Cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (1913-2013)

Les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans: 

repercussions al País Valencià

 

El 24 de gener de 1913 van ser publicades les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, que havien estat objecte d’una laboriosa elaboració durant quasi dos anys, amb l’objectiu d’aconseguir “una llengua igualment usada per tots els pobles de llengua catalana”, segons s’afirmava al “Preàmbul” redactat per Pere Coromines. Les Normes, redactades per la Ponència Ortogràfica formada, entre altres per Antoni M. Alcover, Pompeu Fabra, Josep Carner, Pere Coromines i Eugeni d’Ors, foren aprovades en sessió plenària de l’IEC i signades finalment per la totalitat dels seus membres.

Antoni M. Alcolver

A hores d’ara no cal insistir en la importància i significació que la seua aprovació tingué per a la consolidació i normalització de la llengua catalana a principis del segle XX. De fet, les Normes de 1913 van ser acceptades immediatament per la gran part d’escriptors i publicacions del nostre domini lingüístic, la qual cosa propicià l’elaboració i publicació del Diccionari Ortogràfic per part de l’IEC, precedit per una exposició de l'ortografia catalana, de Pompeu Fabra.

Pompeu Fabra

L’aprovació de la normativa ortogràfica de 1913 tingué una significativa repercussió entre els escriptors i les institucions valencianes de l’època, segons veurem a continuació, que inicià un llarg camí que portarà a l’adopció de les Normes de Castelló de 1932.

Tan bon punt s’aprovaren les normes ortogràfiques a Catalunya s’hi van produir les primeres reaccions positives en alguns sectors valencianistes. Jacint M. Mustieles, aleshores secretari de Lo Rat Penat, impulsà la celebració de diverses reunions de l’entitat renaixentista per excel·lència, com la del 12 de març de 1913, en la qual els assistents van expressar el “unánime el deseo de que se llegue a aquella uniformidad, aceptándose las normas catalanas, que se ajustan perfectamente al valenciano”, segons s’explicava a Las Provincias.

La idea de Mustieles era que Lo Rat Penat estudiara les Normes de l’IEC i que, després de consultar al major número possible d’escriptors i d’acceptar els suggeriments que formularen, s’arribés a proposar un model ortogràfic que es convertira, al menys per a Lo Rat Penat, en definitiu.

Lluís Fullana impartint classes de valencià a la Universitat de València

Diversos autors com José Martínez Aloy, Eduard Genovés Olmos, Josep Nebot i Lluís Fullana, elaboraren estudis sobre aquestes Normes, i presentaren unes valoracions bastant positives; de fet, Fullana opinava que les normes de l’IEC:

En general, afavorixen la nostra Ortografia, i que veem aplegat el moment de poder unificar les ortografies en la majoria dels casos. I si en algunes qüestions no poden aplegar a vènit, es degut a determinades diferències dialectals, fonètiques per cert, que són molt pròpies de les dos regions, catalana i valenciana.

Fins i tot, el pare Fullana remeté el seu estudi al seu amic Pere Barnils, per a què, juntament amb Pompeu Fabra, el corregiren i esmenaren en tot allò que cregueren convenient:

Per este mateix correu, li envie les ralles que he fet sobre les Normes Ortogràfiques, treballet que me va encarregar Lo Rat Penat de València. Diga de ma part a En Fabra i demés amics que em facen el favor d’indicar totes les esmenes que creguen deuen fer-me sobre eixe treballet, perquè jo com a discípul d’ells ja me’n aprofitaré de llurs consells i de llurs lliçons.

Dins d’aquest ambient d’un cert optimisme per al futur de la llengua existent en els cercles valencianistes, nascut a partir de l’aprovació de les Normes de l’IEC, just un any després, el 21 de gener de 1914, es va celebrar a Lo Rat Penat “la magna asamblea para tratar sobre la unificación de la ortografía valenciana”, amb l’objectiu de reactivar el debat i la discussió sobre l’aprovació d’unes normes ortogràfiques. La conseqüència més immediata de l’assamblea fou l'encàrrec formal a Lluís Fullana perquè elaborara i “presentase un proyecto de norma de ortografía valenciana”. 

Poc després, entre el 24 d’abril i el 27 de maig de 1914, enmig de fortes pressions dels sectors més conservadors, enfrontats amb les Joventuts Valencianistes, se celebraren sis assamblees a Lo Rat Penat que van culminar amb l’aprovació d’unes normes totalment allunyades de les aprovades per l’IEC, i que coneixerem com les Normes de 1914. Aquestes normes foren divulgades en obres com la Gramàtica Valenciana (1915) o el Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà, ambdues de Lluís Fullana. 

Immediatament, però, sorgiren les veus dels jóvens valencianistes rebutjant una ortografia allunyada de l’aprovada per l’IEC. Així, Marià Ferrandis Agulló reclamava A Las Provincias “una llengua escrita única —la que fon en altre temps, la que no ha deixat de ser— pera València, Catalunya, Mallorca, Rosselló, etc. Y naturalment, una sola ortografia, unes soles Normes Ortogràfiques”. O Miquel Duran que afirmava que “la llengua catalana és una. I unes solament deuen de ser les seues normes ortogràfiques”.

Ara bé, el rebuig més explícit a la normativa de Fullana i de Lo Rat Penat es produí amb la publicació el 1918 de la Gramàtica Valenciana. (Nocions Elementals). Per a les Escoles de Primeres Lletres de Bernat Ortín, el primer manual escolar per a l’ensenyament del valencià, que incorporava les propostes gramaticals de l’Institut d’Estudis Catalans.

Anys més tard, seran els sectors nacionalistes els que iniciaran un nou procés de codificació ortogràfica, amb uns plantejaments totalment diferents, a partir de la crida «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», apareguda el juliol de 1930 a Taula de Lletres Valencianes, i sobretot per l'edició aquell mateix any de l’obra La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, del castellonenc Lluís Revest, on trobarem els orígens de les Normes de Castelló.

 Aquestes obres, la d’Ortín i la de Revest, que seguien bàsicament la normativa ortogràfica aprovada a Catalunya adaptada a la realitat valenciana, encetaren un camí que amb el pas dels anys es convertí en l’únic factible, i que obtingué un consens gairebé total l’any 1932, amb l'aprovació de les Normes de Castelló, gràcies als esforços de persones com Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó i molts altres més.

Gaetà Huguet

Carles Salvador

Adolf Pizcueta

 Text de les  Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans de 1913