Emergència idiomàtica: 88 anys després, les Normes de Castelló són la solució

 

Emergència idiomàtica.

88 anys després, les Normes de Castelló són la solució

El valencià, una de les principals característiques definitòries dels valencians, es troba en perill de desaparició, en només 15 anys ha perdut més de mig milió de parlants.

I el que és pitjor, a gran part de la societat valenciana sembla que aquesta emergència idiomàtica no els importe massa.

Mentre que el govern del Botànic no s’atreveix a exigir que els funcionaris públics han de tindre la competència lingüística en castellà i valencià, els partits de l’oposició, PP i Ciudadanos, ataquen sense amagar-se qualsevol avanç en l’ús del valencià, des de l’ensenyament a les escoles, l’existència d’una TVV en valencià o la mateixa normativa lingüística, representada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució impulsada i nascuda durant el govern d’Eduardo Zaplana, de la que ara reneguen. I fins i tot, acompanyats pel partit dels feixistes, han provocat una votació en l’ajuntament d’Alacant contra el valencià, encara que sabien que només tenia un valor testimonial: perquè l’únic que els importava era posicionar-se contra l’ensenyament del valencià en la capital alacantina.

Estem davant d’una emergència idiomàtica i, si continuen així les coses, en poc més d’una dècada, la mala salut del valencià podria convertir-se en irreversible.

Pel que sembla, per a alguns és molt important protegir el samaruc, les barraques i la paella, però del valencià no en recordem ni quan venen les falles. La desaparició del valencià i el que això representa contra els drets lingüístics dels valencianoparlants, preocupa ben poc a alguns partits polítics, que usen la nostra llengua per a atacar els adversaris, i que fins i tot estigmatitzen les persones que parlem o usem el valencià de manera habitual.

I amb això trenquen ostensiblement els consensos sobre els quals es basa la convivència democràtica entre els valencians des de la desaparició de la dictadura franquista, perquè ni es respecta la Constitució del 78, ni l’Estatut del 1982, que estableix que «s'atorgara especial protecció i respecte a la recuperació del valencià», ni la Llei d’ús i ensenyament del valencià. I ni tan sols la Llei de creació de l’AVL que especifica que l’entitat «té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l'idioma valencià».

I davant l’emergència idiomàtica en què ens trobem, la societat valenciana ha de saber articular els mecanismes necessaris que creen l’ambient favorable per a garantir els drets dels valencianoparlants i l’ús normal del valencià en tots els àmbits.

Per tot açò, ara més que mai, les Normes de Castelló són la solució. Perquè representen el diàleg entre uns i altres, el consens i l’acord, i en definitiva, la generositat per a abandonar les posicions personals en favor del foment i de la dignificació del valencià. I per a això tenim els polítics i els seus partits, perquè volem solucions a la situació d’emergència idiomàtica, perquè tenen l’obligació de parlar i entendre’s, perquè el que ens juguem és una part essencial de la nostra individualitat com a poble i els drets fonamentals de milers de valencianoparlants. Perquè davant dels nous reptes que dibuixa la globalització de la societat actual, els valencians hem d’oferir una resposta clara i conjunta en favor del valencià, la llengua del passat, del present i del futur dels valencians, la que reflecteix més clarament la nostra personalitat diferenciada i la que ens singularitza com a poble.