Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

 

La Renaixença valenciana és un dels períodes més interessants del nostre passat cultural i polític, però, paradoxalment, no ha estat objecte d’especial atenció per part dels investigadors valencians, tant des de la vessant literària, lingüística o sociopolítica, tot i que hem d’assenyalar valuoses aportacions de destacats estudiosos com Manuel Sanchis Guarner, Vicent Simbor, Ricard Blasco i altres autors.

Amb total seguretat, les opinions manifestades per Joan Fuster sobre el moviment hauran influït, tot i que involuntàriament, de manera significativa en aquesta manca d’estudis. Hem de recordar que l’intel·lectual suecà expressà de manera contundent la seua opinió sobre el moviment en diversos escrits, com ara Nosaltres els valencians (1962), on afirmà que «la Renaixença valenciana fou, socialment, un fracàs […] i ho fou en un doble sentit», en el literari i en el polític.

Per altra banda, la valoració de l’actuació dels diversos renaixentistes feta per Sanchis Guarner, Blasco o Alfons Cucó, lloant la figura de Constantí Llombart com a impulsor de les iniciatives més interessants del moviment, i condemnant l’actitud de Llorente per haver-se negat a polititzar la Renaixença, tal com havia passat a Catalunya, premissa basada en una anàlisi del passat en funció dels interessos del present, ha impedit que ens apropàrem a aquest moviment amb els mínims d’objectivitat necessaris en qualsevol estudi científic.

 

No serà fins a finals de la dècada dels noranta que han aparegut diversos estudis –signats per Manuel Martí, Ferran Archilés o Rafael Roca- qüestionant aquesta interpretació del suposat fracàs de la Renaixença valenciana, i propiciant una reconsideració del moviment i del paper dut a terme pels seus principals protagonistes.

És en aquest context que hem de situar el llibre de Rafael Roca, Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana, publicat per la Universitat de València (2007), que té l’origen en la tesi doctoral dirigida per Vicent Simbor, i que el 2006 obtingué el XXIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics, i posteriorment, el 2008, un dels Premis de la Crítica (concretament el d'estudis lingüístics i literaris) de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Altrament, també hem de dir que Rafael Roca ja havia tractat anteriorment alguns aspectes de Teodor Llorente. El 2001 veia la llum Teodor Llorente. Escrits polítics (1866-1908), on s’hi constata que l’apoliticisme de Llorente fou la manera com aquest «cregué que s’havia d’afrontar la Renaixença per tal de poder fer-la quallar». El 2003, a «Teodor Llorente. Del provincialisme al regionalisme valencianista», Roca demostrarà que el regionalisme apolític de Llorente «serví de base al posterior «regionalisme polític», i posteriorment, 2004, amb l’obra Teodor Llorente, el darrer patriarca, Rafael Roca denunciava que la seua figura no havia gaudit de l’atenció dels estudiosos que li hauria de correspondre «en tant que peça clau de la recent història del poble valencià». 

El llibre que ens ocupa és la continuïtat lògica dels estudis anteriors. Rafael Roca es marca com a objectiu fonamental demostrar que Llorente «esdevingué un dels escriptors més importants i influents de la literatura catalana contemporània» i el «líder indiscutible de la Renaixença valenciana». D’entrada, cal assenyalar que un dels aspectes més interessants de l’estudi serà l’aportació de materials, molts d’ells desconeguts o de difícil accés, que ens permetran conéixer de primera mà episodis imprescindibles per a una millor valoració d’aquest període històric i literari. En aquest sentit, cal destacar la publicació de diverses cartes i documents inèdits procedents de l’Arxiu biblioteca Llorente, custodiat pels seus descendents, i que no havia estat aprofitat anteriorment.

Però si aquest aspecte és ben significatiu, molt més ho serà l’anàlisi de les relacions privilegiades que Llorente mantingué amb personatges que contribuïren decisivament al desenvolupament del moviment renaixentista al llarg de les terres catalanes. Perquè Rafael Roca no es limita a estudiar els contactes entre Llorente i els principals autors valencians del moment, com ara Constantí Llombart i Vicent Blasco Ibáñez, sinó que la major part del treball el dedica a examinar les relacions de Llorente amb els escriptors catalans, mallorquins i provençals que encapçalaven els moviment renaixentista en els respectius territoris, com ara Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera o Frederic Mistral. S’ha de dir que aquest darrer aspecte és fonamental per a entendre els «intensos vincles de germanor» entre escriptors valencians i catalans, i que havien trobat en la figura de Teodor Llorente «la baula que els enllaçava amb València».

Ressenya del llibre Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana, de Rafael Roca Ricart. València, Publicacions de la Universitat de València, 143, 2007, 430 pp.

Publicada a Caplletra, 46, València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-PAM, primavera 2009, pp. 259-264.

Llegiu la ressenya completa: http://www.ivitra.ua.es/teodorllorente/Ressenya_Caplletra_46.pdf

Seminari «La recerca sobre la Renaixença al País Valencià: darreres aportacions», Universitat de Barcelona, 24 de novembre de 2006. Rafa Roca, Josep Enric Estrela, Josep Daniel Climent i Vicent Escartí