L’entusiasta Sanchis es va adreçar tot il·lusionat a Nicolau Primitiu Gómez fent-li saber que «ja tenim una llista completíssima dels qui podrien ésser propagadors del Congrés; a totes les nacions d’Europa i als Estats Units hi ha un vell estol de savis amants de la nostra llengua, els quals vindrien a València o ens trametrien les llurs comunicacions, donant-li un aire científic i una envergadura internacional a les festes commemoratives de la Conquesta». 

La resposta de Nicolau Primitiu fou ben sincera: «la vostra idea de celebrar el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a València ens plau alamon, […] Nosatres us prometem contribuir en lo que’ns siga possible». Ara bé, l’expert valencianista va voler ser franc amb el jove Sanchis Guarner i exposar-li els problemes que a parer seu sorgirien, derivats sobretot del nom de la llengua: un congrés sobre llengua catalana a València provocaria reticències entre «un grup de valencianistes enemics de tot lo que olga a hegemonia catalana […] i és de tembre que la premsa, com ha fet atres voltes, es valga de la menor dissensió manifesta o encara sens ella per a promoure una campanya contra’ls valencianistes, i àdhuc contra Catalunya. I això sí que seria desagradable». A més d’aquestes objeccions, Nicolau Primitiu li recomanava «consultar el cas a les entitats culturals del País: Lo Rat Penat, Centre de Cultura, Castellonenca, L’Estel, etc.».

Per altra part, Carles Salvador també va respondre a Sanchis Guarner expressant-li certes reticències: «Hi ha un perill –afirmava-: que els Bayarri, els Morante, i els Fullana aprofiten el motiu del Congrés per a escriure quatre articles de premsa i provocar un ambient contrari al cientifisme del Congrés, i això pel consabut perill català». A més a més, el mestre valencianista també el prevenia de les dificultats econòmiques de la celebració del Congrés, amb un ajuntament capitalí i una diputació no massa disposats a col·laborar, i és per això que també li aconsellava posar-se en contacte amb el Centro de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o la Castellonenca de Cultura, ja que «els Sr. Presidents o Directors d’aquestes entitats que tenen ben guanyada fama i solvència davant les autoritats oficials podran fer més que no uns senyors de bona voluntat». Carles Salvador acabava la carta fent-li saber que «podeu comptar amb mi. Jo us ajudaré tot el que podré. Vós i Renat haureu de portar el pes de feina si ha d’ésser organitzat únicament pels valencians […] Si penseu que aquestes objeccions es poden salvar, mans a l’obra i avant!».

Carles Salvador

En tot cas, la idea de Manuel Sanchis Guarner no arribà a quallar, tal vegada per les reticències de dos dels seus possibles i imprescindibles col·laboradors, o per altres motius que no coneixem. Per altra part, el que sí que és cert que en cas d’haver anat endavant la iniciativa encara hagués entropessat amb els enormes problemes provocats pel colp d’estat del juliol de 1936.

Tot i això, amb aquesta iniciativa podem veure, una vegada més, la magnífica visió de Sanchis Guarner pel que feia a les necessitats de la llengua, sobretot ací a València, on un esdeveniment d’aquest tipus haguera suposat un impuls extraordinari per als estudis del valencià i per a la difusió i implantació de la normativa ortogràfica aprovada a Castelló el 1932.

II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986)