Enric Valor, estudi i compromís per la llengua
Enric
Valor i Vives ha sigut sens dubte una de les personalitats valencianes més
significatives en l’estudi i difusió del valencià al llarg del segle XX,
juntament a altres estudiosos com Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador i
Gimeno, Josep Giner i Marco o Francesc Ferrer i Pastor. Durant el període
republicà treballà per a divulgar les Normes de Castelló a Alacant a través del
setmanari El Tio Cuc i publicà
nombrosos articles en la premsa valencianista defenent la conveniència de
parlar i escriure correctament el valencià; durant la dictadura franquista fou professor
dels cursos de llengua de Lo Rat Penat des del 1949 i publicà desenes d’articles
sobre correcció lingüística en els periòdics Levante i Jornada. A més a més, és artífex d’un conjunt ben
significatiu d’obres gramaticals per a l’aprenentatge del valencià, així com
diverses obres lexicogràfiques, fonamentals per a la conservació del vocabulari
propi dels valencians, en la línia d’enriquir l’aportació valenciana al conjunt
de la llengua catalana, i és autor d’una importantíssima i sòlida obra
literària, amb novel·les tan valuoses com les que integren el Cicle de Cassana.
En definitiva, Enric Valor va dur a terme al llarg de la seua vida una
importantíssima tasca a favor de la divulgació del valencià, conscient com era
que sols amb la conservació de la llengua pròpia els valencians ens podríem
mantenir lleials a la nostra personalitat com a poble, atés l’alt valor
identitari que el seu ús porta implícit.
L’objectiu
d’aquestes pàgines és oferir una panoràmica el més completa possible d’Enric
Valor des d’aquestes dues vessants: per una part, com a estudiós de la llengua
i, per altra, com persona compromesa amb el seu poble. Senzillament perquè Valor
estudia i difon el valencià no com una mera activitat intel·lectual i erudita,
sinó pel seu compromís amb la societat en què viu i pel seus desitjos de
veure-la avançar en la línia dels seus ideals. Però, a més a més, un altre dels
nostres propòsits és el mostrar la convicció i fortalesa dels seus ideals, la
tenacitat esmerçada en la seua defensa i la constància de les seues actuacions
en les situacions més adverses, que no foren escasses, aspectes que bé mereixen
ser valorats actualment perquè també constitueixen un exemple i model de
conducta cívica.
D’entrada
cal constatar que des de ben jove Enric Valor fou ben conscient de la rellevància
política que per als valencians tenia la llengua pròpia en el procés de
construcció nacional. De fet, el 1935 ja afirmava que la llengua «és
l’expressió màxima de la nació mateixa», i per això des de la premsa valenciana
feia una crida demanant que «treballem, doncs, per la llengua pròpia si volem
enlairar la nostra pàtria». Ara bé, Enric Valor sempre va tenir ben clar que no
únicament es tractava d’emprar el valencià, també s’havia de fer servir
correctament. A tall d’exemple, fixem-nos en quina era la concepció de la
llengua que tenia Enric Valor en els anys trenta a través dels articles que
apareguts en diverses publicacions. En un dels més primerencs publicat a
Alacant, «Per l’idioma valencià» (El Tio
Cuc, 556, 30 de desembre del 1933), el jove castallut afirma el següent:
El parlar mal no té cap justificació.
Em referim a parlar el valencià mal parlat, sense subjectar-se a les seues
regles gramaticals […] Per a que el nostre idioma valencià siga respectat com
tots desitgem i com mereix tota llengua, és necessari que el parlem amb tota
perfecció i, sobre tot, amb tota puresa. Parlat així, el valencià és, de les
llengües llatines, una de les més expressives, sonores i dolces. Parlat de
qualsevol manera, sense cultiu, no és ni digne d’escoltar-se, com succeix amb
totes les llengües mal parlades.
Devem, puix, ensenyar-nos, tots els
valencians, el valencià perfecte, única forma de remarcar la nostra
personalitat històrica i ètnica i de que ens consideren com un poble ben
organisat.
Mesos
després, Valor publica un dels textos que millor defineixen el que considerava
que havien de ser els elements essencials i els deures inexcusables de tot bon
valencià. Es tracta de l’article «Patriotisme valencià», aparegut també a El Tio Cuc (562, 10 de febrer del 1934),
on manifestava que:
Ésser ciutadà valencià és lo següent:
sentir-se satisfet d’ésser valencià; tindre desitjos de què la nostra Pàtria
Valenciana siga lliure i ama dels seus destins com ho són o deuen d’ésser-ho
totes les Pàtries del món; conéixer la nostra cultura, parlar amb propietat i
puresa la nostra llengua; procurar l’enaltiment baix tots els conceptes del
nostre nom gloriós de valencians; amar per damunt de tot la nostra Pàtria,
València, i estimar totes les atres i respectar-les per a què ens estimen i ens
respecten...
Finalment,
i ja des de València, Enric Valor publica un dels articles més significatius i
on més clarament apareix exposat el seu pensament polític referit a la llengua,
«La importància de l’idioma» (El País
Valencià, 11, 27de juliol de 1935). En aquest text, Valor farà veure als
lectors que referir-se a la llengua d’un poble és al·ludir a un dels aspectes
més íntims de la seua personalitat i del seu esperit, i per això la gran
importància que tots els pobles li atorguen. El primer que constatarà Valor és
que la qüestió idiomàtica és «quelcom de fonamental, com el sòlid granit on es
basteix tota doctrina de recobrament nacional». I si l’idioma és una qüestió
important per als nacionalistes d’arreu del món, també ho és per a qualsevol
poble colonitzador en el seu afany d’atacar la cultura del poble colonitzat; és
per això que constata que el conqueridor sempre «ha procurat per tots els
mitjans que li han estat possibles la implantació i glorificació del seu propi
idioma en les terres dominades, i ha llençat a un recó la llengua natural del
país». Per aquest mateix motiu, l’idioma esdevindrà un element fonamental en la
recuperació de la consciència col·lectiva d’un poble, i en conseqüència, un
dels aspectes més importants en les reivindicacions nacionalistes:
És que la llengua d’un poble és la
plasmació en idees fetes, en expressions traductibles o intraducctibles, però
mai igualades, de la seua espiritualitat; d’allò seu més íntim i peculiar; del
seu sentit col·lectiu de les coses i de la vida, de la civilització i de la
cultura; de tot allò, en fi, que vincla els individus en un organisme superior
que anomenem societat o nació. El fet nacional, podem considerar-lo com el
resultat d’eixa consciència col·lectiva, d’eixa manera comuna de pensar d’un
poble, feta real i tangible, com deia el savi en l’idioma, que és concreció
multisecular on totes les generacions posaren el segell de llur autèntic
caràcter i de llurs més pròpies essències. Així, aquesta és l’expressió màxima
de la nació mateixa […] Treballem, doncs, per la llengua pròpia si volem
enlairar la nostra pàtria.
Dins
d’aquesta concepció nacional és com hem d’entendre la importància que Enric
Valor concedí des de sempre al seu idioma, a la seua difusió i al seu
ensenyament, i és per això que durant setanta anys, pràcticament tota la vida,
dedicà grans esforços a aquesta tasca, en el que suposarà el gran compromís
d’Enric Valor amb la seua terra i la seua gent.
Article
publicat a Ítaca. Revista de Filologia.
Núm. 2 (2011). Universitat d'Alacant. Departament de Filologia Catalana. ISSN
2172-5500, pp. 73-101
Llegiu l’article
complet en pdf a:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada