Carles Salvador i la divulgació de les Normes de Castelló
Carles Salvador i Gimeno va nàixer a
València el 20 de gener de 1893 i va morir a la mateixa ciutat el 1955. Al
llarg de la seua vida va dur a terme una intensíssima tasca literària i
gramatical, que el van convertir en un dels elements més representatius del món
literari valencià des dels anys trenta fins la seua mort, i en una figura
cabdal en el procés d’adopció dels valencians de les Normes de Castelló i,
sobretot, en la seua posterior divulgació.
L’activisme valencianista de Carles
Salvador començà ben prompte. El 1907, només amb catorze anys, participà en
l’Assemblea Regionalista Valenciana. El 1911 començà a treballar de mestre i
després d’exercir provisionalment a Aielo de Malferit i a la Pobla de
Benifassà, a mitjans de 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal, on
residí prop de 18 anys, fins el 1934 que tornà a València per a continuar
exercint la seua professió.
Aquesta llunyania de València no li va
impedir participar de forma activa en la vida cultural valenciana, i des de
1913 que inicià les seues col·laboracions periodístiques a la revista Foc y flama, publicà articles en més de
60 publicacions al llarg de la seua existència.
Carles Salvador fou un dels entusiastes
valencians que participà activament en el procés d’elaboració de les Normes de
Castelló el 1932. Tot i que en aquell moment era mestre d’escola a Benassal, quan
el procés s’activà des de Castelló el 1931, de la mà de la Societat
Castellonenca de Cultura i amb la convivència del grup de valencianistes
agrupats al setmanari El Camí, el
mestre benassalenc es posà a la disposició d’Adolf Pizcueta, veritable impulsor
del procés normatiu, tot i que no participà directament en les reunions
celebrades per redactar les normes; ara bé, per a reunió celebrada el 12 de
novembre de 1932 va trametre «unes cuartelles amb el seu parer,
prou transigent, per cert», com digué Gaetà Huguet. Posteriorment,
els seus suggeriments sobre aspectes concrets com ara l’accentuació o la norma
13 foren acceptats pels promotors i incorporats a l’edició final de la
normativa ortogràfica, la qual cosa el converteixen en un altre dels redactors
de les Normes, juntament amb Lluís Revest.
La
divulgació de les Normes de Castelló
Carles Salvador no sols va desenvolupar
un important paper en l’aprovació de la normativa ortogràfica a Castelló el
1932 sinó que, a partir d’aquell moment, es va convertir en el seu principal
divulgador des de molts àmbits i tribunes, la major part de les vegades amb el
suport d’altres entusiastes valencianistes com Enric Soler i Godes, Josep Giner
o Enric Valor.
De fet, una vegada resolta la qüestió
ortogràfica, el que calia era elaborar la doctrina gramatical (morfologia i
sintaxi) necessària per a codificar la llengua, i que es concretarà de diverses
maneres.
Primerament amb la publicació del Vocabulari Ortogràfic Valencià, obra aprofitada per a donar a conèixer les Normes
de Castelló, precedides d’una Declaració,
ja que aquesta normativa era d’escassa utilitat per a la majoria de la gent
sense un vocabulari que la complementara.
Posteriorment
amb els cursos de llengua publicats
primerament a El Camí i posteriorment
editats en forma de llibres amb el títol Lliçons de
Gramàtica. Volum I. Ortografia Valenciana amb exercicis pràctics (1934) i Lliçons de Gramàtica. Volum II. Morfologia
Valenciana amb exercicis pràctics (1935).
També cal destacar la seua presència en
les institucions claus del valencianisme de l’època republicana, com ara
l’Institut d’Estudis Valencians, l’Institut d’Idiomes de la Universitat de
València, i fins i tot, en el Centro de Cultura Valenciana.
Durant la Dictadura franquista, i
malgrat les condicions adverses imposades des del poder, Carles Salvador
promogué els cursos de llengua des de l’única infraestructura cultural
existent, Lo Rat Penat, per reiniciar el seu treball de recuperació
lingüística. En aquest context, Carles Salvador publicà el 1951 la Gramàtica Valenciana, la seua obra
gramatical més significativa, amb la qual milers de valencians de diverses
generacions s’alfabetitzaren en la seua llengua en aquests anys tan difícils.
En definitiva, gràcies al treball i a l’esforç
d’homenots com Carles Salvador, ara mateix ens podem sentir orgullosos d’haver
mantingut el llegat tramés pels nostres avantpassats, i d’aquesta manera
convertir-lo en basament de la nostra projecció futura, perquè, emprant
paraules d’Antoni M. Badia i Margarit “l’esperit de les Normes de Castelló, si
hi som fidels, és la millor penyora per a l’esdevenidor de la llengua de tots”.
Bibliografia sobre Carles Salvador
L’autor que més ha estudiat la vida i
l’obra de Carles Salvador ha estat el professor Vicent Simbor, al qual li ha
dedicat nombrosos estudis. A Carles
Salvador i Gimeno: una obra decisiva (1983) va oferir una panoràmica molt
completa sobre la seua obra literària, gramatical i periodística, i va servir
perquè ens adonarem de la magnitud del treball fet en aquests camps per Carles
Salvador al llarg de la seua vida. A més, Vicent Simbor ha tractat diversos
aspectes de l’obra del mestre benassalenc en altres llibres i articles: “El
pensament polític de Carles Salvador a través de la seua obra periodística”, Trellat, 2-3, estiu-tardor, València,
1980; Carles Salvador: política i
nacionalisme, Eliseu Climent editor, València, 1983. Posteriorment, Simbor
ha revisat de manera més detallada la immensa producció periodística de Carles
Salvador, i ha rescatat de l’anonimat nombrosos d’articles al llibre Carles Salvador. Papers de premsa
(2000), que ens permeten conèixer de forma detallada les seues opinions i la
seua tasca en aquests anys tan decisius per al valencianisme.
Per altra banda, del 30 de novembre
fins el 3 de desembre de 1993 es va realitzar un simposi sobre Carles Salvador,
organitzat pels Departaments de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant,
de la Jaume I de Castelló i de la Universitat de València, on es va estudiar la
seua obra des de tots els punts de vista. Antoni Badia i Margarit va tractar
sobre “El procés d’unificació de l’ortografia catalana”; Vicent Pitarch,
“Carles Salvador, autoritat gramatical”; Emili Casanova, “El Diccionari de
l’Institut d’Estudis Valencians de 1937”; Ricard Blasco, “Carles Salvador i la
infraestructura cultural valenciana”; Josep Mª Balaguer, “Un aspecte del procés
de modernització de la literatura catalana en el primer terç de segle”; Vicent
Simbor, “Carles Salvador i la modernització literària valenciana”; Lluís B.
Meseguer, “La poètica de Carles Salvador i la generació de 1930”; Enric
Balaguer, “Avantguarda, populisme i literatura kitsch. (La generació de 1930 i
el redreçament literari)”; Ferran Carbó, “Carles Salvador en la cruïlla de la
recuperació poètica valenciana”; Vicent Alonso, “La narrativa de Carles
Salvador (a propòsit del recull La carn
també somnia”; Ramon X. Rosselló, “La contribució de Carles Salvador al
‘teatre valencià”; Jordi Solé i Camardons, “El discurs sociolingüístic de
Carles Salvador”; Francesc Pérez Moragón, “Carles Salvador i la reivindicació
de l’ús social de la llengua catalana”; Josep Mª Quixal San Abdon, “L’aspecte
pedagògic de Carles Salvador” i Sofia Salvador, “Carles Salvador i Gimeno:
l’home i l’obra”. Tots aquests articles van ser publicats en la revista Caplletra (núm. 16) la primavera de
1994.
Per la nostra part també hem volgut
col·laborar en la tasca de difusió de l’obra i la figura de Carles Salvador i
en aquest sentit hem publicat els articles “Cinquanta anys de la Gramàtica Valenciana
de Carles Salvador” (Saó 256,
novembre de 2001, pp. 39-41) i “Memòria de Carles Salvador” (Posdata, Levante-EMV, 1 de juliol 2005),
aquest darrer per commemorar els cinquanta anys de la seua desaparició. I
especialment a l’article “Carles Salvador i la divulgació de les Normes de
Castelló”, publicat dins de Vida amunt i
nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització (València,
Universitat de València, pp. 289-317, 2008) i el capítol “L’aportació de Carles
Salvador”, dins Les Normes de Castelló.
L’interés per la llengua dels valencians (AVL, 2007: 255-323).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada