Joan Josep Senent i Anaya i la revista 'Gorg'

 

El juny del 1969 apareixia Gorg, publicació dirigida per Joan Josep Senent i Anaya, amb la col·laboració d'Enric Valor, amb uns objectius ben interessants però, a la vegada, molt limitats en els continguts i en les intencions: es tractava d'editar un butlletí d'informació bibliogràfica, i per tant adreçat necessàriament a un públic especialitzat, interessat pel món del llibre i qual­sevol altra manifestació artística.

Altrament, el context polític i cultural d'una ciutat com la València de finals dels anys 60 i primeries dels 70 era especialment dificultós per a l'aparició de nous mitjans de comunicació, per les importants restriccions per a l'ús públic del valencià imposades per les autoritats franquistes i pel ferri control ideològic sobre les revistes i publicacions que els buròcrates del règim es veien obligats a autoritzar per mantenir una certa aparença de llibertat.

L'objectiu de la revista, explicitat en el primer editorial, era «informar els seus lectors sobre llibres editats o per editar i altres publicacions unitàries (incloent-hi les musicals: cançons, discs, partitures, etc.) que puguen interessar-los». Efectivament, la revista va nàixer, per imperatius de la situació política i cultural, com un simple butlletí bibliogràfic, segurament perquè allò era el màxim que les autoritats franquistes estaven disposades a permetre, i és per això que els responsables de Gorg havien d'insistir que únicament pretenien «interessar tothom en el contingut dels llibres, a fi d'estimular-los a llur adquisició, i en les manifestacions del sentiment artístic dels nostres dies —expressió d'una nova sensibilitat—; tot, esforçadament, dirigit a elevar el nivell cultural del nostre poble». A poc a poc, aquest simple butlletí bibliogràfic arribà a convertir-se en una plataforma de confluència valencianista, que aplegava autors d'abans de la guerra juntament amb les noves generacions de literats valencians, i on es podia tractar i debatre qualsevol tema. En definitiva, com bé ha dit Francesc Fernàndez (1989: 14), en poc de temps Gorg es convertí en «la revista amb més incidència pública de totes les que havien aparegut després de la guerra en l'àmbit del valencianisme». Aquesta fou una de les seues virtuts, i també la causa de la seua mort, o més prompte l'excusa del delegat governatiu per a tallar les ales a una iniciativa que havia anat massa lluny.

L'editor, Joan Josep Senent, provenia d'una família valenciana especial­ment relacionada amb el món de la llengua i la cultura dels valencians. El seu oncle, Joan Josep Senent Ibanez fou inspector d'ensenyament i un actiu valencianista, compromés amb la introducció del valencià a l'escola, i el seu pare, Joan Valentí Senent, fundà el 1959 els premis Joan Senent Ibanez per al foment de la producció literària en valencià. Altrament, els Senent Ibanez eren cunyats de Nicolau Primitiu Gómez, un altre gran valencianista, president de Lo Rat Penat, de Proa i del Centre de Cultura Valenciana i, des del 1955, responsable de l'editorial Sicània i de la revista Sicània Mensual, la primera publicació a poder emprar el valencià, això sí, només en el 20% de les seues pàgines.

En la seua persona es conjuminaven les possibilitats econòmiques per a dur endavant un projecte d'aquestes característiques i un elevat grau de conscienciació valencianista: no cal dir que la iniciativa havia de ser necessàriament deficitària, i ell prou bé que ho sabia per l'experiència del seu oncle Nicolau Primitiu en l'edició de Sicània Mensual. Però, Senent, com molt bé ha assenyalat Sanchis Guarner (1976), «fou sempre un dels valencians que lluiten amb tenacitat i passió per tal que València mantinga la seua identitat, i que no estalvien esforços ni sacrificis en la tasca». I encara més, Vicent Ventura (1977) ha proclamat que Senent era un patriota; però no d'aquells que només ho eren de paraula, sinó també de fets; per això afirma que era «constant, tenaç, pacient, un mica ingenu, que mai no s'aturava davant cap obstacle», i afig que sempre era qui «posava els locals, diners, tenacitat, amb aquell aire seu pacient, d'home que camina pel món sense presa, però sense deixar de fer camí». Altrament, la bona disposició personal i econòmica de Joan Senent el portaren a col·laborar en diverses iniciatives, com ara les llibreries Can Boïl, Concret i Tres i Quatre, i a contribuir en l'increment de la dotació econòmica del premi literari que el seu pare havia instituït en la Caixa d'Estalvis de València.

La publicació d'una revista on poder difondre els ideals valencianistes i fer present públicament l'ús del valencià s'havia convertit al final de la dècada dels 60 en una necessitat imperiosa. Certament, l'empenta del moviment nacionalista aquells anys s'havia de fer patent en la premsa escrita. Els intents de Sicània Mensual, primer, i, posteriorment, de Valencia Cultural, impulsada per Vicent Badia Marín, no havien aconseguit arrelar en el món cultural valencià, segurament pel fet de tractar-se d'iniciatives molt personals i no trobar els suports socials suficients. Joan Fuster en parla sovint a diversos corresponsals epistolars de les carències dels valencianistes en el món editorial i dels mitjans de comunicació, sobretot escrits. Només l'aparició esporàdica d'articles en valencià en periòdics com Levante o Jornada permetien l'expressió a persones alienes al món oficial.

