90 aniversari de les Normes de Castelló

 

 

Enguany es compleixen 90 anys de la signatura de les Normes de Castelló, les normes ortogràfiques que utilitzem per a escriure el valencià des del 1932, que van ser redactades pel castellonenc Lluís Revest i pel mestre Carles Salvador, i posteriorment van ser adoptades per la pràctica totalitat d’escriptors valencians de l’època, així com per les principals revistes, periòdics i institucions valencianes, com ara l’ajuntament de València o, anys després, per l’Institut d’Estudis Valencians. Posteriorment, el 1998 van ser oficialitzades per les Cors Valencianes i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i el 2016 van ser declarades pel Consell de la Generalitat Bé d'Interés Cultural Immaterial (BIC).

Ara bé, si únicament es tracta d’unes normes ortogràfiques, per què han tingut tanta importància històricament i continuen tenint-ne en l’actualitat? Els motius són diversos i variats, com podrem observar a continuació.

Segurament, el principal valor de les Normes és que van ser fruit del consens entre les diverses sensibilitats de la societat valenciana, des d’escriptors, polítics i personatges del món de la cultura, així com d’institucions i entitats culturals. De fet, entre els signants en trobem de conservadors, com Lluís Fullana, Nicolau Primitiu Gómez, Ignasi Villalonga o Francesc Martínez, i de progressistes, com Emili Gómez Nadal, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Bosch Morata o Angelí Castanyer, entre molts altres. Pel que fa a les publicacions i entitats, trobem l’adhesió de la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, el Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Rat Penat o el setmanari El Camí.

Per altra banda, gràcies a l’acord de Castelló, propiciat per la Societat Castellonenca de Cultura, el valencià adoptava una ortografia unificada per a totes les publicacions i escriptors valencians, que acabava amb una època de desorientació a l’hora d’escriure en la nostra llengua. A més a més, les Normes de Castelló es mantenien en consonància amb les aprovades el 1913 a Catalunya i que també feien servir els escriptors mallorquins, perquè calia seguir un principi bàsic per a usar una llengua amb normalitat, adoptar el mateix model ortogràfic en totes les varietats geogràfiques. Perquè les normes són una convenció social que necessiten el respecte i la conformitat dels seus usuaris, perquè només d’aquesta manera es garanteix la seua viabilitat i utilitat en la construcció d’un model de llengua de referència assumit per tots els parlants, apte per a ser usat en els àmbits formals i informals. D’ací radica la importància de les Normes de Castelló, de com van ser acollides per la pràctica totalitat d’usuaris de la llengua.

Va ser d’aquesta manera que les Normes de Castelló de 1932 s’han convertit en l’element essencial per a la revitalització del valencià; primer durant l’època republicana, durant el període 1932-1939, i posteriorment també durant la dictadura, a partir de 1949 amb els cursos de llengua de Lo Rat Penat, o els publicats en la premsa per Enric Valor. Posteriorment, les Normes de 1932 van ser assumides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que estableix, en la Llei de creació de 1998, que «té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló».

I és en aquest sentit que les Normes de Castelló es projecten cap a l’actualitat amb tota la seua plenitud, i d’aquell senzill acte d’estampació d’unes signatures en un paper groguenc, hem de recollir els valors més inqüestionables que se’n deriven, que són el del consens i el de l’acord. El del diàleg i la generositat, en definitiva. Perquè davant dels nous reptes que dibuixa la globalització de la societat actual, amb un futur incert per a llengües minoritàries i minoritzades com la nostra, els valencians actuals hem de saber aprofitar aquell esperit de 1932 i oferir una resposta clara en favor del valencià, amb accions conjuntes de tota la societat per mantenir-lo cada dia més present en la vida quotidiana, per estendre’l per la totalitat dels àmbits d’ús, per convertir-lo, en definitiva, en la llengua del futur dels valencians, perquè és una part substancial de la nostra essència, de la nostra manera de ser i d’entendre el món, la que reflecteix més clarament la nostra personalitat diferenciada i la que ens singularitza com a poble.

En definitiva, les Normes de Castelló no les hem de contemplar únicament com un episodi curiós del passat, sinó que les hem de considerar com un exemple a seguir davant dels nous i decisius reptes que ens planteja el futur de la llengua, i ens ha de permetre afrontar-los amb energia i il·lusió, pensant sempre en un futur esperançador per al valencià.

 

Publicat a Notícies Musicals, 73, octubre de 2022, p. 28-29.