Cent anys de Josep Giner, el lingüista oblidat

Centenari de Josep Giner i Marco, 1912-1996 (I)

Enguany celebrem el centenari del naixement de Josep Giner i Marco, nascut a València el 1912. Tot i que la seua obra i figura és desconeguda per a la majoria de valencians actuals, Giner ha sigut un dels millors lingüistes valencians de la primera meitat del segle XX, juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Carles Salvador, i per tant, un dels pares de la filologia valenciana actual.

Resident a Barcelona des de 1932 fins a 1936 per motius laborals, estudià Filologia Romànica a la seua Universitat, on assistí a les classes de Pompeu Fabra i de Joan Coromines, i establí contactes amb importants filòlegs catalans com Ramon Aramon, Josep M. Casacuberta o Martí de Riquer, i gràcies als quals aconseguí una sòlida formació en filologia romànica.

De 1931 a 1936 Josep Giner publicà, normalment amb el pseudònim de Guillem Renat, nombrosos articles en revistes i setmanaris com Acció, Timó, El Camí, Boatella, El Poble Valencià o al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, gràcies als quals es convertí en un referent en el món cultural valencià. Eren textos de divulgació lingüística, però també valencianista, uns defensant “la unitat del nostre idioma” o proclamant la “necessitat de la unificació gramatical”, altres donant a conéixer obres lexicogràfiques imprescindibles, com el “Vocabulari del Mestrat de mossén Joaquim Girona” o el Diccionari General de la llengua catalana de Pompeu Fabra. 

A més a més, Giner pregonà als quatre vents el nom que els valencianistes havien d’emprar per denominar el seu territori, que no era altre que el de País Valencià; defensà la necessitat d’un himne valencianista i no d’un himne provincià, i per això proposà l’adopció de les estrofes de Santiago Cebrian Ibor, Vent de Ponent, que cridava els valencians a “defensar la nostra casa, geni, llengua, sang i raça!” del “ponent maleït que tot ho arrasa”; i com no podia ser d’una altra manera, afirmava que “la bandera valenciana és la de les quatre barres vermelles sobre fons groc”. I tot això perquè Josep Giner era conscient i sabedor de la necessitat de reconstruir l’imaginari simbòlic valencià, anihilat per segles d’assimilació cultural castellana.

Per altra banda, el 1933 va publicar la seua primera obra, La conjugació dels verbs en valencià, que complementava el Vocabulari Ortogràfic Valencià de Carles Salvador, on aparegueren les Normes de Castelló.

Dissortadament, la guerra de 1936 va tenir unes conseqüències especialment greus per al filòleg valencià, atés que patí greus seqüeles físiques i psicològiques que arrossegà tota la vida. A més, fou expedientat del seu treball com a telegrafista i desterrat a Bilbao; fins i tot, les autoritats acadèmiques es negaren a reconèixer els seus estudis universitaris, que hagué de tornar a cursar a la Universitat de València.

Per damunt de totes aquestes adversitats, durant la postguerra Giner es va relacionar estretament amb el reduït món del valencianisme cultural, que feia esforços per reorganitzar-se, i va col·laborar, pràcticament, en totes les iniciatives relacionades amb la llengua i la literatura realitzades a València. Destaquem que fou professor dels cursos de llengua de Lo Rat Penat, presidí la Secció Filològica d’aquesta entitat, ajudà Francesc Ferrer Pastor en la confecció del seu Diccionari de la rima, mantingué contactes amb Manuel Sanchis Guarner, Lluís Fullana (amb qui sostingué una interessant relació epistolar, dissortadament perduda), Enric Valor (a qui va fer classes de filologia), Joan Fuster, Vicent Sorribes, Nicolau Primitiu Gómez (va exercir d’assessor lingüístic de Sicània), i sobretot, va col·laborar intensament en la replega de lèxic valencià per a les obres de Joan Coromines.

A més, Josep Giner dugué a terme una ingent tasca de difusió dels llibres catalans entre els valencians, especialment obres filològiques, i també participà en la iniciativa de posar en marxa l’editorial Lletres Valencianes que tenia com a objectiu d’edició de llibres en valencià en uns moments, 1950, especialment difícils.

Per altra banda, durant aquest període també va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com Las Provincias, Anales del Centro de Cultura Valenciana, Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Revista de Filologia Valenciana, Estudis Romànics o Sicània, entre altres, on aparegueren els seus estudis i reflexions.

A finals de la dècada de 1960 els problemes psicològics de Giner s’agreujaren, la qual cosa provocà el seu aïllament; el 1971 va acceptar una feina a la Real Academia Española a Madrid, gràcies a les recomanacions de Coromines i Sanchis Guarner davant Rafael Lapesa. En aquesta institució va romandre al voltant de deu anys on dugué a terme un intens i silenciós treball en el Seminari de Lexicologia. El 1981 retorna a València ja jubilat, on encara va participar en algunes, poques, activitats de caràcter lingüístic de la mà de vells amics que encara tenia com Francesc Ferrer Pastor o Pere Riutort, o amb noves relacions amb jóvens lingüistes valencians com Antoni Ferrando, Emili Casanova o Josep Antoni Moya. Finalment, el 1996 va morir a València, envoltat d’un grapat d’amics.

A través de les seues actuacions i els seus escrits constatem que la seua fou una vida lliurada per complet a la defensa de la llengua i cultura dels valencians, perquè per damunt dels interessos personals, Giner sempre en trobava uns de més alts, els del seu País i la seua cultura. Per això no podrà abstenir-se d’ajudar i col·laborar amb tots aquells que li ho demanaven.

Com moltes vegades passa, aquesta generositat de Giner no s’ha vist recompensada amb el reconeixement social i acadèmic que mereixia, i la seua obra i figura ha estat completament oblidada per les autoritats acadèmiques i oficials que, encara ara, no han reconegut suficientment la seua abnegació i sacrificis en favor del seu poble i la seua llengua. De fet, tan sols podem esmentar la celebració el 2007 de l’Homenatge universitari a Josep Giner, organitzat pel Departament de Filologia Catalana, el Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, als 11 anys de la seua mort. Poca cosa per homenatjar a qui fou el mestre d’Enric Valor i Vives i Francesc Ferrer Pastor, ambdós doctors honoris causa per la Universitat de València.

Taula rodona sobre Josep Giner, 2007. Amb la participació de Vicent Escrivà, Francesc Ferrer i Vicent Simbor, moderada per Josep Daniel Climent.

Lamentablement, l’any del seu centenari acabarà sense que cap entitat haja considerat oportú dedicar-li records i homenatges divulgatius ni s’haja incentivat l’estudi de la seua obra. Únicament l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar el passat 30 de novembre una declaració institucional fent constar «el seu reconeixement i gratitud a qui tan generosament va dedicar la major part del seu treball a l'estudi, la dignificació i la difusió del valencià», i ha anunciat una Jornada d’estudi sobre la seua obra per al 15 de febrer de 2013.

Article publicat a Posdata, Levante-EMV, 21 de desembre de 2012, p. 4