 

Tanmateix, tots els esforços esmerçats per l'editor Joan Senent i els seus col·laboradors se n'anaren per terra un bon dia del mes d'abril del 1972, concretament el dia 5, data de la resolució del Ministerio de Información y Turismo, ratificada posteriorment pel Consell de Ministres, que manifestava que «HA RESUELTO declarar la cancelación de inscripción vigente en el Registro de Empresas Periodísticas a nombre de la empresa individual "JUAN JOSÉ SENENT ANAYA", de Valencia».

Joan Senent ja no pogué evitar l'aplicació de la legislació franquista, tot i que des de mitjan 1971 estigué fent tràmits, presentant documentació i intentant eludir el que molt temia. De fet, «a fines de junio del 1971 fui llamado por la Delegación Provincial para ser advertido de que la revista se estaba excediendo del àmbito para el que había sido autorizada y que en lo sucesivo debería cenirme estrictamente al contenido bibliogràfico» (Senent 1976: 74). Segons explica Joan Josep Senent Moreno, aquell dia el director de Gorg rebé «un desproporcionat, intimidador i amenaçador regany per dues qüestions: una, haver publicat una portada en la que es veia la silueta d'un treballador metal·lúrgic en negre retallada sobre un fons roig; i l'altra, per haver comentat un fragment d'un llibre ja publicat en el que constava la cita de l'autor llatí Tàcit que diu "La marca de l'esclau és parlar la llengua del seu amo"». Aquest fet revela clarament el clima que es vivia a l'època i les condicions amb què havien de treballar per a l'edició de la revista.

Joan Josep Senent Moreno

De fet, aquesta fou la primera acusació contra Gorg, l'excusa emprada pel delegat governamental per a aturar una revista que veia, impotent, com anava consolidant-se entre els sectors progressistes del País Valencià. Per a Senent, segons explica en el llibre En defensa del regionalismo. Proceso a la revista Gorg, publicat pòstumament el 1976, demostrar la falsedat de l'acusació fou una tasca relativament fàcil amb les dades objectives en la mà: Gorg s'ocupava, sobretot, de fer comentaris, informar i debatre sobre llibres.

Ara bé, el que realment molestava a les autoritats del règim franquista a València era el nivell de consolidació de la publicació, la seua penetració entre els sectors intel·lectuals i universitaris, el ressò dels seus debats, la influència social que guanyava cada dia que passava. Calia, per tant, actuar, calia fer callar una veu que començava a dir ben clar el que ells no volien sentir, el que era un clamor en cada recital de qualsevol cantautor, el que durant tants anys havien volgut evitar: el valencians teníem una llengua i una cultura pròpia que compartíem amb catalans i mallorquins i volíem defendre-la. I és que la llibertat d'expressió era un dret que els valencians dels anys 70 havien de guanyar-se pam a pam, amb molt d'esforç, amb víctimes propiciatòries si calia, com era el cas de Joan Senent i Enric Valor.

És per això que l'acusació contra la qual no pogué lluitar Joan Senent en el seu llarguíssim procés administratiu i judicial fou la incriminació de ser una «revista regionalista», atés que, com declarava la resolució del Consell de Ministres de 7 de juliol del 1972, «el matiz regionalista de la revista GORG no aparece eventualmente del hecho de que por editarse en Valencia haya mostrado una preocupación especial por ciertos problemas locales o regiona- les, sino que su caràcter de principio ideológico bàsico resulta una constante mantenida a través de todos sus números, y no siempre para "promocionar los valores regionales, que al unificarse en la nación le dan una mayor y màs robusta personalidad", como indica en su escrito de 5 de febrero del 1972, sino en distintos casos para provocar una desunión» (Senent 1976: 145). La sentència estava ja dictada.

A Joan Senent, home de lleis i defensor del principi de legalitat, encara li quedava per endavant un llarg recorregut, perquè volgué presentar un recurs per la via judicial que no finalitzà fins al 15 de març del 1975, i que resolgué, com no podia ser d'una altra manera, desestimar «el recurso interpuesto por la representación de don Juan José Senent Anaya contra la Administración, impugnando la resolución del Ministerio de Información y Turismo de 5 de abril del 1972».

Finalitzat tot el procés, Senent volgué deixar constància de tot el que havia passat per demostrar que el tancament de la revista Gorg obeïa únicament a la voluntat repressora i política dels responsables governamentals, sobretot, del delegat del Ministerio de Información y Turismo, Adrian Sancho Borja, i que no existia cap base legal en l'expedient sancionador. I per això impulsà la publicació d'En defensa del regionalismo. Proceso a la revista Gorg, perquè ell entenia que no únicament s'havia actuat administrativament contra una revista, sinó que, en paraules de Manuel Sanchis Guarner, autor del pròleg, havia sigut un «procés al valencianisme, o millor dit al regionalisme —i aquesta és la raó per què l'ha escrit en castellà—, concepte que ell, amb arguments jurídics —i fins i tot textos de José Antonio i de los Principios Fundamentales del Movimiento—, considera compatible amb la legalitat aleshores vigent a Espanya».