El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (I)
El Primer Congrés
Internacional de la Llengua Catalana se celebrà a Barcelona des del 13 fins el
18 d’octubre de 1906 a iniciativa del mallorquí d’Antoni M. Alcover (1862-1932), qui des de 1901 treballava en la
confecció del Diccionari
Català-Valencià-Balear.
El Congrés va comptar amb la
presència d’un gran nombre de romanistes europeus com A. Morel-Fatio, de la
Universitat de Paris, Amadeu Pagès, professor del Liceu de La Rochelle, J.
Calmete, professor de la facultat de Dijon, Anicet R. Gonçalves Viana, de la
Universitat de Lisboa, Pere E. Guarnerio, catedràtic de la Universitat de
Pavia-Milan, M. Menéndez y Pelayo, director de la Biblioteca Nacional i Bernat
Schädel, professor a la Universitat de Halle (Alemanya), que contribuïren a
atorgar-li una significativa vàlua científica i una notable projecció
internacional. Per la part catalana i mallorquina cal destacar la participació
de Pompeu Fabra i d’Antoni M. Alcover. Pel que fa a la participació valenciana,
aquesta va ser ben escassa; únicament Lluís Fullana i Mira va presentar un
treball titulat “Ullada general sobre la morfologia catalana”, tot i que el catedràtic
de filologia de la Universitat de Madrid, Ramón
Menéndez Pidal en
presentà una altre “Sobre los límites del
valenciano”,
on revisava els esdeveniments històrics i la bibliografia existent sobre el
tema.
A més
d’aquesta participació científica, el Congrés tingué un gran èxit per la impressionant
participació popular, amb més de 3000 inscrits d’arreu dels territoris
catalanoparlants, la qual cosa creà un clima social favorable de cara a
posteriors iniciatives en favor de la llengua, entre elles, el procés de
codificació ortogràfica, gramatical i lèxica dut a terme per estudiosos que
havien col·laborat en aquest Congrés, i que marcà una fita a Catalunya el 1913
amb l’aprovació de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
La presència valenciana fou,
gairebé, testimonial. De fet, la majoria dels valencians acudiren al Congrés
per les relacions de col·laboració que mantenien amb mossén Alcover en l’obra
del Diccionari. Com diu Antoni
Ferrando eren “un grup de ratpenatistes i clergues seduïts pel carisma
d’Alcover, entre els quals figuren algunes de les personalitats més destacades
de la vida cultural valenciana de principis de segle”. Cal destacar, especialment,
la presència de Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença valenciana i
president honorari de Lo Rat Penat, i de la renovadora associació València Nova, presidida per Faustí Barberà. Els altres valencians inscrits al
Congrés van ser Lluís Fullana i Mira, natural de Benimarfull i provincial dels
franciscans de València; Francesc Carreres i Llinyana, natural de Moixent i
rector del Seminari Pontifici de València, i el seu germà Lleonard, mestre
d’Aielo de Malferit; Roc Chabàs i Llorenç, natural de Dénia, canonge i arxiver
de la Seu de València; Joaquim F. Garcia Girona, natural de Benassal, rector
del seminari de Saragossa; Josep M. Giménez i Fayos, natural de València;
Vicent Mancho, catedràtic de la Universitat de València; Ferran Gómez i
Miranda, de València, Remigi Vicedo i Sanfelipe, d’Alcoi i Bartomeu Arbona,
rector del convent de Sant Domènec d’Oriola, tots ells col·laboradors de mossèn
Alcover en la confecció del Diccionari.
Dels assistents valencians, Lluís Fullana, Teodor Llorente i
Vicent Mancho eren congressistes honoraris, i la resta efectius. Lo Rat Penat
també ostentava el títol de congressista honorari, i la societat València Nova
figurava com entitat adherida. Les dues associacions també va participar aportant
llibres per a l’exposició bibliogràfica d’obres en llengua catalana realitzada
els dies del Congrés.
La celebració del Congrés no
va despertar grans entusiasmes a València. La majoria dels diaris van informar
de l’esdeveniment però sense ressaltar excessivament la notícia, i fixant-se,
sobretot, en el protagonisme que va tenir Teodor Llorente. El Mercantil Valenciano informava el dia 15 d’octubre que “en el Congreso de la lengua catalana, los representantes del Rat
Penat de Valencia han tenido
entusiasta acogida, especialmente don Teodoro Llorente”. Aquest ostentava una de
les presidències honoraries del Congrés, juntament amb personalitats de
reconegut prestigi internacional com Frederic Mistral, Marcelino Menéndez y
Pelayo, Artur Farinelli, Alfred Morel Fatio, Anicet Gonçalvez Vianna, Bernhard
Schädel o Torres i Bages. Llorente assistirà a les sessions de diverses
seccions, entre elles la Filològica, i en tot moment era objecte de grans
atencions dels responsables de cadascuna d’elles, però únicament va poder
intervenir el primer dia ja que el seu estat de salut i la sordesa que patia li
van impedir dur a terme altres activitats.
A la taula presidencial de
la sessió de Clausura estaven asseguts els valencians Teodor Llorente, Vicent
Mancho i Lluís Fullana. Llorente havia
d’intervenir amb la lectura d’un poema compost per a l’acte i dedicat als
congressistes, però, segurament, l’emoció del moment impedí la seua intervenció
que va anar a càrrec del vicepresident de l’Associació de Lectura Catalana:
“Germans de la gloriosa Catalunya, / els de l’Illa daurada y Rosselló, /
els d’Alguer, que separa’l mar y allunya, / però l’oblit de vostre origen, no, /
pera recort d’aquest venturós dia / -per la partida solament amarch- / València
una abraçada vos envia, / arborant com penó de germania / la llengua d’Ausies
March”.
En definitiva, la
participació valenciana en el Primer Congrés Internacional de la Llengua
Catalana estarà marcada, talment com la literatura en valencià del moment, per
la figura omnipresent de Llorente que no únicament era venerat a València sinó
també a Catalunya, sobretot, pels sectors més conservadors de la societat,
majoritaris en la participació en el Congrés. Aquest, com féu al llarg de tota
la seua vida, defensava la unitat lingüística dels territoris catalanoparlants
i s’esforçava per mantenir unes fermes relacions amb els escriptors de
Catalunya i Mallorca. Per contra, el sector més dinàmic del valencianisme,
representat per la societat València Nova i el seu president, Faustí Barberà,
va restar al marge de les activitats del Congrés, assistint com a mers
espectadors d’una festa feta a mida del catalanisme conservador que tenia la
necessitat d’utilitzar la llengua com un element significatiu en el seu
projecte de construcció nacional.
La
participació de Lluís Fullana i Mira
Lluís Fullana va assistir al
Congrés per invitació expressa de mossén Alcover i de la Comissió organitzadora
que, fins i tot, li va pagar totes les despeses, tal i com li comunicaven uns
dies abans: “corrent a càrrec de la caixa del Congrés els gastos de viatje i
remunerantli ab una dieta de 25 pessetes tots els dies que durin els actes
oficials”. Fullana fou l’únic valencià que va presentar una comunicació al
Congrés, Ullada general sobre la
morfologia catalana. Aquest serà el primer estudi fet sobre el català per
un autor valencià amb uns plantejaments científics. Mossén Alcover afirmava al Bolletí del Diccionari “que el treball
de Fullana és notabilíssim y és un dels que faran fructífera l’obra del
Congrés.”
Però, tot i la il·lusió amb
què elaborà aquest estudi, els resultats no van ser els desitjats, i per aquest
motiu va rebre una dura crítica per part de Bernhard Schädel que considerava
que aportava ben poc a l’estudi de la llengua. Posteriorment el treball fou
publicat a Barcelona el 1908 amb el títol de Ullada general sobre la morfologia catalana, i el mateix any també
aparegué a València amb el títol Ullada
general sobre la morfologia valenciana. Fullana justifica l’alteració del
títol perquè en el Congrés es decidí “donar, a fi d’entendres millor, una sola
denominació a les llengües parlades en estes quatre regions”, cosa que Fullana
acceptà sense cap problema.
Siga com siga, el ben cert
és que el pare Fullana va tornar del Congrés realitzat a Barcelona ben
satisfet, tant per l’ambient que va trobar com pels treballs filològics
presentats en les diverses ponències i comunicacions. “Mes impresions del
Congrés son gratíssimes, de bona veritat”, li farà saber a mossèn Alcover unes
dies després, donat que havia aconseguit acomplir el seu objectiu que no era
altre que “aprofitarme dels estudis presentats per la colla d’illustres amadors
de la nostra comuna llengua”.
Article publicat a Levante-EMV
(13-10-2006):
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada