150 anys del naixement de Lluís Fullana

 

És impossible entendre el naixement i els inicis de la filologia valenciana, així com la seua evolució primigènia durant el primer terç del segle XX, sense conéixer i estudiar l’aportació de Lluís Fullana i Mira. Nascut a Benimarfull, comarca del Comtat, el 5 de gener de 1871, va morir a Madrid el 21 de juny de 1948, allunyat de les terres valencianes i havent abandonat per complet des de feia anys la seua gran passió vital: l’estudi del valencià i la publicació de gramàtiques i diccionaris per al seu ensenyament i divulgació. De fet, la signatura de les Normes de Castelló, que realitzà a primeries de 1933, fou el gran darrer acte en favor del valencià del menoret franciscà. A partir d’aquell moment fixà la residència a Madrid i la seua ploma emmudí per a la filologia valenciana.

Els seus plantejaments sobre l’origen del valencià i les seues propostes ortogràfiques no havien sigut acceptades ni pels escriptors ni per les institucions valencianes, de manera que va decidir, amb un acte d’extrema generositat, apartar-se discretament i deixar pas a jóvens estudiosos com Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Marco o Carles Salvador i Gimeno. La postura del pare Fullana va ser ben valorada pels impulsors de les Normes de Castelló, i com a mostra de gratitud per la seua actitud de consens, Carles Salvador va proposar la celebració d’un homenatge a l’il·lustre franciscà dins dels actes de la IV Setmana Cultural Valenciana prevista per a 1935, per tal de commemorar el vinté aniversari de la publicació de la Gramàtica valenciana el 1915. I fins i tot Francesc Caballero Muñoz va reclamar des del setmanari El Camí la necessitat i «el deure de valuar com es mereix l’esforç, encara no agraït, i l’enorme servici que el P. Fullana feu al nostre idioma amb la confecció de la ‘Gramàtica Valenciana».

L’obra

Lluís Fullana i Mira s’integrà de ben jove en l’orde franciscà dins del qual ocupà diversos càrrecs rellevants al llarg de la seua vida. També es dedicà a l’ensenyament, primer com a professor de francés al col·legi de La Concepció d’Ontinyent i, posteriorment, impartí classes de valencià a la Universitat de València. Col·laborà en la major part de diaris de la capital valenciana, com ara Las Provincias, La Voz de Valencia o Diario de Valencia, en revistes com Germania o Lo Rat Penat, i en publicacions de Madrid com l’ABC, ArchivoIbero-Americano o Verdad y Vida. També impartí nombroses conferències i xarrades, sobretot de tema lingüístic i històric, i participà en diverses polèmiques amb altres autors en les pàgines d’algunes publicacions valencianes sobre qüestions filològiques.

Antoni M. Alcover

Des de 1902 fou un actiu col·laborador del Diccionari català-valencià-balear de mossén Antoni M. Alcover, i gràcies a la seua relació participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906. Fou membre, entre altres institucions, de Lo Rat Penat i de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, col·laborador de l’Institut d’Estudis Catalans i director honorari del Centre de Cultura Valenciana. En els anys 20 ingressà en la Real Academia Española en representació de la «lengua regional» de València. Des de 1934 residí a Madrid, fins a la seua mort. A més a més, Fullana és autor d’un important volum de llibres i estudis sobre la història valenciana, entre els quals podem destacar la Historia de la villa y condado de Cocentaina (1920), la Historia de la ciudad de Ontinyent o la Historia de los virreyes de Valencia –que no pogué editar completa–, així com abundants treballs que donà a conéixer en diverses revistes i publicacions. Sobre llengua en concret, entre molts altres estudis i articles, publicà la Gramàtica elemental de la llengua valenciana (1915), el Vocabulari ortogràfic valencià-castellà (1921) i l’Ortografia valenciana (1932). 

Els seus primers estudis lingüístics

Pel que fa als seus treballs lingüístics, hem d’assenyalar en primer lloc un fet: no hi ha hagut una correspondència entre la importància de l’obra i les aportacions filològiques de Lluís Fullana i la confecció, en èpoques posteriors, dels estudis suficients que ens hagen permés aproximar-nos a la considerable tasca en favor del conreu i la difusió del valencià que dugué a terme. Tractar d’analitzar el perquè d’eixa situació ens portaria, segurament, a la constatació de la situació d’anormalitat en la qual encara vivim els valencians quant a una de les principals senyes d’identitat que tenim com a poble: la llengua que parlem. De fet, la figura de Lluís Fullana, controvertida i polèmica, com la de totes les persones que s’han dedicat al País Valencià a l’estudi i difusió de la llengua, ha sigut sotmesa a consideracions interessades per segons qui en determinats moments i circumstàncies. Això ha portat a donar una excessiva importància a temes com, per exemple, les seues opinions sobre la identitat del valencià, que en una situació de normalitat civil no hagueren merescut molt més de quatre ratlles.

