Memòria de Carles Salvador
El dia 7 de juliol de 1955,
després d’una llarga i penosa malaltia, moria a Benimaclet, on exercia de
mestre, Carles Salvador i Gimeno amb tan sols seixanta-dos anys. La notícia
causà forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de València i de
tot el País Valencià. Havia mort el mestre, aquell qui des de 1932 havia
consagrat tots els seus esforços a divulgar la normativa ortogràfica aprovada a
Castelló, també coneguda amb el nom de les Normes de 1932, conscient com era de
la importància vital que representava per al valencià acabar amb l’anarquia
ortogràfica dominant entre els escriptors valencians. Gràcies a ell molts
valencians havien aprés a llegir i escriure en la llengua pròpia. Primer des dels
cursos per correspondència publicats a El
Camí entre 1932 i 1934, i posteriorment com a fundador dels cursos de
llengua i literatura de Lo Rat Penat el 1949.
Atesa la seua significació
dins del món cultural valencià no ens ha d’estranyar que la seua sobtada
desaparició fora lamentada per tothom, ni que des de gairebé tots els àmbits
del valencianisme s’hi llançaren missatges de condol: havia mort la figura
capdal del valencianisme del moment i un dels nacionalistes més dinàmics de la
postguerra franquista.
Tant és així que els únics
periòdics del moment recolliren immediatament la notícia, i a l'endemà ja
n’informaven detalladament. El Levante,
amb una nota biogràfica, recordava algunes de les obres publicades per l’actiu
valencianista, tant de poesia com de llengua, i afegia una fotografia on s’hi
veien clarament els efectes de la malaltia. Per la seua part, l’altre diari
oficial, Jornada, afirmava que “la muerte de
Carles Salvador significa una pérdida irreparable para las letras valencianas”; finalment Las Provincias, afegia que “su muerte, en
el mundo de nuestras letras, ha de ser muy sentida [i] ha de suscitar un
reconocimiento sincerísimo y mocionado de toda su obra”.
Com no podia ser d’altra
manera, el seu soterrar fou una dolguda manifestació de dol del poble valencià,
començant pel mateix Benimaclet que aparegué amb crespons negres als seus
balcons i les banderes oficials mig baixades, per la presència de les
personalitats més representatives de la societat valenciana i de les entitats
més significatives com l’ajuntament de València i Benassal, el Centro de
Cultura Valenciana o Lo Rat Penat, o per l’assistència de gran quantitat
d’alumnes seus, tant dels cursos de llengua de Lo Rat Penat com de la pròpia
escola de Benimaclet on impartia classes. En definitiva, tal i com afirmava
Martí Domínguez, “el pueblo en masa rindiendo el último tributo al ilustre finado”,
representant un “cuadro en que todo un pueblo se apretaba tras un ataúd”, aquest, per cert, cobert amb una senyera, per exprés
desig del desaparegut.
Dies després del falliment,
el diari Levante dedicà quasi un
pàgina sencera, confeccionada per Francesc Almela i Vives, a recordar la seua
figura i el que representava per a la cultura valenciana, amb el títol de “Vida
y obra de Carles Salvador”, on feia un repàs per la seua trajectòria humana i
literària, destacant la triple faceta que desenvolupà al llarg de la seua vida,
la de mestre, la de poeta i la de gramàtic.
Des d’aquell dia els homenatges han estat nombrosos al llarg d’aquests
cinquanta anys. Pocs mesos després de la seua desaparició, el 14 d’octubre, Lo
Rat Penat el nomenà president perpetu de la Secció de Llengua i Literatura, i
poc després, el gener de 1956 organitzà una vetllada d’homenatge. Aquell mateix
any, l’ajuntament de València li dedicà una carrer en ple barri de Benimaclet,
i l’any següent, el 26 de maig, es descobrí una làpida el número 48 del carrer
de Dalt, on havia nascut el 1893. Posteriorment, els homenatges rebuts per tan
insigne valencianista han estat nombrosos, sobretot des dels sectors culturals
i polítics valencianistes, però ara, en el moment que es compleix el cinquanta
aniversari de la seua desaparició, i després d’haver recuperat els valencians
les nostres tradicionals institucions d’autogovern, no estaria sobrer un gest
de reconeixement institucional envers la persona que més va fer per
l’ensenyament del valencià des de principis del segle XX. Institucions tan
representatives com el Parlament valencià, la Conselleria d’Educació, les
Universitats valencianes o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’haurien de
sentir molt més que al·ludides, i organitzar el gran homenatge que aquest home
senzill però imprescindible bé es mereix.
Carles
Salvador, polític de l’idioma
Són múltiples les facetes que
podem destacar de la producció intel·lectual de Carles Salvador; com ara una
important obra assagística i periodística, amb la publicació de nombrosos
articles als més destacats diaris i setmanaris valencians, la major part d’ells
sobre temes d’ensenyament, de llengua o de reflexions nacionalistes. Altrament
podem destacar una discreta obra narrativa i teatral, amb la publicació de
diverses narracions breus i un grapat d’obres teatrals, la major part d’elles
aparegudes abans dels anys trenta. Però on destacarà fonamentalment serà en la
important obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que
dugué a terme al llarg de la seua vida.
És
aquest aspecte de gramàtic i de defensor de l’ensenyament del valencià, el que
més està present encara hui entre nosaltres. No hem d’oblidar que, des de 1951
fins a 1978, la Gramàtica Valenciana
de Carles Salvador fou el text on milers de valencians i valencianes apregueren
a llegir i escriure en valencià als cursos de llengua i literatura organitzats
per Lo Rat Penat. Però tampoc hem d’oblidar el paper fonamental que tingué el
mestre benassalenc en la fundació definitiva de l’Associació Protectora de
l’Ensenyança Valenciana el
1934, o en l’aprovació de les Normes ortogràfiques de Castelló el 1932, i
sobretot en la seua difusió amb la publicació dels cursos d’ortografia i
morfologia per correspondència al setmanari El
Camí o de diversos opuscles gramaticals. De fet, gran part de la seua
activitat cultural i literària s’ha d’entendre en funció de les necessitats de
difusió de la llengua entre els diversos sectors del poble valencià, des de la
seua obra periodística, a través de la qual donarà a conéixer els seus
plantejaments valencianistes, com ara la defensa de la unitat de la llengua
catalana, la seua tasca com a mestre, fent palés la necessitat d’ensenyar als
xiquets i xiquetes valencians en la llengua pròpia, o l’etapa com a poeta avantguardista
que no fou sinó l’intent de modernitzar la poesia valenciana. En aquest sentit hem
de recordar que el 1930 afirmava que publicava els seus poemes “per
exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma”.
Carles
Salvador formà part d’aquell primer estol de valencians que podem considerar
com a “polítics de l’idioma”, entre els quals podem també ressenyar Enric
Valor, Manuel Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, Nicolau Primitiu o Adolf
Pizcueta, entre molts altres, conscients com eren que la defensa de la llengua
era el pas indispensable i previ al recobrament de la personalitat valenciana i
a la construcció d’una societat més lliure.
En definitiva, i tal i com
posa de manifest Vicent Simbor en l’imprescindible estudi Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, “Carles Salvador serà
per sempre el nostre Mestre, el millor poeta, un dels més valuosos narradors de
la Generació de 1930 i el gramàtic de l’obra oportuna i decisiva”.
“Memòria
de Carles Salvador”, publicat a Levante-El Mercantil
Valenciano, Posdata, pàg. 1-2, 1
de juliol de 2005.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada