Lluís Fullana, primer signant de les Normes de Castelló

 Protagonistes de les Normes de Castelló (III) 

Lluís Fullana i Mira, també conegut com a Pare Fullana, atesa la seua condició de religiós franciscà, fou el primer signant de les Normes de Castelló. Els impulsors de la iniciativa, Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador i Joaquim Reig, entre altres, així ho decidiren en reconeixement a la seua figura com a primer i més important lingüista valencià del primer terç del segle XX. 

Efectivament, Fullana fou durant aquesta època l’autor valencià que havia dedicat majors esforços a l’estudi de la llengua i que havia publicat els més importants treballs sobre el valencià, encara que amb nombroses limitacions derivades tant de les mancances de la seua formació com de les circumstàncies sociopolítiques que li van tocar viure. Segurament per aquest motiu els impulsors de la nova normativa tingueren la deferència de reservar-li un lloc preeminent en la relació de signants.

Ara bé, Lluís Fullana no va participar de cap manera en la redacció de les Normes, tot i que de manera indirecta fou convidat a intervenir-hi. I no ho féu perquè ell ja havia adoptat unes normes per al valencià el 1914, les quals va publicar en la seua Gramàtica elemental de la llengua valenciana de 1915, i per aquest motiu difícilment podria col·laborar en la redacció d’unes altres que modificaren les seues anteriors.

Segons sembla, diverses persones s’adreçaren al franciscà per a demanar-li el suport públic a les Normes de Castelló en favor del consens entre tots els escriptors i les institucions valencianes. Així, Adolf Pizcueta afirma que «el pare Fullana —a qui vaig visitar al seu convent—, es manifestà favorable a la iniciativa i signà el text de les normes unificadores, publicades després per L’Estel». Per la seua part, Nicolau Primitiu Gómez també dugué a terme diverses gestions, segurament a petició dels impulsors de la iniciativa, per aconseguir l’acceptació del pare Fullana, tal com manifesta en la següent carta: «Les normes presentades no heu foren a Nicolau Primitiu ans al President de Lo Rat Penat, càrrec que exercia allavors, i que perxò les signarem sens discusió —per a què?—, i s’encarregàrem, a petició, de convéncer al R. P. Fullana, a qui visitàrem per tal motiu en Sant Llorens. —Tu creus que convé firmar?, ens va preguntar. I va signar patriòticament deixant a salvo la seua posició de filòleg i els seus estudis, alafí de veure de donar una major cohesió ad aquell entusiàstic moviment de jovença».

 Lluís Fullana va acceptar les Normes de Castelló sense massa conviccions, i només quan se n’adonà que tant el Centro de Cultura Valenciana com Lo Rat Penat també les avalaven amb la seua signatura. Per aquest motiu va buscar una fórmula personal per a fer veure la seua acceptació condicional: «Atés lo caràcter provisional que tenen les bases anteriors no tenim inconvenient en firmar-les», afirmava. 

Per altra banda, el 1933 va reeditar la seua Ortografia valenciana (1932), però ni tan sols va fer cap adaptació a la normativa acabada d’aprovar. Amb la signatura de les Normes de Castelló, Lluís Fullana va renunciar als seus plantejaments lingüístics, la qual cosa equivalia, en la pràctica, a acceptar el fracàs de les propostes ortogràfiques de 1914, elaborades i defensades per ell.

No obstant això, hui en dia s’hauria de saber valorar la generosa actitud mantinguda pel pare Fullana, de renuncia de les seues conviccions; de fet, els valencianistes d’aleshores reconegueren i agraïren, públicament i de manera notòria, l’esforç d’unitat i de consens que dugué a terme, i des d’El Camí el seu gest es qualificà com a «tolerant, modern i patriòtic». Efectivament des de la redacció del setmanari valencianista, un dels que més impulsà la unificació ortogràfica, s’elogià entusiàsticament l’actitud «d’un estudiós, d’un formidable treballador que es diu el P. Fullana», i s’insistia en què el franciscà «ha escoltat el seu cor de patriota [tot i que] no abandona, com és natural, les seues investigacions científiques, les seues recerques d’intel·lectual, però firma les bases».

El que calia, davant de les noves perspectives d’ús del valencià durant el període republicà, era posar l’accent en allò realment important, el consens aconseguit per tota la societat, i per això proclamaven que «per primera vegada els valencianistes han arribat a un acord totalitari. Les normes ortogràfiques són acceptades per tots. ‘El Rat Penat’ i ‘L’Estel’; El Camí i el P. Fullana, el Centre de Cultura Valenciana i el d’Actuació; l’AVR i la Societat Castellonenca de Cultura. Tots estem conformes, tots som uns davant este problema d’unificació. Des de Castelló fins Alacant han estat acceptades les mateixes normes ortogràfiques. S’ha acabat l’anarquia envilidora del nostre idioma valencià».

Per tot el que hem vist, perfectament podem dir que Lluís Fullana i Mira va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i, encara que per a ell aquestes no eren les millors normes possibles per a l’ortografia del valencià, les va acceptar per tal de buscar el màxim consens possible. I no únicament això: des de 1933 fins a 1949, any de la seua desaparició, no va tornar a publicar mai més cap article ni estudi sobre llengua. Fullana era ben conscient que ja no podia fer més pel seu idioma que el que havia fet, i que no era poc. Amb la seua generosa actitud havia col·laborat enormement a l’adopció i consolidació de les Normes de Castelló, i aquest fet el va convertir en un dels protagonistes singulars d’aquella magnífica aventura.