«El valencià ha passat per situacions molt complicades i, a pesar de tot, ha reeixit», per Violeta Tena. El Temps.

 

Josep Daniel Climent (la Granja de la Costera, 1959) ha consagrat part de la seua vida a investigar a les personalitats que, al llarg de la història, han treballat per la llengua. Per aquesta tasca, de fet, va rebre el guardó Valencià de l’Any, que atorga la Fundació Huguet. Ara ha publicat, a Drassana, Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià. Aquest dilluns es presenta a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. 

Per Violeta Tena

L'investigador Josep D. Climent. | EL TEMPS

—Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià. Per què ara aquest llibre?

—Crec que un llibre d’aquest tipus sempre és necessari. Ho és ara, però ho seria també fa tres anys o fa deu anys. Aquest llibre té per objectiu recuperar la memòria, tindre present tota una sèrie de fets i personatges que han treballat per la dignificació del valencià al llarg de la història. Em fa la impressió que no els coneixem prou. Crec que conèixer-los ens ajudarà a enfortir la nostra personalitat i el nostre orgull de ser valencians.

—El llibre és un viatge apassionant per més de cinc segles de batalles, esperances i il·lusions al voltant de la llengua dels valencians. Ho fa des de les primeres mostres del segle XV, amb les Regles d’esquivar vocables o mots grossers fins a la figura de Francesc Ferrer Pastor i el seu famós vocabulari. Entremig, el precursor de la Renaixença, Carles Ros, Constantí Llombart, mossèn Alcover, la Taula de les Lletres Valencianes o Nicolau Primitiu. Quins criteris ha seguit per triar aquestes personalitats com a exemple?

—Certament, podria haver-ne triat molts més. Hi ha Carles Salvador, Sanchis Guarner, Joan Fuster... Ara bé, sobre alguns d’ells ja havia parlat en altres llibres i, amb aquest, he volgut completar el catàleg de personalitats de què ja havia parlat en altres llibres. Queden moltes històries per contar, encara.

—Ha comentat que té la impressió que, moltes vegades, no coneixem prou aquests referents. Per què creu que passa això?

—No els coneixem senzillament perquè ningú ens ha parlat d’ells i encara menys s’han ensenyat a l’escola, ni tan sols a la universitat. Per exemple, les Regles d’esquivar vocables o mots grossers és un document fonamental des del punt de vista de la història de la llengua catalana. És el primer intent per part d’una llengua romànica a escala europea per a fixar una sèrie de regles per a usar bé la llengua. Nombrosos autors i estudiosos (Badia i Margarit, Antoni Ferrando, Germà Colom...) han estudiat i han escrit sobre ell, però, tanmateix, continua sent molt desconegut. Si parlo d’ell és perquè, precisament, crec que s’ha de divulgar.

Perquè, al capdavall, el que persegueix mostrar el llibre és que l’interès que els valencians hem tingut per la llengua no és exclusivament una cosa actual. Al contrari, existeix una continuïtat al llarg dels segles, a pesar de tots els entrebancs i tots els problemes que ens hem trobat.

«La Renaixença va situar unes bases sobre les quals hem construït totes les reivindicacions nacionals en l'àmbit cultural i lingüístic»

—En el feminisme es parla molt de la necessitat de recuperar la genealogia feminista. Hi veu paral·lelismes?

«La Renaix

—En realitat, hi ha diferències. En el cas del valencià, hi ha molta gent que ha estat estudiant quines són totes aquelles persones que han treballat per la dignificació, l’estudi i la preservació del valencià. Per tant, hi ha hagut un estudi.

En el cas de les dones, és diferent, perquè encara resta molt per investigar. Encara resta documentació per estudiar i per rescatar. Afortunadament, aquest procés ha començat a fer-se i, a més, d’una forma molt positiva. Penso, per exemple, en Maria Lacueva i el seu llibre Pioneres. És una tasca difícil i costosa, perquè les veus de les dones han estat silenciades.

Per això mateix, hi ha un capítol específicament dedicat a les dones en què he plasmat algunes de les aportacions que en aquesta matèria han fet persones com Maria Lacueva, Verònica Saragossa o Rosa Roig. La recuperació de la veu de les dones és molt costosa però molt necessària.

