Carta oberta a Carlos Mazón i a M. José Català, i en defensa del valencià

 

He enviat com a regal el llibre Les Normes de Castelló i L’interés per la llengua dels valencians al Carlos Mazón i a María José Català, perquè les seues actuacions relacionades amb el valencià em produeixen una autèntica preocupació, i considere que en gran part són producte del desconeixement del nostre passat més immediat; pense que per a parlar del valencià i del seu futur els dirigents polítics han de conéixer el camí recorregut fins arribar a la situació actual, i saber com van actuar personatges com Lluís Fullana, Carles Salvador o Teodor Llorente, i institucions com Lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana.

Espere que la seua lectura, i de la carta que l’acompanya, servisca perquè les seues actuacions i declaracions futures vagen en la línia de mantenir els consensos aconseguits durant dècades i treballen per dignificar el valencià i fomentar el seu ús.

  

Benvolgut senyor i senyora,

Les seues declaracions sobre la llengua pròpia dels valencians, el valencià, fetes en els últims mesos, em produeixen una autèntica preocupació, de la mateixa manera que ho va fer la seua visita a la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) i a Lo Rat Penat, entitats d’una llarga trajectòria cultural, però que en l’actualitat mantenen posicions divergents respecte a la normativa gramatical establerta per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'entitat normativa sobre el valencià, segons l'Estatut d'Autonomia. De fet, amb la seua visita oferien un suport explícit a la RACV mentre que bandejaven l’entitat normativa oficial, l’AVL, i fins i tot qüestionaven obertament algunes de les seues decisions.

Evidentment, cada partit polític té absoluta llibertat per a marcar la seua línia d’actuació en els múltiples temes que afecten la vida dels valencians, i els seus dirigents han d’actuar d’acord amb les seues creences i interessos, encara que considere que per damunt de tot els polítics tenen l’obligació d’oferir al conjunt de la societat vies d’entesa i solucions als seues problemes, amb el clar objectiu de millorar la vida de les persones.

En el cas que ens ocupa, pense que no és una decisió encertada l’actitud del Partit Popular d’abandonar els consensos aconseguits durant desenes d’anys en el tema de la llengua valenciana, i que ben bé podem remuntar a l’any 1932 amb l’aprovació de les Normes de Castelló, que van ser signades per personalitats com ara Lluís Fullana, Carles Salvador o Teodor Llorente i Falcó, que les va divulgar des del periòdic Las Provincias, o pel Centre de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, que les van acceptar i difondre tant com van poder durant l’època republicana i durant el franquisme. Sense cap dubte aquell va ser l’acte més rellevant a favor del valencià del segle XX, perquè va aconseguir aglutinar tots els sectors de la societat valenciana en un únic objectiu, aprovar una normativa per al valencià per a impulsar el seu ús social. I això va ser possible per la voluntat i generositat de tots els participants, que van renunciar als seus interessos personals o partidistes per un bé major, la dignificació del valencià i la seua consolidació com a llengua de cultura, un primer i imprescindible pas per a potenciar el seu ús amb normalitat tant els àmbits privats com en els públics i oficials.

Segurament, la major part dels signants de les Normes de Castelló haurien canviat o modificat algun dels seus aspectes, però tots van entendre que per a arribar al necessari consens s’havia de cedir en les posicions particulars perquè, com afirmava Nicolau Primitiu Gómez, «unes normes ortogràfiques no valen la pena d’una batalla», i perquè els enfrontaments només portaven a l’abandonament del valencià i a la seua marginació.

Amb posterioritat, fa pocs anys, els valencians vam aconseguir reafirmar i renovar el pacte aconseguit el 1932; això va ser a través del Dictamen del Consell Valencià de Cultura aprovat per una àmplia majoria el 13 de juliol de 1998, que reconeixia la normativa aprovada el 1932 a Castelló i «l’esperit de l’acord que les feu possibles». I és a partir d’aquests consensos que s’havien de prendre mesures d’urgència per a fomentar l’ús del valencià en diversos àmbits, amb l’objectiu de posar fi a la situació de marginalitat de l’esfera pública que patia «a fi de donar-li un futur possible i digne, conjurant així el perill vertader d’una desaparició imminent».

Poc després, recollint les propostes del CVC, les Corts Valencianes aprovaven la Llei de 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que podem considerar com un altre gran consens de la societat valenciana, perquè proclama que «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució que té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià» i estableix que els seus treballs han de partir de la «tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló».

A més a més, demane al Sr. Mazón i a la Sra. Català que recorden que la llei de creació de l'AVL, que el seu partit va impulsar i aprovar, denuncia que «el valencià, la nostra llengua, és sovint utilitzada com un motiu de discòrdia entre valencians, en comptes de ser el tret comunitari desitjable d'identificació i d'unió» i demana que la «llengua pròpia siga sostreta a partir d'ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l'objecte d'un debat seré entre els partits per tal d'arribar-hi als consensos més amples possibles».

En definitiva, i a causa dels alarmants descensos de l’índex d’ús del valencià especialment entre la població més jove, i de l’escàs aprenentatge per part de la població nouvinguda, ara és el moment de treball tots junts a favor del valencià, de la seua dignificació, del seu ensenyament i del seu ús en tots els àmbits, i que els representats públics que han de tindre ben present el que afirma la màxima llei per als valencians, el nostre Estatut, que «s'atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià» [article 7.5], perquè és la llengua minoritzada i la que actualment travessa excepcionals dificultats, per la qual cosa el cal és fomentar el seu ús de manera urgent i amb intensitat.

Perquè el valencià necessita acords i pactes, des de la generositat i la concòrdia, com els aconseguits a Castelló el 1932, i com l’aconseguit el 1998 quan governava el Partit Popular; i de cap manera mereix ser atacat des de partits polítics i entitats públiques i privades. La societat valenciana s’ha dotat d’uns consensos constitucionals i estatutaris ben clars, i en el cas de la llengua s’especifica clarament que cal oferir «especial protecció i respecte» a la recuperació del valencià, i no es pot tolerar que es qüestionen pactes i lleis aprovades per les Corts i a institucions que forment part del nostre ordenament jurídic.

Pel que fa al valencià, no respectar els pactes, trencar consensos polítics i culturals adoptats en les Corts Valencianes o atacar les entitats sancionades per l’Estatut d’Autonomia vigent del 2006 entrebanca i perjudica greument la dignificació del valencià i la seua recuperació, i ataca greument la nostra llengua, el patrimoni més valuós que tenim els valencians, el que ens singularitza com a poble, una part substancial de la nostra essència, de la nostra manera de ser i d'entendre el món.

És per tot açò que, amb total humilitat, els recomane la lectura de llibres sobre la història del valencià, com els que els he enviat per correu, i altres sobre la situació actual, i els demane que treballen en favor del valencià i del seu ús, perquè la nostra llengua ens necessita a tots els valencians, independentment de la seua ideologia i la seua procedència.

Atentament,

 

València, 21 de desembre del 2021

89 anys després de l’aprovació de les Normes de Castelló