En concret, Lluís Fullana elaborà els primers treballs filològics de manera intuïtiva i en un principi amb escassos coneixements lingüístics, a partir de la relació que tenia amb Antoni M. Alcover i les contribucions que feia al seu Diccionari. Fullana, col·laborador que tenia «poca son», fou un dels pocs valencians que participaren de forma activa en aquella obra magna del conjunt de la llengua catalana, amb l’elaboració de prop de 10.000 cèdules que lliurà puntualment al religiós mallorquí. A més a més, el 1906 participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a Barcelona, impulsat pel mateix mossén Alcover, que el convidà especialment. De fet, fou l’únic valencià que presentà una comunicació, «Ullada general sobre la morfologia catalana», que confeccionà amb molta il·lusió, tot i que obtingué resultats desiguals, tal com s’encarregà de mostrar Bernhard Schädel, que el criticà durament.

Amb posterioritat participà en l’intent de codificació de l’ortografia valenciana més seriós engegat amb anterioritat a les Normes de Castelló, i que sorgí per iniciativa de Jacint M. Mustieles, aleshores secretari de Lo Rat Penat, arran de l’aprovació el 1913 de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou per això que Fullana elaborà un interessant treball d’estudi i anàlisi d’aquelles Normes, en què les analitzava una a una i acceptava algunes per considerar-les convenients per al valencià, mentre que en rebutjava d’altres. La finalitat era, segons afirmava el franciscà, «poder unificar les ortografies en la majoria dels casos» de Catalunya i València.

 

Les Normes de 1914 de Lo Rat Penat

El que calia, sobretot, era acabar amb l’anarquia ortogràfica existent mitjançant l’adopció d’una normativa acceptada per part de tots els escriptors valencians. Tanmateix, la iniciativa de Lo Rat Penat, que inicialment pretenia adaptar les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans a les peculiaritats valencianes, no obtingué finalment eixe resultat, ja que els seus impulsors, Fullana i els sectors conservadors, acabaren apostant per una normativa ortogràfica separada de la resta de territoris de la llengua catalana. Així, a partir d’aquests plantejaments nasqueren les Normes de 1914, que foren aprovades pels socis de Lo Rat Penat, tot i que la veritat és que tingueren escassa incidència entre els escriptors valencians.

Després de redactades les Normes de 1914 i assumides per Lo Rat Penat calia difondre-les i per eixe motiu el Centre de Cultura Valenciana publicà el 1915 la Gramàtica elemental de la llengua valenciana, confeccionada amb aquella nova normativa. Amb posterioritat, el 1921 Fullana publicà el Vocabulari ortogràfic valencià-castellà. En tot cas, les Normes de Lo Rat Penat aprovades aleshores no tingueren una gran transcendència en el panorama literari i social de l’època: d’una banda, continuà l’anarquia ortogràfica en la majoria de les publicacions, mentre que, d’una altra banda, els interessos dels principals autors valencians amb aspiracions literàries estaven lluny d’acceptar una normativa que, d’entrada, rebutjava la imbricació amb l’aprovada a Catalunya, conscients com eren que l’adopció d’una ortografia apartada de la catalana podia significar l’aïllament de la resta del domini lingüístic.

En eixe sentit, el rebuig més explícit a la normativa de Fullana i de Lo Rat Penat es produí amb la publicació el 1918 de la Gramàticavalenciana. (Nocions elementals). Per a les escoles de primeres lletres, de Bernat Ortín, el primer manual escolar per a l’ensenyament del valencià, que incorporava les propostes de l’Institut d’Estudis Catalans, en aspectes com les regles d’accentuació gràfica, l’adopció de la grafia q (en paraules com quatre) o dels sons alveolars sibilants. No ha d’estranyar, doncs, el furibund atac de Fullana a Bernat Ortín a través del diari Las Provincias durant l’any 1919, que mostrava clarament l’existència de dues concepcions lingüístiques, però sobretot de dues visions sobre el futur de la llengua i la cultura valenciana: una, més decididament partidària de separar-la de l’àmbit catalanoparlant, i l’altra, que propugnava la col·laboració entre totes les varietats de la llengua. Encara hauríem d’esperar perquè una nova proposta, feta per Lluís Revest des de Castelló de la Plana, s’obrira camí fins a arribar a la data simbòlica de 1932.

D’altra banda, dins de l’interés de Fullana i del Centre de Cultura Valenciana per difondre les Normes de 1914 hem de situar les classes de valencià que el menoret franciscà impartí al llarg de deu anys a la Universitat de València, des de 1918 fins a 1928. Les classes oferiren a Fullana la possibilitat de divulgar la normativa aprovada per Lo Rat Penat, que havia fet seua en la Gramàtica valenciana de 1915. Amb tot, a la llarga acabarien per demostrar que els seus plantejaments de construir una llengua literària separada del model aprovat a Catalunya el 1913 no reeixiren. De fet, les classes universitàries de Fullana desaparegueren de mort natural, per desinterés dels possibles usuaris per una normativa aïllada, que no tenia molts més seguidors que alguns membres de Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana, dues institucions que pels anys 30 acabarien per perdre tota iniciativa quant a l’aportació de solucions a la problemàtica lingüística existent a les terres valencianes.

