Dietaris 1936. Nicolau Primitiu Gómez Serrano
Nicolau Primitiu Gómez
Serrano ha sigut una de les personalitats valencianes més rellevants del segle
XX, tant per la seua participació en la major part de les entitats valencianistes
des de la dècada del 1920, pels textos sobre valencianisme que publicà, per la
seua defensa del valencià, del seu ensenyament i la seua projecció sobre la
societat valenciana, per la importància de la seua biblioteca particular,
germen de l’actual Biblioteca Valenciana Nicolau
Primitiu, pels seus estudis sobre arqueologia, toponímia i costums
valencianes o per ser l’impulsor i ànima de l’Editorial Sicània que publicà
llibres en valencià durant el franquisme.
A més a més és autor d’uns
singulars i valuosos Dietaris que
abasten des del 1916 fins al 1959, i que ocupen aproximadament dèsset mil
pàgines, escrits amb una intenció notarial tant de reflectir les vivències i
les opinions d’ell, de la seua família i del cercle d’amics, com de descriure i
presentar les circumstàncies, les situacions i els fets viscuts o coneguts que
afecten els valencians.
En aquesta edició presentem
el primer volum dels tres corresponents a la sèrie Els dietaris de la Guerra Civil (1936-1939). El primer abasta l’any
1936; el segon, l’any 1937, i el tercer, el bienni 1938-1939.
La lectura dels Dietaris de Nicolau Primitiu és
excepcional tant per a conéixer la seua formació, la seua vida i la de la seua
família, les seues inquietuds i aficions i els seus pensaments, com per l’època
que visqué intensament com a protagonista en el món industrial, en el món
cultural valencià, en el món nacionalista i, específicament, en el món de la II
República, de la Guerra Civil i del franquisme.
Els Dietaris de
la Guerra Civil són, al nostre parer,
els més importants i els més ben escrits per Nicolau Primitiu; i això és així
pel tema, per l’època, per la dedicació i per la cura de l’autor, la qual cosa
es reflecteix en una millor llengua, en un estil més acurat i en una major
riquesa de matisos i situacions. Fins i tot ens atrevim a afirmar que no hem
trobat cap dietari, ni en castellà ni en valencià, a l’altura dels de Nicolau
Primitiu: pel contingut, pel to, per la proximitat de l’escriptura amb la
notícia, per l’esperit neutral que traspua, per la seua personalitat i, és
clar, per l’esperit valencianista i pel model de llengua emprat.
Però, a més, els seus Dietaris, en especial els dels anys
1936-1939, on tenia més temps, necessitat i sensibilitat per a escriure, es
poden considerar una de les primeres obres literàries escrites en valencià
modern ja que tenen un alt valor literari i lingüístic, a l’altura de les de
Llorenç Soldevila o de Joan Fuster. Hi trobem un estil de prosa àgil i
eficaçment colpidora, una estructura clara i sistemàtica del text i un lèxic
ric i precís, tant en la part narrativa, com en la descriptiva o en els
diàlegs. També hi descobrim, com en tot bon dietari, la quotidianitat, la
petita història personal que, de passada, reflecteix molts dels fets
col·lectius i les vivències de la seua col·lectivitat, poada del seu testimoni
personal i de la lectura diària d’una premsa àmplia i variada que arreplega
tots els colors del moment, el seu pensament polític, social i lingüístic que,
com si es tractara d’un espill, ens fa indagar en els nostres pensaments i
recordar la vida que ens contaren els nostres pares i avis, contemporanis de la
seua època.
En definitiva, l’edició
dels Dietaris
ens permetrà arredonir el coneixement de
la personalitat de Nicolau Primitiu Gómez Serrano i
distingir la figura d’un intel·lectual valencià que treballà metòdicament i amb
intensitat per la construcció d’una societat valenciana d’acord amb les seues
arrels. Per això no estarà de més que recordem el lema que don Nicolau Primitiu
seguia com a màxima de la seua vida diària, “treballar, persistir i esperar;
treballar silents i amb eficàcia; persistir per a millorar la cultura pròpia i
la de les vostres poblacions, aldees o ciutats, i esperar el premi que no
sempre serà de llorers; però sí el premi del deure complit, que és en la vida
terrena el més satisfactori de tots”; treballar silenciosament i eficaçment en
un objectiu, mantenir-se ferm en els ideals propis en benefici del poble
valencià, i esperar la recompensa, que no és altra que la satisfacció personal
d’haver actuat d’acord amb les pròpies creences.
Aquest lema, recollit al seu
ex-libris, il·lustra magníficament la personalitat de don Nicolau Primitiu, una
persona íntegra, reflexiva, treballadora i emprenedora, aconseguint eixe
difícil equilibri que el singularitzarà tota la vida.
Emili Casanova i Josep Daniel Climent
Publicat
a la revista Biblioteca Valenciana (20, setembre 2010, p. 16-17):
Els Dietaris 1936. Nicolau Primitiu Gómez
Serrano a la premsa:
Glòria eterna per a Carles Salvador, uns sinó el principal Salvador de ma Nostra Llengua al País Valencià, recorde com al 1970 ó 72 el mestre que tenia, ens vá ensenyar un llibret de gramatica, era el de Carles Salvador, el mestre ens vá dir , algun dia es donará Valencià en l'escola li varem per què nò ara, ell ens vá dir que nò era el moment la seua cobardia nò donava per a més, al 1975 vingueren a Barx Mari FÉ Arroyo i Josep Piera ells sí foren els nostres mestres , fins ara gracies a ells vaig estimat molt més la meua llengua, i el llibret era igual que ens vá ensenyar un altre mestre
ResponElimina