Fidelitat vers les nostres coses

La Biblioteca Valenciana edita l’Epistolari Nicolau Primitiu Gómez Serrano – Emili Gómez Nadal (1925-1968)

Les epístoles entre els germans Nicolau Primitiu Gómez i Emili Gómez Nadal donen a conéixer aspectes inèdits de la trajectòria vital de dos significatius personatges de la València republicana i de postguerra, que van viure sempre en ciutats o països diferents. Una investigació que, a més, aporta llum sobre el germà menys conegut, Emili, que va viure l’exili a França.

Nicolau Primitiu Gómez Serrano, més conegut pel seu nom propi de Nicolau Primitiu, fou una persona d’una gran sensibilitat cultural i social, la qual cosa el portà a implicar-se en nombroses iniciatives al llarg de la seua dilatada vida. Només hem de recordar que col·laborà en diverses publicacions escrites com ara Cultura Valenciana, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Anales del Centro de Cultura Valenciana, El Camí, Timó o Las Provincias, on s’ocupà de variats aspectes de la llengua i la cultura dels valencians. A més a més, participà, i fins i tot presidí, entitats culturals tan significatives com Acció Cultural Valenciana, Lo Rat Penat, Centro de Cultura Valenciana i Proa, sempre amb l’afany de treballar per la societat valenciana.

Serà gràcies a aquesta sensibilitat que des de la dècada dels anys vint del segle passat dedicà moltes de les seues energies a la creació d’una biblioteca de temàtica valenciana, actualment conservada en el centre que porta el seu nom, la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, així com a treballar en l’organització del seu arxiu personal, on trobarem una part significativa de material destinat a la correspondència que mantingué amb nombrosos amics, familiars, col·laboradors i persones rellevants de la societat valenciana.

Nicolau Primitiu inicià el seu Epistolari al voltant de 1930 i s’acaba el 1968, i s’han conservat l’esborrany de les cartes que enviava així com moltes de les respostes dels seus interlocutors; en total milers d’epístoles amb centenars de personatges ben significatius dins del món cultural i social valencià del llarg període abastat.

Dins del conjunt de l’Epistolari ocupa un lloc destacat les cartes que regularment s’intercanviava amb el seu germà Emili Gómez Nadal que havia nascut el 19 de febrer de 1907, fruit del matrimoni del seu pare, vidu, amb Vicenta Nadal Alberola. 

Per diverses circumstàncies, Emili visqué la major part de la seua vida allunyat de la seua estimada València, primer pels estudis de doctorat a Madrid el curs 1928-1929, i posteriorment per l’estada a París el curs 1933-1934, becat per la Junta d’Ampliació d’Estudis, i pel sojorn temporal a Madrid, on el sorprengué la Guerra Civil. El 1938 residí a Barcelona i el 1939 s’hagué d’exiliar a París en ser derrotat el Govern de la República, on romangué fins a la jubilació; finalment es traslladà a València d’Agen, on morí el 1993.

Durant la dècada dels anys 30 del segle XX, Gómez Nadal fou professor d'història a la Universitat de València (1931-1936), fundador de l’entitat valencianista Acció Cultural Valenciana, actiu col·laborador de revistes com Acció Valenciana o El Camí. A més a més, el 1937 fou nomenat secretari de Wenceslao Roces, sotssecretari del Ministeri d’Instrucció Pública, i el 1938, a Barcelona, director de la Biblioteca Central Militar, amb el càrrec de tinent coronel. Membre del Partit Comunista d’Espanya des de 1936, formà part de l'Aliança d'Intel·lectuals en Defensa de la Cultura i col·laborà a la revista Nueva Cultura amb articles sobre la qüestió nacional des d’una òptica marxista.

L’Epistolari

Al llarg de la seua vida, Nicolau Primitiu i Emili Gómez Nadal mantindran una constant correspondència, ja que pràcticament sempre viuran en ciutats o països diferents. Per aquest motiu, aquesta relació epistolar és especialment interessant alhora de conéixer la personalitat d’ambdós personatges i els esdeveniments polítics, socials i culturals que els tocà viure. Però, sobretot, és particularment significativa per a conéixer molts aspectes biogràfics d’Emili Gómez Nadal, personatge sobre el qual disposem d’escassa informació, tant en l’aspecte personal com en l'entorn de les seues activitats culturals i polítiques, per les adverses circumstàncies que van envoltar la seua vida.

En l’edició de l’Epistolari s’ha dividit la correspondència entre els dos germans en diverses etapes, d’acord amb els avatars viscuts, especialment per Emili Gómez Nadal, persona molt compromesa políticament, qui residí fora de València la major part de la seua vida, sobretot a partir del 1939, any en què s’hagué d’exiliar per fugir de la dictadura franquista.

La primera etapa s’anomena de formació, i comprén els anys 1924-1934, quan Emili realitzà el doctorat a Madrid i l’ampliació d’estudis a París; la segona és la que correspon al període de la Guerra Civil, període en què Emili residí a Madrid i a Barcelona; la tercera, iniciada el mateix 1939, tan bon punt acabada la guerra, és la de l’exili, la qual s’allargarà fins a l’any 1968, data de la darrera lletra creuada entre els dos germans. L’Epistolari recull 184 cartes entre Nicolau Primitiu i Emili més un apèndix que inclou missives de Pilar Zamora, mare de la dona d’Emili, la bibliotecària Teresa Andrés, i del fill, Antonio Gómez Andrés.

L’exili d’Emili Gómez Nadal

Segurament la part més interessant correspon a les de l’exili d’Emili Gómez Nadal i de Teresa Andrés a París, que expliquen les extraordinàries circumstàncies que van haver de patir. Els dos fills dels matrimoni, Vicente i Antonio, els van haver d’enviar a Espanya amb l’àvia materna, Pilar Zamora, davant de l’ocupació de París per part de les tropes nazis, i la creixent inseguretat a la qual estaven sotmesos, atesa la seua implicació en els moviments dels exiliats espanyols de suport a la Resistència francesa.

A aquesta dolorosa situació s’hi afegí una enorme desgràcia: el 22 de gener de 1944 es produí la mort sobtada del seu fill Vicente, víctima d’una meningitis. Poc després, una altra vegada, la fatalitat sobrevingué a Teresa, i el 5 de juliol de 1946 moria als 39 anys, víctima de la leucèmia. Els patiments d’Emili degueren ser, ben segur, inenarrables, que en poc de temps es veié sol a París, amb el seu fill Antonio a Espanya, qui no conegué el seu pare fins al desembre de 1962, quan, complits els 21 anys, pogué obtenir el passaport i visitar-lo a París. 

Emili Gómez Nadal només tornà a València a l’octubre de 1970, durant una setmana, amb motiu del casament del seu fill, Antonio. Quan visità el seu germà, portaven més de trenta-dos anys sense veure’s. Dissortadament, Nicolau Primitiu, de 93 anys, ja no el pogué reconéixer.

La València de postguerra

Un dels aspectes que queda reflectit a les cartes que creuaven els dos germans és la situació de la València de postguerra, atès que Nicolau Primitiu s’encarregava de mantenir puntualment informat Emili del fets més significatius de l’àmbit cultural i lingüístic. A tall d’exemple assenyalem que inicialment les cartes estaven escrites en castellà perquè eren revisades per la censura franquista però a partir del febrer de 1948 els dos germans empraran el valencià. Els cursos de valencià de Lo Rat Penat, la campanya per l’ús del valencià en els oficis religiosos, la creació de l’editorial Sicània i les revistes Sicània Mensual i Nostres Faulelles o l’edició dels primers llibres en valencià eren temes de conversa habitual entre els dos germans; per altra banda, els assumptes familiars ocupen bona part de les converses, els records de la infantesa, dels pares, de l’època d’estudiant, les preocupacions per l’esdevenir dels fills. I per damunt de tot, sempre present, la possibilitat del retorn a València d’Emili Gómez Nadal, petició que li feia constantment Nicolau Primitiu. 

En definitiva, amb l’Epistolari Nicolau Primitiu – Emili Gómez Nadal (1925-1968) no únicament podem resseguir els fets històrics més important de tot aquest període –la proclamació de la II República, la guerra civil, la implantació de la dictadura franquista i les seues conseqüències, la vida a l’exili de París-, sinó que descobrirem aspectes inèdits de la trajectòria vital de dos significatius personatges de la València republicana i de postguerra, compromesos per damunt de tot amb la defensa de la llengua i cultura dels valencians, i que malgrat les adverses circumstàncies que van viure van saber mantenir la lleialtat als seus ideals; com diu Emili Gómez Nadal el 1966, en el moment de fer balanç de tota una vida encara ens resta «la fidelitat sense reserves i ben conscient vers les nostres coses».

 

Article publicat a Posdata 859, Levante-EMV, 4 de juliol de 2014, p. 3.