Centenari de Josep Giner i Marco

Centenari de Josep Giner i Marco, 1912-1996 (II)

Josep Giner i Marco ha sigut un dels més competents filòlegs valencians de tots els temps, les seues idees lingüístiques i culturals han amerat els estudis no solament sobre el nostre valencià, sinó també sobre el conjunt de la llengua catalana, i són d’una absoluta vigència i actualitat, perfectament vàlides per guiar-nos en el camí de recuperació lingüística i cultural engegat per la societat valenciana en els darrers anys.

Josep Giner i Marco va nàixer a València el 1912; ara celebrem, per tant, el centenari del naixement de qui considerem que ha sigut un dels millors lingüistes valencians de la primera meitat del segle XX, juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Carles Salvador.

La seua contribució a la construcció d’una societat valenciana fonamentada en uns sòlids bastiments és del tot impecable, tant si ens apropem a les activitats que desenvolupà en l’època anterior a la Guerra del 36 com al període de la llarga i penosa postguerra.

Josep Giner fou un treballador incansable per la llengua, d’una noblesa extraordinària, sempre disposat a ajudar uns i altres en benefici del seu país i del seu idioma sense esperar res a canvi. Enemic dels enfrontaments, s’allunyà de les capelletes que durant el franquisme inundaven de malentesos i conflictes els reduïts cenacles valencianistes, convençut com estava que només des de la unitat d’acció es podia salvaguardar la llengua i cultura dels valencians en una època d’intensa pressió castellanitzadora.

De Giner cal destacar que sempre mantingué unes idees lingüístiques i nacionals ben fermes i assenyades, en línia amb les recomanacions de Pompeu Fabra quan s’adreçava als escriptors valencians dient-los que “nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català”. És per això que la seua línia d’actuació, la seua fórmula, sempre fou la de “flexibilitat dins de la unitat”, la qual cosa el portava a esmenar, en ocasions, el treball normativitzador de l’Institut d’Estudis Catalans, excessivament unitarista en els anys trenta, i a exigir una major influència i participació dels valencians en la consolidació d’una llengua literària.

Fruit d’aquest pensament formulà propostes ben agosarades per a l’època, amb el convenciment que serien beneficioses per als valencians, com ara la de defensar “dins el nostre idioma dos dialectes literaris: el català i el valencià, els quals seran gramaticalment una sola unitat idiomàtica amb variants dialectals”, o sobre el nom de la llengua, quan plantejava de «dir simplement “llengua catalana-valenciana”, “idioma català-valencià” o “el català-valencià”», això en contra de la denominació “llengua catalana” que s’havia imposat als anys 50 del segle XX entre els valencianistes.

En l’actualitat observem que molts dels seus plantejaments, en ocasions vistos amb incomprensió, s’han imposat en la doctrina lingüística de les entitats oficials reguladores de la normativa de la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, dues institucions que tard o d’hora hauran de trobar el camí de col·laboració en la ingent tasca que tenim per davant en defensa de la llengua comuna, com segurament Giner hauria desitjat.

No obstant això, la figura de Josep Giner és hui en dia una gran desconeguda, tant popularment com, fins i tot, entre els estudiants universitaris de filologia; per aquest motiu ha estat una llàstima que en l’any del seu centenari cap entitat haja considerat oportú dedicar-li records i homenatges divulgatius ni s’haja incentivat l’estudi de la seua obra.

Siga com siga, recuperar la figura i l’obra Giner és imprescindible per conéixer el nostre passat lingüístic, especialment el procés de construcció i d’adopció d’un model de llengua estàndard a partir de les Normes de Castelló. Senzillament perquè Josep Giner i Marco ha sigut un dels més competents filòlegs valencians de tots els temps, les seues idees lingüístiques i culturals han amerat els estudis no solament sobre el nostre valencià, sinó també sobre el conjunt de la llengua catalana, i són d’una absoluta vigència i actualitat, perfectament vàlides per guiar-nos en el camí de recuperació lingüística i cultural engegat per la societat valenciana en els darrers anys.

 

 Article publicat a Saó, 376, novembre 2012, p. 34.