Nicolau Primitiu: treballar, persistir i esperar

 

Nicolau Primitiu Gómez Serrano va morir a la ciutat de València un 11 de novembre 1971 després d’una intensa vida que, al llarg de 94 anys, li va permetre portar a terme nombrossíssimes activitats tant en el camp professional com en el cultural i social.

Efectivament, el primer aspecte que ens sobta quan fem una aproximació a la vida de Nicolau Primitiu és la gran quantitat d’iniciatives en les quals va participar al llarg de la seua dilatada vida, la major part d’elles amb un denominador comú, l’interés per la llengua, la cultura i la història dels valencians.

Fou un empresari que amb el suport del seu pare i d’altres membres de la seua família va construir, amb molt de treball i sacrifici, una empresa dedicada al disseny i construcció de maquinària agrícola, especialment encarada a l’elaboració de l’arròs, on va introduir nombroses innovacions tècniques d’invenció, tantes que durant anys fou un referent en l’àmbit internacional.

Però, si la seua tasca professional va ser important, no ho va ser menys la seua dedicació a d’altres de caràcter cultural i social per les quals val la pena que el recordem encara hui en dia. Des de 1920 col·laborà en les úniques institucions valencianistes de caràcter cultural del moment, Lo Rat Penat i el Centre de Cultura, on desenvolupà amb enorme passió treballs i estudis sobre arqueologia, i per aquest motiu s’integrà al Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València.

Serà a partir de l’inici de la Segona República quan les activitats de Nicolau Primitiu adquiriran un to més compromés amb el valencianisme cultural, especialment a partir de la seua vinculació a Acció Cultural Valenciana, entitat que presidí i de la qual formava part el seu germà Emili Gómez Nadal. Poc després, a principis de 1933, va ocupar la presidència de Lo Rat Penat, societat que va intentar transformar d’acord amb els nous aires de llibertat que ameraven en aquells moments la societat valenciana. En aquests anys d’intensa efervescència cultural, Nicolau Primitiu publicarà nombrosos d’articles de temàtica diversa a les principals revistes valencianistes del moment com eren El Camí, Acció, El Poble Valencià, La República de les Lletres o Timó. A més a més, fou un dels signants de les Normes de Castelló, i gràcies a la seua intervenció s’aconseguí l’adhesió de Lo Rat Penat i Lluís Fullana. Va participar a la II Setmana Cultural Valenciana de 1933 on la pronunciar la conferència «El bilingüisme valencià», on s’oposava al reconeixement d’aquesta situació que qualificava d’anormal i deplorable, i on afirmava contundentment que «la Nació valenciana no és bilingüe». 

 

D’aquesta època serà també la seua preocupació per l’ensenyament del valencià en les escoles, d’acord amb els plantejament proposats el 1934 per la recentment creada Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, i defensarà l’oficialitat del valencià i la seua incorporació a l’ensenyament en la conferència pronunciada a la Setmana Pedagògica d’Ontinyent «La llengua valenciana a l’escola». D’aquest període, cal destacar, sobretot, la seua participació a Proa (Consell de cultura i relacions valencianes), entitat valencianista de caràcter cultural fundada el 1935, de la qual fou president, que intentava aglutinar «les diverses tendències del valencianisme» per tal de coordinar els esforços valencianistes en l’aspecte patriòtic i cultural, i de que formaven part destacats valencianistes com Adolf Pizcueta, Joaquim Reig o Carles Salvador.

