Peset i Aleixandre, intel·lectual de prestigi i polític compromés

Peset i Aleixandre, intel·lectual de prestigi i polític compromés

Nascut a Godella el 1886, des de ben prompte, Joan Baptista Peset i Aleixandre va destacar per ser un jove treballador, responsable i d’una enorme capacitat intel·lectual. Influït per l’ambient familiar -el seu besavi, el seu avi i son pare havien treballat en diversos camps de la medicina- va seguir estudis mèdics, però va complementar el seu aprenentatge amb els humanístics. De fet, quan tenia 22 anys ja era doctor en Medicina, Ciències i Dret, a més de Perit Químic i Mecànic.

Catedràtic de Toxicologia i Medicina Legal a la Universitat de València des del 1916, el seu prestigi entre el professorat i els estudiants el portaren a ocupar els càrrecs de degà de la Facultat de Medicina el 1931, vicerector de la Universitat el 1932 i rector entre 1932 i 1934. A la seua tasca docent i de gestió cal afegir les nombroses investigacions que promogué, prop d’un centenar d’estudis científics, molts d’ells relacionats amb temes epidemiològics, virològics i d’higiene, així com la direcció de la revista La Crónica Médica.

Quan va abandonar el rectorat, el juny de 1934, el doctor Peset va implicar-se políticament, la qual cosa el dugué a militar en Izquierda Republicana, partit presidit per Manuel Azaña, que pretenia reunir tota l’esquerra moderada, recentment derrotada en les eleccions de l’any anterior, on desenvolupà un paper ben significatiu, com quedà demostrat en el conegut míting al Mestalla, el 26 de maig de 1935, on participà Azaña.

Amb posterioritat, Peset, que presidia el partit a València, fou el cap de llista del Front Popular en les eleccions del 16 de febrer de 1936. És més, fou el diputat valencià més votat, amb 84.106 vots, la qual cosa és ben indicativa de la seua popularitat.

Durant el període de guerra, el doctor Peset exercí, a més de la tasca com a diputat, funcions pròpies dels seus coneixements, i organitzà la xarxa d’hospitals de sang i l’estratègia sanitària, tant a la rereguarda com al front de batalla.

Al final de la guerra va participar en la darrera sessió de les Corts republicanes, celebrada l’1 de febrer de 1939 a Figueres. Poc després encara retornà des de França a València, acompanyant Juan Negrin, president del govern de la República, fins que aquest s’exilià des de l’aeròdrom del Fondó de Monòver. Pel que sembla, el doctor Peset no va voler fugir amb el president del govern i va tornar a València per a buscar els seus fills. Així, amb tota la família reunida, decidiren abandonar el país des del port d’Alacant com altres milers de republicans. Dissortadament, els vaixells esperats mai van arribar.

El procés al doctor Peset: una condemna a mort sense delicte

Des del port d’Alacant Peset fou traslladat al Camp dels Ametllers, un recinte provisional construït a corre-cuita prop de la mateixa ciutat però, al cap de pocs dies, fou traslladat al Camp de concentració d’Albatera, fins a l’1 de desembre de 1939, que ingressà al camp de Porta Coeli i, posteriorment, el 15 de gener de 1940, a la presó Model de València.

El procés contra el doctor Peset té l’origen en una denúncia presentada d’un grup de metges, el juliol de 1939. A partir d’ací s’inicià el procediment sumaríssim d’urgència per part del Jutjat Militar núm. 10 que inicià les investigacions: s’interrogà l’acusat i s’intentaren recopilar testimonis que l’inculparen però, fins i tot, Marco Merenciano, un dels acusadors, no va tenir més remei que confessar que «no puede decirse que haya tenido intervención directa en hechos delictivos determinados». Per altra banda, la majoria de testimonis foren favorables a Peset i demostraven que no estava relacionat amb cap delicte de sang. No obstant això, el tribunal considerà que Peset era “moralmente responsablede la mayoría de desmanes ocurridos, por omisión...” durant la guerra, i per aquest motiu el condemnà a la pena de mort, encara que finalment proposaren el seu “indulto de la pena capital y su sustitución por la inmediata inferior en méritos a lo expuesto”.

Davant la possibilitat que salvara la vida, una altra denúncia alertava al tribunal de l’existència d’una nova prova, el text d’una conferència sobre psicologia aplicada que pronuncià al Paranimf de la Universitat de València el 27 d’abril de 1937, «Las individualidades y la situación en las conductas actuales», on manifestava l’oposició a la rebel·lió militar i defensava la legalitat de la República. A partir d’aquest text el tribunal va condemnar de nou Peset a mort, el 25 de març de 1940, però ara sense la petició d’indult. No cal dir que judicialment el procediment fou una mera farsa, una excusa per condemnar un destacat polític per les seues idees. Com afirma Marc Baldó, «el juicio es una enorme tapadera que blanquea los sepulcros».

El 24 de maig de 1941 fou executat al cementeri de Paterna, després que el Generalisimo Francisco Franco signara «el enterado». Si la condemna del tribunal havia sigut un acte polític, l’execució encara ho fou més atés que es produí catorze mesos després. Sense cap mena de dubte, la motivació del seu assassinat estava clara: calia demostrar, tant als vencedors com als vençuts, on podia arribar el nou règim.

Joan Baptista Peset i Aleixandre fou assassinat per les seues idees republicanes, pel que representava, era diputat a Madrid, i per la seua significació social, símbol de la tasca educativa de la República.

Peset i Aleixandre i la recuperació de la memòria històrica

S’ha de que dir els intents d’esborrar el passat per part del franquisme han fracassat per la iniciativa de persones i entitats que, des de fa anys, s’han negat a acceptar el que des del poder intentava imposar-se. Això sí, vam haver d’esperar a l’arribada de la democràcia per rescatar de l’oblit persones com Peset i Aleixandre i molts altres. En aquest sentit s’ha d’assenyalar que la ciutat de València va dedicar una avinguda en el seu honor i un dels hospitals valencians més importants porta el seu nom.

De fet, aquestes accions les podem considerar com una part de l’obligació i el deute moral que els valencians actuals tenim de restablir i honorar les víctimes del franquisme. Senzillament perquè no podem construir el futur oblidant el passat.

En aquest sentit, la Llei Memòria Històrica, del 27 de desembre de 2007, estableix mesures a favor de qui va patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura, que tenen el valor simbòlic de declarar per part de l’Estat el caràcter radicalment injust de les condemnes per raons polítiques o ideològiques. Altrament, la mateixa llei declara la il·legitimitat dels tribunals que imposaren les seues condemnes per motius polítics contra aquells que van defensar la legalitat institucional republicana, i les declara il·legítimes, per vicis de forma i fons.

Ara bé, actualment cal ser més ambiciosos i cal exigir l’anul·lació de tots els judicis sumaris, com el de Peset i Aleixandre, com un acte de dignitat i justícia envers les víctimes del franquisme.

Segurament Peset Aleixandre pensava en una reparació d’aquesta mena quan va escriure una nota al seu fill on afirmava que «Confío, seguro en Dios, en que algún día mi Patria os devolverá mi nombre como el de un ciudadano que jamás hizo más que servirla cumpliendo sus deberes legales.»

I en això estem, recordant i reivindicant l‘home compromés i fidel al seu país i a les seues idees. Hui, setanta-nou anys després de la seua desaparició, els seus ideals i conviccions en favor de la llibertat i la democràcia ameren la nostra societat, i aquesta és l’enorme victòria de Joan Baptista Peset i Aleixandre.