Pompeu Fabra i les Normes de Castelló

Protagonistes de les Normes de Castelló (IX)

 

Pompeu Fabra mantingué en tot moment una actitud totalment respectuosa respecte al procés de codificació ortogràfica iniciat al País Valencià, prioritzant les opinions i postures dels escriptors valencians, convençut com estava del seu bon criteri i la seua responsabilitat.

Per a entendre adequadament la seua postura és necessari que recordem la seua opinió sobre «La tasca dels escriptors valencians i balears» en la construcció de la llengua literària, que havia fet pública el 1918 a la revista Nostra Parla:

Dèiem una vegada a un escriptor valencià: “Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear.” Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. (Nostra Parla, núm. 7, desembre de 1918, pp. 4-5).

En la dècada de 1930, segur que el mestre Fabra estava perfectament informat de la iniciativa de Taula de llançar una crida «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», i, a més, de primera mà, i ben segur que les seues opinions degueren influir en tot el procés d’establiment d’una norma ortogràfica per al valencià.

De fet, el lingüista de Gràcia visità les terres valencianes a finals de maig de 1930. En aquesta ocasió (l’anterior havia estat «deu o dotze anys» abans, segons confessa en una entrevista a Taula de Lletres Valencianes), Fabra acompanyava Jaume Bofill i Mates, president d’Acció Catalana, que havia estat designat mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat.

Visita de Pompeu Fabra, Ramon Aramon i Josep M. Casacuberta a la seu d'Acció Nacionalista Valenciana, acompanyats per Ricard Sanmartín, Xavier Casp, Adolf Pixcueta, Carles Salvador, Nicolau Primitiu, Francesc Soriano, Herminia Casp, Miquel Adlert, Antoni Senent, Carles Sarthou i Vicent Vila, entre altres.

 

No cal dir que la presència del president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans fou molt ben acollida pels cercles valencianistes, així com la seua participació en els actes relacionats amb la festa poètica. A més a més, la delegació catalana aprofità per establir contactes amb els joves escriptors de Taula, els responsables de l’editorial L’Estel i diversos polítics valencianistes.

És per tant inevitable pensar que en les converses amb els uns i els altres estigués present el tema de la conveniència d’establir una normativa ortogràfica per als valencians, entés el procediment com una manera d’adaptar les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans a la realitat lingüística valenciana.

De fet, en l’entrevista publicada per Miquel Duran a La Veu de Catalunya amb Fabra sobre la visita a València, aquest informa detalladament sobre les converses relatives a la llengua, i insistia en la seua idea que «cal continuar sense defalliments l’obra de depuració de la llengua valenciana, encara que no es preocupin gaire d’acostar-se al nostre català». En tot cas, podem estar segurs que tothom, especialment els impulsors de Taula, amb Adolf Pizcueta al capdavant, escoltà atentament les paraules de Fabra i que aquestes influiren significativament en les actuacions que dugueren a terme posteriorment.

El contingut de l’entrevista és el següent:

Heus ací les interessants manifestacions que Pompeu Fabra ha fet a Martí Martell [Miquel Duran i Tortajada] sobre la seua estada a València, publicades en La Veu de Catalunya […]

—¿Quina tasca immediata creieu vós que cal fer a València en la qüestió de l’idioma?

Una tasca pacient i ben orientada de depuració de la llengua. Que els valencians depurin la seva parla, que ja ens trobarem. La qüestió del nom és secundària. Els valencians podem anomenar llengua valenciana la que nosaltres anomenem llengua catalana. La cosa important és el fet de l’idioma i aquest és viu a les terres de València.

Això mateix els vaig dir als joves de Taula de Lletres Valencianes, de L’Estel i d’altres, amb els quals vaig conversar belles estones. I encara vaig afegir el que ja he dit altres vegades: que cal continuar sense defalliments l’obra de depuració de la llengua valenciana, encara que no es preocupin gaire d’acostar-se al nostre català, però procurant descastellanitzar l’idioma, redreçar-lo i enriquir- lo. […] Aquests nuclis de joves ben orientats m’han pregat que torni a València per tal de donar un cicle de conferències sobre diversos aspectes del redreçament de l’idioma.

Jo els he promès anar-hi per la tardor. En aquestes conferències penso dir, no el que els valencians han de fer, puix que són ells els que han de dirigir la tasca, sinó el que nosaltres havem fet per depurar i elevar l’idioma al nivell a què avui es troba […]

Finalment, mestre Pompeu Fabra, tornant a la qüestió de l’idioma a València, ens ha dit:

—Jo sóc optimista i crec que es pot fer molt. El treball és pacient i no gens fàcil, però, ben orientat i persistent, pot donar grans resultats. Cal fer tot el possible per guanyar a València, la batalla de l’idioma.

(Martí Martell, «Lo que diu Pompeu Fabra del seu viatge a València», Taula de Lletres Valencianes (núm. 33, juny de 1930, pp. 9-10).

Tot i que en l’entrevista Fabra no es refereix expressament a la qüestió de l’establiment d’una norma lingüística a València, òbviament per raons de cautela i de discreció, ja que la crida de Taula es produí escassament un mes després, hem de pensar que durant aquests dies l’il·lustre lingüista no mostrà una posició contrària a aquesta iniciativa, encara que suposem que demanaria prudència als seus impulsors.

Només d’aquesta manera hem d’entendre la carta adreçada per Pompeu Fabra als Amics de Taula de Lletres Valencianes el 15 de juliol de 1930, on expressa, ja des de Barcelona, les seues reticències al procés de codificació idiomàtica valencià:

El que aneu a fer és molt arriscat. El valencià no pot raonablement adoptar, com a definitiu, altre sistema ortogràfic que l’adoptat pel català. Si per raons d’oportunitat es creu que avui és millor un altre sistema (el de l’Institut modificat a fi de facilitar la lectura del valencià escrit), crec que seria convenient que, en acordar-vos a seguir tots tal o tal sistema, les solucions adoptades no es traduïssin en unes normes que es donessin a la publicitat, les quals vindrien a donar fixesa a una cosa que sols pot acceptar-se com a provisional; aquestes normes podrien esdevenir un obstacle a la unificació ortogràfica de la nostra llengua, que tots, valencians i catalans, hem de desitjar.

Indicacions que puguin orientar-vos en la discussió? No sé dir-vos sinó que heu de procurar allunyar-vos tan poc com sigui possible del sistema de l’Institut. No us en separeu mai capriciosament: feu-ho tan solament quan cregueu que la solució de l’Institut contradiu algun fet valencià (jo no sé que això ocorri mai) o bé pot ésser un obstacle seriós a la difusió del valencià escrit (per dificultar-ne la lectura). No us puc, de moment, fer altres indicacions. Ara, si hi ha possibilitat de fer-me conèixer (confidencialment) les solucions que us semblin destinades a triomfar (donada la marxa de les discussions) abans que hagi recaigut cap acord definitiu sobre elles, llavors jo us podria potser ajudar en la confecció d’aquestes normes provisionals que us heu proposat d’establir.

Al capdavall, ni Fabra tornà a València durant la tardor de 1930 per impartir unes conferències sobre llengua, tal com havia assegurat, ni ens consten altres contactes amb els sectors valencianistes al voltant de la qüestió ortogràfica, tot i que hem de pensar que Fabra va seguir el procés amb molta atenció.

Ara bé, en vista de les cauteles amb què calia actuar i atesa la delicada situació política existent, l’acord definitiu encara hauria d’esperar un poc més. Els seus promotors triaren un camí més lent però, a la vegada, més segur. En definitiva, per tal que la iniciativa anés endavant, es tractava d’arribar al màxim consens possible i d’integrar tots els sectors de la societat valenciana preocupats pel tema. De fet, quan s’arribe a l’acord definitiu, el desembre de 1932, foren escassos els autors valencians, entre ells Josep M. Bayarri, que no signaren l’acord i van preferir mantenir-se al marge i criticar la iniciativa, si bé amb escàs ressò.