Pompeu Fabra i la creació d’una Acadèmia de la llengua a València

El mes de maig de 1930 la revista Acció Valenciana dugué a terme una interessant iniciativa, una campanya que portava per títol «Vers la creació d’una Acadèmia de la llengua». De fet, finalitzada la Dictadura de Primo de Rivera, a la ciutat de València nasqué en l’àmbit cultural i polític un ambient de preocupació i interés pel valencià i la seua ortografia.

La campanya consistia a demanar l’opinió a diverses persones relacionades amb la llengua i la literatura, sobre la conveniència o no de crear l’esmentat organisme, i la finalitat última hauria de ser, si es creia convenient, la creació a València d’aquesta institució reguladora de la llengua. La proposta era, en certa manera, arriscada i, en tot cas, significava el manteniment d’una posició diferenciada de la defensada per la revista Taula de Lletres Valencianes i, sobretot, per autors com Carles Salvador o Eduard Martínez Ferrando, partidaris com eren de l’autoritat normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Lluís Fullana i Mira

Aquesta iniciativa provenia d’un article publicat per Jordi de Fenollar, pseudònim de Teodor Llorente Falcó, a Las Provincias, el diumenge 11 de maig, amb el títol «Las lenguas regionales también son españolas», en el qual proposava «la creació d’una Acadèmia de la llengua qu’es parla en lo Regne de València, Catalunya i Mallorca». A partir d’ací, els responsables d’Acció Valenciana van entrevistar «les personalitats més destacades en aquesta mena d’estudis». Així trobem en les seues pàgines les preguntes formulades pels entrevistadors, Manuel Sanchis Guarner i Francesc Carreres i de Calatayud, i les respostes dels entrevistats, Lluís Fullana, Teodor Llorente Falcó, Antoni M. Alcover, Josep Sanchis Sivera, Lluís Revest, Nicolau d’Olwer, Josep Ferrándiz Torremocha i Pompeu Fabra.

Les respostes van ser molt variades, com era d’esperar, i responien a les diverses visions que sobre el conjunt de la llengua catalana tenia cadascun dels entrevistats. Així, Llorente Falcó proposava «la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana a Barcelona, en la que tindrien cabuda les altres variants regionals i el número d’acadèmics seria proporcionat al número d’habitants que parlen la llengua». En canvi, Fullana proposava que «la solució seria crear una Acadèmia de la Llengua Valenciana, Acadèmia qu’estaria íntimament relacionada ab les segurament existents en Catalunya i Mallorca».

Per la seua part, Pompeu Fabra, que a finals de maig del 1930 havia visitat València i conversat llargament amb els actius valencianistes de Taula de Lletres Valencianes, manifestà la seua opinió i, si bé no s’oposava de manera frontal a la creació d’aquest organisme, en canvi, intentarà delimitar-ne les funcions, que, de cap manera, haurien de ser les de regular i establir unes normes per a la llengua. Per altra banda, i pel que feia a la llengua literària i a la seua fixació, Fabra pensava que aquesta tasca havia de ser obra d’un «grup d’escriptors ben orientats».

Ací tenim les declaracions de Pompeu Fabra, publicades a Acció Valenciana l’1 d’agost del 1930:

«Em sembla molt bé la creació d’un centre d’estudis filològics, però no pas amb el fi de regular l’evolució de la llengua, dictar unes normes, fixar la gramàtica del valencià literari, etc. L’objecte d’un tal centre hauria d’ésser l’estudi gramatical i lexicogràfic dels parlars actuals, l’arreplega de tots els mots i girs valencians encara existents, l’estudi de les deturpacions sofertes per la llengua, etc., coses totes indispensables per a descobrir les defectuositats a remeiar i posseir els mitjans d’eliminar-les (arcaismes, dialectalismes, etc.).

Ara, una altra cosa és fixar la llengua literària: així ha d’ésser obra dels escriptors, d’un gramàtic, més que dels mers investigadors dels fets lingüístics. Cal, dieu, que sorgeixi una autoritat per a treure’ns del desconcert i de l’anarquia actuals: aquesta autoritat ¿no la conqueriria un grup d’escriptors ben orientats i acordats que s’imposés per llur actuació intensa dins el camp de les lletres valencianes?

Aquests, em sembla, estan ja dins el bon camí (en el seu temps hi estava també Llorente, molt més que els actuals ratpenatistes): el bon camí és el que porta a una identificació del valencià literari i del català literari en tot allò en què les seues variants valenciana i catalana no són verament incompatibles. Ara bé: les incompatibilitats entre aquestes dues variants de la nostra llengua comuna es redueixen gairebé a les morfològiques.

No us cal, doncs, —a part de l’enriquiment i endreçament del lèxic i de la sintaxi amb les aportacions dels parlars actuals— sinó procedir a una selecció ben feta de les formes valencianes vivents, anàloga a la que hem fet a Catalunya amb les formes catalanes».