—De la lectura de les peripècies de totes aquestes personalitats i experiències s’arriba a una conclusió clara: que els intents de normativització i normalització de l’idioma propi dels valencians, des del segle XV, han recaigut sobre les persones, sobre allò que podríem anomenar la societat civil...

—La societat civil ha estat clau en totes aquestes reivindicacions. Cal destacar l’existència d’un moviment valencianista molt transversal que ha aconseguit dur al centre del debat polític la qüestió de la recuperació i la dignificació de la llengua. No es pot perdre de vista que, des de la Renaixença, ja existeix una demanda i una reivindicació per avançar cap a la normativització de la llengua. El mateix passa amb l’oficialitat del valencià o la reivindicació de la presència del valencià a les escoles, que és quelcom que comença a reivindicar-se ara fa uns cent anys. Són qüestions que ha anat reivindicant el valencianisme i que desemboquen en coses tan extraordinàries com ara que a principis dels vuitanta s’aprobe un estatut d’autonomia que reconeix oficialment la llengua i la seua protecció.

Tant o més important que això és aconseguir que el valencià estiga a l’escola. De fet, aquesta havia estat ja una reivindicació en l’època de la Segona República. L’hem tingut molt idealitzada, la Segona República, però el ben cert és que en aquesta matèria no es va avançar gens. Les promeses que es van fer van quedar en aigua morta i només a Catalunya va acabar aplicant-se el decret de bilingüisme, que va donar entrada al català a l’escola.

—Uns intents de recuperació que, tanmateix, a voltes van topar contra un mur. Escriu: «Si les iniciatives de Llombart no quallaren va ser, sens dubte, perquè la societat valenciana del moment no estava ni preparada ni interessada en la recuperació de la llengua pròpia, i les persones de lletres de l’època o bé es trobaven molt a gust emprant un model de llengua castellanitza, o bé veien en la llengua castellana tot el que necessitaven per a satisfer les seues inquietuds expressives». Probablement, si la Renaixença valenciana haguera anat de manera diferent, ens trobaríem en un altre punt...

—Sobre això hi ha un cert debat, clar. Joan Fuster, a Nosaltres, els valencians, es planteja precisament això, si la Renaixença va ser un fracàs o no. I ell el que planteja és que si estava escrivint en la seua llengua era precisament perquè la Renaixença no havia estat un fracàs. La Renaixença va ser el que va ser i no podia ser una altra cosa en aquell context. Una altra cosa és que el que desitjaríem que hagués sigut. Tendim a mirar la història amb ulls actuals i això no té cap sentit.

Al capdavall, la Renaixença va situar unes bases sobre les quals hem anat construint tot l’imaginari col·lectiu valencià de reivindicacions nacionals, potser no tan polítiques, però sí culturals i lingüístiques. És gràcies a la Renaixença que comença a parlar-se de la necessitat d’un periòdic en valencià; de la conveniència de crear una acadèmia de la llengua; de la necessitat d’elaborar un diccionari, una gramàtica. Tot això ho hem acabat aconseguint en bona part per l’esperó que va significar la Renaixença.

—L’últim capítol el dedica a parlar del que, segons vostè, és una emergència lingüística. Perquè si bé és cert que es produeix més literatura que mai en valencià —i si hi ha grups que ho rebenten en l’escena musical—, no és menys cert que la llengua recula al carrer i a casa. L’any 1992, el valencià era la llengua habitual del 50,5% de la població. El 2021 aquest percentatge era del 23,1%. Hem fet tard per a salvar i projectar cap al futur el valencià?

—No, rotundament no. El futur està per escriure, i l’escrivim cada dia. No podem perdre de vista que, si tirem la vista enrere, la nostra llengua ha passat per situacions molt complicades i, a pesar de tot, ha reeixit. Quan, per exemple, Carles Salvador va voler escriure la seua gramàtica tenia el problema que, ni més ni menys, el valencià estava prohibit.

Ara tenim al davant nostre nous reptes, per bé que n'hi ha un de principal: com incentivar l’ús de la llengua en un context de regressió. Per exemple, és fonamental aconseguir integrar les persones nouvingudes a la nostra llengua i, en això, no estem fent bé les coses, perquè no estem mostrant-los que aquest és un patrimoni viu i útil per a les seues vides. Com aquests, hi ha molts altres problemes.

«Ens cal un gran pacte social i polític per a la recuperació del valencià»

—Potser el principal, ara mateix, és que hi ha una Administració, la Generalitat, que s’ha desentès del mandat de l’Estatut que diu que és obligació seua la protecció de l’idioma. El procés de normalització es pot completar amb una Administració que dona l’esquena a la seua llengua pròpia?

«Ens cal un

—És més dificultós, d’això no hi ha dubte, però això no vol dir que siga impossible. A hores d’ara, tenim milers d’alumnes que fan classe en valencià amb total normalitat. Això —que tendim a no donar-li massa importància— és del tot inèdit. L’escola ha sigut indispensable per al manteniment de la llengua.

Hi ha molts aspectes en què fixar-nos. A més de la qüestió de com integrar els nouvinguts, hi ha la qüestió de l’oficialitat de les llengües. Ara, per exemple, alguns partits han presentat al Congrés una proposició de llei per tal que es reconega el plurilingüisme de l’Estat, tant des del punt de vista jurídic com des del punt de vista dels fets.

En tot cas, l’emergència lingüística que patim necessita un canvi radical de paradigma. Si en el segle XX i el que portem del XXI han sigut sobretot els grups valencianistes i progressistes els que han impulsat polítiques a favor de la dignificació del valencià, ara la tasca reclama una implicació més gran. En el llibre parle de la imperiosa necessitat d’un gran pacte social i polític per a la recuperació del valencià.

—El problema, tanmateix, és que els atacs són constants. Per exemple, la llei de llibertat educativa que, en última instància, persegueix que s’impose la inèrcia, és a dir, la reducció de la presència del valencià... La pregunta, a la vista dels resultats de l’Enquesta d’usos i coneixement del valencià és on està el punt de no retorn?

—Jo també em faig la pregunta en el llibre. Quant de temps podem continuar resistint? Setanta-cinc anys? Dues generacions? No ho sé. Però, en última instància, hem de ser conscients que això depèn de nosaltres. I crec que no hem de perdre de vista que som un nucli de persones molt nombrós, amb formació i empenta. I que tenim clar que el valencià forma part del nostre present i volem que forme part també del nostre futur.

I això és quelcom molt important. No hem de perdre de vista que això no ha estat sempre així. Durant molt de temps, el valencià s’ha conservat d’una manera que podríem dir natural, per la inèrcia, perquè les societats eren més simples del que són ara.

Ara, la situació és diferent, perquè la llengua no es preserva de forma natural, més aviat al contrari: la inèrcia és cap a la castellanització. I, tanmateix, com hem vist en la consulta, hi ha milers de famílies que volen que els seus fills es matriculen en valencià. I crec que això demostra que el valencià és una aposta de futur.

Per tant, òbviament que no comptar amb el suport polític et fa les coses més difícils, però comptar amb suport polític tampoc no és garantia de res. Demà, com avui, haurà de ser la societat civil la que continue lluitant i marcant el pas als polítics en aquesta matèria.

Mentrestant, el que hem de fer és usar l’arma més efectiva que tenim: usar el valencià cada dia. Al remat, el llibre parla, precisament, de persones que ho tenien tot en contra i que, tanmateix, van tirar endavant a pesar de les circumstàncies adverses. Cadascú d’ells va ser una baula per arribar fins on som avui.

Realment, aquest era l’esperit del llibre: posar en relleu personalitats que van treballar per la dignificació i la preservació del valencià. Al darrere de cadascú d’ells hi ha una història de tenacitat. Per exemple, Nicolau Primitiu, que als anys cinquanta edita una revista i el franquisme només li permet publicar el 20% en valencià. O quan, més endavant, va impulsar l’editorial Sicània.

A nosaltres no ens queda altre remei que ser deutors de tot aquest llegat i continuar treballant per la dignificació de la nostra llengua.

 

Presentació a València, Llibreria Fan Set, Octubre CCC, 1 de desembre de 2025

Amb Violeta Tena a la Llibreria Fan Set

https://www.eltemps.cat/article/66785/el-valencia-ha-passat-per-situacions-molt-complicades-i-a-pesar-de-tot-ha-reeixit