Homenatge a Enric Valor i a Pompeu Fabra a l’Alt del Guisop

Ho hem tornat a aconseguir. Per huitena vegada, des del 2011, una seixantena de persones d’arreu del País Valencià hem pujat a l’Alt de Guisop per retre homenatge a Enric Valor, a la seua obra i figura i a tot el que representa de compromís per la llengua i cultura dels valencians, de fermesa en la defensa de la personalitat valenciana, d’estima per la terra i el seu paisatge, d’enfortiment de les nostres arrels identitàries. Però també aspectes concrets i tangibles: la creació d’un espai museístic a Castalla dedicat a l’escriptor castallut, l’adequació de la casa natal de Valor com a seu del futur museu, la concessió de l’Alta distinció de la Generalitat a títol pòstum a Enric Valor, la recuperació del mas de Planisses, element simbòlic de l’univers literari valorià o l’adaptació audiovisual de la seua obra novel·lística per a la televisió valenciana.

A més a més, i per damunt de tot, la nostra presència a l’Alt de Guisop és un crit elevat i matiner en la defensa dels drets lingüístics dels valencianoparlants i, per tant, de l’ús del valencià en tots els àmbits d’ús amb total normalitat, en definitiva, a la igualtat lingüística.

No cal dir que va ser un matí ben emotiu: el retrobament amb amics i coneguts, la màgia de vore la imposant eixida del sol des de 1250 m d’altitud, els parlaments i lectures de textos valorians i, enguany, el plaer d’escoltar en directe la colla de dolçainers El Terròs de Petrer i, especialment, el poema de Manuel Garcia Grau “Sense la terra promesa”, musicat per Andreu Valor, el cantautor de Cocentaina, acompanyat de la seua guitarra. Un plaer.

Tot plegat, un matí irrepetible i que fou possible gràcies a les entitats convocants, el Centre Cultural Castellut, l’Ateneu Republicà de Petrer, El Tempir d’Elx, El Teix d’Ibi, la Cíviva d’Alacant, la Coordinadora de l’Alcoià i el Comptat pel valencià, la Càtedra Enric Valor de la UA i el Col·lectiu Gent de Valor, però sobretot per la incansable tasca i constància de Vicent Brotons, veritable mestre de cerimònies.

Enric Valor i Pompeu Fabra

Per la meua part, i aprofitant l’avinentesa de la celebració del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra, no vaig poder evitar evocar la seua figura i recordar que fou el personatge que més va influir en l’elaboració de les obres sobre llengua del gramàtic de Castalla. Tant és així que Enric Valor ha sigut considerat com l’autor “més estrictament fabrià” per Brauli Montoya o el “divulgador de l’obra fabriana” per Vicent Pitarch, tot i que adaptant les seues propostes gramaticals a la realitat valenciana i contribuint amb nombroses aportacions del lèxic castallut al Diccionari General de la Llengua catalana de Fabra.

És per aquest motiu que vaig decidir compartir un breu fragment de les paraules de Pompeu Fabra pronunciades el 1918, ara fa cent anys:

«Dèiem una vegada a un escriptor valencià»

“Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear.

Eliminats, dins cada varietat, els barbarismes de lèxic i de sintaxi, reintroduïdes en la llengua escrita les paraules i les construccions perdudes durant els segles de decadència literària, enriquida la llengua escrita pels mots i girs que ens ofereixen els diferents parlars actuals, bandejades les mil corrupteles que hi pul·lulen, evitades les grafies consagradores de pronúncies merament dialectals, les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya, el català de València i el català de les Illes, potser es reduirien a unes quantes divergències morfològiques, les quals per llur nombre i per llur importància no justificarien pas de parlar, com encara alguns parlen, d’una llengua valenciana i d’una llengua mallorquina enfront d’una llengua catalana (Nostra Parla, núm. 7, desembre de 1918, pp. 4-5).

Enric Valor fou un gran coneixedor i admirador de l’obra de Pompeu Fabra, es va mantenir fidel a la seua doctrina, acceptant-la críticament, i va saber interpretar aquest missatge de 1918: diversitat dins de la unitat. És des d’aquesta perspectiva que hem de valorar el paper fonamental dut a terme per Enric Valor en la dignificació del valencià, tant a través de les seues obres gramaticals i lèxiques com a través de la seua producció literària.