Dins de la trajectòria de Lluís Fullana també hem d’assenyalar el seu nomenament com a acadèmic de l’Acadèmia Espanyola el 1928 en representació del valencià, dins la secció de la llengua catalana i les seues varietats, la valenciana i la mallorquina. La iniciativa de donar cabuda a las «lenguas regionales» es produí durant la dictadura de Primo de Rivera i únicament pretenia esmorteir les crítiques sorgides, fins i tot des dels sectors més conservadors de la societat espanyola, contra la política repressiva del seu govern envers les llengües diferents de la castellana. En conseqüència, Fullana, conscient o no de les implicacions de la seua actitud, ajudà, amb la seua acceptació, a normalitzar i legitimar aquella política assimilista.

 

Una figura controvertida i generosa

Així mateix, un altre aspecte que no hem d’obviar són les valoracions de les diverses i variables opinions de Lluís Fullana sobre la identitat del valencià i, sobretot, del doble missatge que llançava segons qui eren els seus interlocutors, almenys fins a 1918. A partir d’aquesta darrera data Fullana sí que prengué clarament partit per una política de diferenciació i propugnà decididament una ortografia per al valencià distinta de la resta de la llengua catalana. Així i tot, el franciscà acabà sent un dels signants de les Normes de Castelló que aprovaren el 1932 una codificació ortogràfica valenciana en sintonia amb la vigent a Catalunya i Mallorca. Ho feu, encara que provisionalment –com la resta de signataris–, per tal de sumar-se al consens assolit per la major part dels escriptors i les institucions valencianes del moment, el qual s’estenia ràpidament i de manera aclaparadora al llarg dels anys següents. En qualsevol cas, fou el seu darrer acte rellevant en relació amb el valencià, ja que molt poc després abandonà les terres valencianes per tal de residir a Madrid i les seues preocupacions sobre la llengua dels valencians passaren a ocupar un pla totalment secundari.

Cal destacar, no obstant això, un darrer fet: la majoria dels autors, fins i tot aquells que més discrepen dels seus plantejaments lingüístics, consideren que la seua obra va ser meritòria i positiva per a la llengua dels valencians i han arribat a entendre les postures, de vegades contradictòries, que Fullana mantingué al llarg de la seua vida en qüestions tan delicades com la identitat del valencià i l’ortografia que calia usar-ne. En aquest sentit, Fullana, per ideologia, mai no pogué identificar-se amb les postures que ell considerava massa radicals, les dels jóvens valencianistes que, agrupats al voltant de revistes com Pàtria Nova, Taula de Lletres Valencianes o, posteriorment, República de les Lletres, propugnaven clarament l’adopció d’una mateixa ortografia per al conjunt de la llengua catalana, encara que, al mateix temps, es respectaren les peculiaritats valencianes.

És evident que una actitud més ferma i decidida per part del franciscà en les seues conviccions lingüístiques haguera suposat un incentiu considerable per al conreu i difusió del valencià, almenys entre els sectors més conservadors de la societat valenciana sobre els quals tenia certa influència. Per contra, les seues indecisions i postures variables desorientaren alguns autors i, al final, acabaren per aïllar-lo intel·lectualment. A pesar de tot, un dels darrers gestos que dugué a terme en favor del valencià fou el d’acceptar la normativa ortogràfica aprovada a Castelló el 1932, encara que durant tota la vida havia mantingut solucions ortogràfiques diferents. El seu va ser un acte d’extrema generositat, sacrificar les posicions personals en benefici de la unitat de tota la societat en la tasca de dignificar el valencià. Així, amb el seu vistiplau, propicià que els sectors més conservadors de la societat valenciana acceptaren la nova normativa unitària, que ja no seria qüestionada per cap escriptor valencià fins a la dècada dels 70 del segle passat.

En definitiva, es pot considerar que Lluís Fullana i Mira fou l’autor valencià que dedicà majors esforços a l’estudi de la llengua i publicà els treballs més importants sobre el valencià al llarg de les primeres dècades del segle XX, encara que amb significatives limitacions. Fullana va fer pel valencià tot el que estava a les seues mans, i si no hi feu més, fou, senzillament, perquè no pogué: per les mancances de la seua formació i per les circumstàncies sociopolítiques que li tocaren viure. La ideologia que dominava la societat valenciana en aquella època imposà els seus criteris restrictius i, davant la perspectiva d’una hipotètica col·laboració cultural amb Catalunya, arrossegà el franciscà per la via de l’autoctonisme i, finalment, pel silenci. Al capdavall, fou un home que donà tot el que pogué per la seua terra i per la seua llengua. Per tant, des de la perspectiva actual, quan alguns dels problemes que més condicionaren la seua obra lingüística estan en vies de resoldre’s, hem de saber valorar com cal la figura i l’esforçada tasca de Lluís Fullana i Mira en favor de la llengua i la cultura dels valencians.