 

Posteriorment, la Guerra Civil va suposar per a Nicolau Primitiu, com per a tants altres, una època especialment dura. Va presenciar com tota la tasca realitzada en favor del valencianisme i per la consecució d’un estatut d’autonomia valencià es truncava de manera radical. Va veure com el seu germà Eliseu, director de l’Escola de Magisteri i regidor de l’Ajuntament d’Alacant, moria afusellat per les tropes franquistes. A més, va assistir, impotent, a la destrucció de nombrosos arxius i biblioteques valencianes on es conservava una part importantíssima del nostre patrimoni cultural. Nicolau Primitiu, davant d’aquesta barbàrie, va actuar de manera decidida i arriscada, i escorcollant entre els arxius destruïts i mig cremats i entre els papers amuntonats per a ser utilitzats com a combustible, anava recuperant llibres, pergamins i qualsevol altra documentació antiga. Quan va acabar la guerra, Nicolau Primitiu va lliurar tot el que va recollir a l’Arxiu del Regne, on es conserva en l’anomenat Fons Nicolau Primitiu. Aquestes accions, dutes a terme anònima i calladament, ens mostren clarament el tarannà de Nicolau Primitiu, la seua devoció per la cultura i la història dels valencians i, en definitiva, l’esperit que va guiar les seues accions al llarg de la seua vida. 

 Ja a la postguerra, el 1949 s’integrà en la directiva de Lo Rat Penat, presidit per Gonzàlez Martí, junt a Carles Salvador o Francesc Soriano, i fou un dels implusors dels primers cursos de valencià d’aquesta institució impartits, entre altres, per Enric Valor o Josep Giner. Poc després, el 1951, assumirà la presidència de la Comissió Patrocinadora del Diccionari Català-Valencià-Balear, on s’integraran valencianistes de totes les tendències, des de Joan Fuster o Carles Salvador a Josep Mª Giménez Fayos o Julian San Valero. Una vegada més, Nicolau Primitiu exercia el paper d’home de consens, de patrici valencià respectat per tots, l’únic capaç d’aglutinar les diverses tendències del valencianisme. 

El 1953 va ocupar el càrrec de degà del Centre de Cultura Valenciana fins que, per raons de salut, el va haver d’abandonar el 1962. Més tard, el 1958, va ser elegit, per segona vegada, president de Lo Rat Penat, càrrec al qual també va haver de renunciar per la seua avançada edat. A més, al llarg de la segona part de la dècada dels cinquanta, Nicolau Primitiu impulsarà l’editorial Sicània, que publicarà nombroses obres en valencià, entre elles els vocabularis de Ferrer Pastor, tan imprescindibles per a la difusió del valencià en aquesta època. Més tard, entre 1958 i 1959, promourà la revista d’informació general Sicània, amb la idea d’informar sobre les activitats del món cultural valencianista, però, la censura, que impedia la publicació de més d’un vint per cent de la revista en valencià, i les difícils circumstàncies polítiques del moment van impedir que la iniciativa quallara. 

Així i tot, el 1961, encara posarà en marxa una revista literària, Nostres Faulelles. Aquestes iniciatives, altament deficitàries econòmicament, les va haver de suportar tot sol, amb l’únic suport de la seua família, arriscant de forma perillosa el patrimoni personal. Realment, per a ell tot era poc en tal de propiciar l’acostament dels valencians i valencianes cap a la seua llengua i cultura. Així, a la dècada dels seixanta, ens trobem un Nicolau Primitiu de més de huitanta anys, amb una lucidesa extraordinària, i amb forces i energies suficients per a esdevenir, com sempre ho havia estat, punt de trobada de les persones interessades en la defensa de la llengua i cultura dels valencians. En definitiva, sols feia el que havia propugnat des de sempre, “treballar, persistir, esperar”, el lema que marcaria l’incansable treball portat a terme en totes les facetes de la seua vida. 

 No podem oblidar en aquesta esquemàtica ressenya de les múltiples activitats que Nicolau Primitiu Gómez va portar a terme al llarg de la seua vida, una de les seues grans passions, el gran interés que sempre va manifestar pels llibres, sobretot, per aquells de temàtica valenciana i que, en l’actualitat, gràcies a la generosa donació feta per la família Gómez Senent, constitueixen el nucli de l’actual Biblioteca Valenciana, que des del 2010 porta el seu nom. 

Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu