La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner

El desembre de 1933 apareixia a la ciutat de València un llibre que en la nostra història cultural i lingüística ha resultat decisiu i imprescindible per la difusió d’alguns conceptes relacionats amb la llengua que parlem els valencians. La llengua dels valencians fou publicat per Manuel Sanchis Guarner dins de la sèrie Quaderns d’Orientació Valencianista de la Col·lecció L’Estel, dirigida per Adolf Pizcueta. En aquesta col·lecció van aparéixer diverses obres relacionades amb la nostra llengua i cultura, com Concepte doctrinal del valencianisme de Joaquim Reig, el Vocabulari ortogràfic valencià de Carles Salvador o El País Valencià de Felip Mateu i Llopis. En una línia semblant, Pizcueta encomanà a Sanchis Guarner la redacció d’un llibre que tractara sobre aspectes bàsics però essencials de la llengua dels valencians des del punt de vista més objectiu possible. Com afirma Santi Cortés, especialista en la vida i obra de Sanchis Guarner, la seua finalitat “no era polèmica sinó didàctica: confiava a culturitzar els lectors en temes de lingüística valenciana”. 

El jove llicenciat universitari, de tan sols vint-i-dos anys, va complir l’encàrrec tan bé com va poder, i en el llibre va intentar mantenir una posició eclèctica, sense prendre una postura clara i definida sobre diversos aspectes de la llengua com eren el seu nom, l’origen o les relacions amb les altres varietats de la llengua catalana. En aquest sentit, el títol de l’obra és bastant simptomàtic dels esforços de Sanchis Guarner per mantenir-se en aquesta posició i, al llarg del llibre, sempre utilitzarà l’expressió valencià o llengua valenciana per a referir-se a la varietat parlada a les nostres terres. Segurament, darrere d’aquest plantejament trobem l’esperit de consens que havia permés arribar a l’acord ortogràfic de Castelló uns mesos abans, i la necessitat de difondre aquesta doctrina ortogràfica. Així ho creu Antoni Ferrando quan diu que “potser Sanchis Guarner creié més oportú de no suscitar polèmiques que poguessen ferir les susceptibilitats localistes d’alguns dels consignataris, com ara L. Fullana i F. Martínez”.

Ara bé, encara que Sanchis Guarner intentava mantenir una posició suposadament neutral o objectiva, en el moment de parlar de l’extensió i límits de la ‘nostra llengua’, oferia una descripció detallada dels principals dialectes de la llengua catalana, i seguia els estudiosos romanistes europeus que acceptaven sense cap problema aquesta unitat lingüística.

El llibre va ser molt ben rebut pels sectors valencianistes ja que, fins aquell moment, no es disposava de cap obra de consulta que recollís un mínim d’informació sobre el valencià i que plantegés alguns dels problemes més candents sobre el tema. Així, el setmanari El Camí publicà un article signat per P. C. [inicials de Pere Cardona, pseudònim d’Adolf Pizcueta] on constatava la necessitat existent en la societat valenciana d’un llibre com el que acabava d’aparéixer, del qual destacava l’objectivitat emprada en la seua redacció: “Un nou quadern de ‘L’Estel’ que deuen llegir tots els valencians i per supost tots els valencianistes. […] És un llibre que sempre tindrà actualitat i que els valencians de totes les contrades i de totes les idees deuen conèixer […] Un llibre així feia falta”.

Teodor Llorente i Falcó, director de Las Provincias, sota el pseudònim de Jordi de Fenollar, també s’ocupà del llibre des del seu diari en uns termes bastant encomiàstics, i afirmà que estem davant d’”un trabajo muy concienzudamente hecho, en el que sin divagaciones inútiles ni alardes pedantescos se abordan todos los problemas que afectan a nuestra lengua vernácula”. Un altre autor que també ressenyà el llibre fou E. Martínez Ferrando, que col·laborava a La Veu de Catalunya enviant una crònica setmanal des de València, on afirmava que l’opuscle de Sanchis Guarner “constitueix una excel·lent tasca d’informació sobre el tema, que resum totes les teories i arguments històrics i filològics, en els quals recolza l’ús de l’idioma propi”.

Qui també ressenyà el llibre fou Carles Salvador en un article a El Camí, on constava que estem davant d’un llibre “d’imprescindible lectura i meditació”. Tanmateix, el mestre benassalenc, que no es limitarà a escriure unes paraules elogioses sobre l’obra, retraurà a l’autor que no manifestara una opinió clara sobre les qüestions polèmiques plantejades, com el nom de la llengua o els seus orígens, li tirarà en cara que no considere pròpiament valencianes algunes formes verbals, quan encara s’usaven en algunes comarques castellonenques, i li discutirà que considere un fenomen valencià la pèrdua de la -d- intervocàlica quan a la comarca del Maestrat era totalment desconeguda aquesta característica.

El mestre i pedagog Enric Soler i Godes, també des de El Camí, es referirà a l’aparició de La llengua dels valencians i al seu autor, Sanchis Guarner, i remarcarà la seua preparació científica com un element imprescindible per tal d’abordar la problemàtica de l’idioma a València: “Sanchis Guarner és un dels universitaris valencians de més sòlid prestigi –afirma-. La llengua dels valencians és, doncs, fruit d’un treball, un mestratge i un coneixement a fons de la matèria”.

Finalment, un altre autor que s’ocupà d’aquest llibre fou Francesc de B. Moll, en una ressenya al Bolletí del Diccionari de la Llegua Catalana que s’editava a Mallorca. En aquells moments Moll i Sanchis Guarner ja s’havien conegut a Madrid i, a més de començar les tasques preparatòries de l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica, iniciaren una relació d’amistat i de treball que s’allargaria tota la seua vida. Moll es referí al llibre de forma elogiosa, tot i que també li retraurà l’excessiva moderació amb què expressava les seues opinions i, sobretot, que no condemne alguns judicis més que discutibles sobre l’origen de la llengua: “Vetací un excel·lent llibret de divulgació”, dirà Moll.

Joan Fuster i La llengua dels valencians

Quasi trenta anys després, el 1960, el llibre va ser reeditat per Joan Fuster i per l’impressor Francesc Soriano. El 13 de setembre de 1958 Fuster s’adreçà a Sanchis Guarner i li demanà de reeditar aquest opuscle: “I un fascicle inevitable en la col·lecció hauria de tractar sobre llengua –li deia. M’agradaria, a més, que fosses tu qui l’escrivís. I –encara més- que el títol fos La llengua dels valencians o una cosa tan tàcticament encertada com aquesta. El contingut hauria d’ésser una cosa clara i definida, quant al punt de vista científic i patriòtic, i metòdica i eficaç, quant a les informacions filològiques”. Sanchis Guarner, atesos els canvis socials produïts en aquests anys, l’evolució del pensament dels valencians sobre la llengua pròpia i, sobretot, l’avanç en l’estudi de l’idioma des d’un punt de vista científic que s’havia produït des d’aleshores, va considerar oportú fer una nova redacció de l’opuscle. Segurament el canvi més significatiu fou el d’abandonar el to d’objectivitat que mantenia en la primera edició.

  

En definitiva, calia donar una nova orientació al llibre d’acord amb l’època que s’estava vivint, calia que aquest opuscle tornara a ser “escrit per als valencians de 1960”. Els objectius continuaven sent bàsicament els mateixos; dissortadament, el temps transcorregut des d’aleshores, caracteritzat per una intensa repressió del franquisme sobre la llengua, havia influït de manera ben negativa per a l’estudi del valencià i la seua consideració social. Per això, “hui com ahir, el propòsit no és altre que despertar-los l’amor [als valencians] per la llengua autòctona aclarint-los-en les idees”, s’afirmava al pròleg. Aquesta intenció sembla que van ser ben entesa per la societat valenciana del moment ja que el llibre va assolir un gran èxit, i l’edició es va esgotar en sis mesos.

La tercera edició de La llengua dels valencians va aparéixer el 1967 de la mà de l’editorial Garbí, impulsada per Valerià Miralles, Alfons Cucó i Tomàs Llorens, que també van elegir aquest llibre per encetar la seua aventura editorial. En l’edició de 1967, Sanchis Guarner va ampliar el resum d’història de la llengua des de la Reconquesta fins el segle XX amb nous apartats que van convertir aquesta edició en la, pràcticament, definitiva, encara que el 1972 se’n va realitzar una quarta amb una altre editor, Eliseu Climent, que ha continuat publicant el llibre fins l’actualitat.

Segurament, La llengua dels valencians, amb milers d’exemplars venuts, ha estat el llibre que més ha fet per donar una informació clara sobre la llengua i la personalitat del valencians al llarg de la seua història, i una de les obres que ha contribuït de manera més decisiva a la recuperació d’una consciència nacional entre els valencians, Sanchis Guarner es sentiria ben orgullós del llarg camí recorregut per aquest candorós opuscle que únicament pretenia ensenyar als valencians unes nocions del que era i del que havia estat la seua llengua.

 Article publicat a Posdata-Levante-EMV, 21 de novembre de 2008, pp. 1-2: http://medias.levante-emv.com/documentos/2008-11-28_DOC_2008-11-21_00_04_34_posdata.pdf