‘Un país de llengua’
‘Un país de llengua’
Des de la conquesta i constitució del regne de
València a càrrec de Jaume I, la llengua catalana ha passat en terres
valencianes per diferents etapes, algunes realment difícils i complicades. El
canvi de dinastia regnant dels Bel·lònides als Trastàmara castellans i després
als Habsburg i la derrota en la guerra de secessió amb la pèrdua dels Furs i la
recentralització brutal dels Borbons van ser colps brutals per a la cultura i
la llengua dels valencians.
A pesar de tot, al País Valencià sempre ha existit una
minoria més o menys il·lustrada que s’ha preocupat per la salut i la dignitat
d’un idioma que el poble ha sabut conservar. Una minoria que amb el seu treball
ha acabat dotant l’idioma de les eines necessàries no sols per a sobreviure,
sinó també per a enfortir-lo, dignificar-lo i projectar-lo cap al futur.
El professor i escriptor de la Granja de la Costera,
Josep Daniel Climent, en el seu darrer llibre publicat per Drassana
Llibres, Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià,
ens en parla, de tot això, i ho fa d’una manera amena amb voluntat divulgativa
sense renunciar a un cert academicisme.
El volum ha estat prologat per l’escriptor Carles
Fenollosa, que ens informa, entre altres coses, d’un aspecte que a mi m’ha
paregut interessant subratllar: «Climent, efectivament, és una veu contrastada
i calmada en un país d’histèrics sobredimensionats i de piròmans
exhibicionistes, i acaba de fer un llibre que no solucionarà l’entrellat, però
que ens ajudarà, almenys, a saber que no estem sols en la cansadíssima,
exasperant i eterna lluita per la supervivència col·lectiva».
Un
país de llengua és una col·lecció d’articles
sobre la història dels moviments que al llarg de segles s’han fet per la
defensa i dignificació de l’idioma. Uns moviments que de vegades han trobat
ressò en una part de la societat.
La llengua ha tingut un Estat en contra, ja que el
projecte nacional dominant ambicionava fer-la desaparéixer, utilitzant els
particularismes propis de cada territori com a excusa per a dividir-la,
atomitzar-la el màxim possible, afeblir-la i desprestigiar-la. Així i tot, amb
una persistència commovedora, diversos grups intel·lectuals de diferents
generacions, davant l’escàs interés que en un temps tingueren les universitats
i els poders públics, treballaren per a dotar d’eines bàsiques l’idioma, com ara
gramàtiques i tota mena de diccionaris que pal·liaren l’anarquia lingüística i
la castellanització galopant.
El problema ha estat sovint l’excés de personalisme,
la falta de precedents rigorosos i la lluita entre els qui defenien la
convergència i unitat de les diverses variants de la llengua catalana i aquells
que treballaven, amb l’excusa dels particularismes, per la secessió. Una lluita
que només ha servit a la implantació de la llengua castellana, i això els
defensors d’un Estat uniforme ho saben i fins i tot ho han sobredimensionat i
subvencionat.
Una de les grans fites en la història de la
dignificació de la llengua és la creació de les Normes de Castelló, de clara
inspiració fabriana, i una altra és la creació en els anys huitanta de la Llei
d’ús i ensenyament del valencià. Però hi ha hagut altres petits i grans passos
que han propiciat el debat que ha despertat l’interés de bona part de la
societat valenciana per la llengua.
Cada moviment sobre el tauler de la història ha fet
que es cree, a pesar de tots els esforços que s’han fet i continuen fent-se en
contra, un nou anticòs que protegix la salut de l’idioma.
Els escriptors del segle XIX i principis del XX mai
hagueren imaginat el valencià a les escoles, les universitats, els cinemes,
dins la música moderna que ompli estadis… i la quantitat de diccionaris i
estudis de tot tipus existents en l’actualitat, però tampoc el nivell a què
s’ha arribat en tots els gèneres des de la nostra literatura, que és a hores
d’ara el de qualsevol literatura europea.
Un
país de llengua és un llibre necessari, ja
que ens ajuda a saber d’on venim. Un llibre per a recordar que no hem de
renunciar a continuar sent allò que simplement som, encara que vinguen temps
poc propicis.
Diari
gran del sobiranisme
https://diarigran.cat/2025/12/15/un-pais-de-llengua/
Els valencians només podem comprendre plenament la nostra realitat cultural si la pensem en relació estreta amb la dels catalans i els mallorquins, amb qui compartim una mateixa tradició lingüística, literària i històrica que ens precedeix i ens explica. Aquesta comunitat de cultura, lluny de diluir cap identitat, la reforça, perquè és en el reconeixement mutu i en la solidaritat intel·lectual on una llengua i un poble troben continuïtat i sentit.
ResponEliminaUna cosa semblant ocorre amb els espais de reflexió que, com aquest blog i el meu, caminen sovint a contracorrent i amb una visibilitat limitada: només teixint complicitats i establint diàlegs entre veus afins podem resistir el silenci imposat i fer-nos presents. Cal que se sàpia que, malgrat la precarietat dels altaveus, hi ha encara persones disposades a pensar el país, a escriure’l i a reivindicar-lo amb rigor i consciència cultural.
Bon dia i salut.