El Decret de Plurilingüisme de Marzà, radicalment pedagògic i molt intel·ligent

Des de fa dies en el món polític i educatiu valencià s’està parlant intensament de l’esborrany del Decret de Plurilingüisme fet públic per la Conselleria d’Educació encapçalada per Vicent Marzà.

De fet, la publicació del decret ha vingut acompanyada d’un allau de crítiques, especialment vehiculades a través de les xarxes socials, procedents majoritàriament de sindicats, entitats i associacions de contrastada solvència en el treball i esforç per la promoció del valencià, tant en l’ús social com en l’ensenyament, i que, a més, mantenen unes posicions ideològiques semblants a les dels ocupants de l’edifici de l’avinguda de Campanar.

En aquest sentit, la major part de les veus han parlat de la manca d’ambició del decret, de la pèrdua d’una oportunitat històrica per part del valencianisme d’implantar un model d’immersió lingüística en les escoles valencianes que situe el valencià com a llengua vehicular, i han assegurat que no els satisfà o que, directament, ha defraudat les expectatives que hi havia posades en el nou govern del Botànic.

Així, per a Escola Valenciana el Decret de Plurilingüisme no respon al model que proposa l’entitat cívica; per a l’STEPV, sindicat majoritari en l’ensenyament, el Decret presenta un perfil molt baix i pronostica que no assolirà els objectius que hauria de tindre una escola plurilingüe; o per a El Tempir, d’Elx, la proposta de la conselleria queda molt lluny del que esperaven i, per tant no la comparteixen.

Ara per ara, les anàlisis detallades del decret encara són escasses, tot i que m’agradaria destacar l’experta opinió del professor Vicent Brotons, publicada a Saó, que assenyala importants mancances de la norma, com que no s’assegure «una oferta inicial de centres amb nivell avançat que supere en un 60% la potencial població escolaritzable del municipi», o que no se’n parle del cos econòmic de la seua aplicació, i per això considera que aquesta proposta «és i serà millorable, molt millorable», tant en la fase d’elaboració com en el posterior desplegament.

Pel que fa a les valoracions polítiques exposades pel Partido Popular i Ciudadanos tinc poc a dir, atès que semblen opinions cuinades i enllestides des de fa mesos, a l’espera de la definició de la política lingüística de la Conselleria d’Educació, i que només persegueixen el desgast de Marzà i de Ximo Puig, que ha donat suport a l’esmentat decret considerant-lo clarament com una política de govern.

Sobre les crítiques al decret, la major part de les procedents dels sectors valencianistes incideixen en dos aspectes. Per una part, perquè no suprimeix l’exempció de valencià en les zones castellanoparlants, oblidant que la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià consagra aquesta possibilitat, i per tant, el decret poc pot incidir. Tot i això, resultarà curiós saber com s’ho faran els centres d’aquestes zones que tinguen un nivell Bàsic 1 o 2, amb una o dues àrees obligatòries en valencià, i fomenten l’exempció de l’avaluació en l’assignatura de valencià.

La segona, i més important, perquè no implanta un model d’immersió lingüística en tots els trams d’ensenyament, com si aquesta fos una possibilitat factible i realista en l’actual situació sociolingüística. De fet, pense que és una proposta d’impossible aplicació en l’actualitat en la totalitat del País Valencià a causa de les mancances de la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, però sobretot, per la manca d’una demanda social i la inexistència d’un suport efectiu de la societat civil. Implantar ara mateix un model d’immersió lingüística seria profundament desestabilitzador, tant des del punt de vista polític, perquè soscavaria el pacte de govern entre el PSOE, Podem i Compromís, com des del punt de vista de l’educació, perquè ens retrotrauria a debats ja superats des de fa més de vint-i-cinc anys. No cal dir que des d’amplis sectors socials (i especialment polítics) un model d’immersió lingüística seria vist com una imposició del valencià, que amb total seguretat donaria peu a abrandades campanyes contra l’ensenyament en i del valencià.

En canvi, la proposta de l’esborrany del Decret de Plurilingüisme de lligar l’ensenyament del valencià a la de l’anglés i la de certificar els nivells de competència lingüística des dels centres educatius, especialment el B1 d’anglés i el C1 de valencià, em sembla especialment enginyosa i intel·ligent. Ara seran els pares, estudiants, professors, en definitiva la comunitat educativa, la que demanarà voluntàriament avançar cap al model d’immersió lingüística representat en els nivells Avançat 1 i 2. A més a més, estic convençut que aquest model tindrà la capacitat de seduir, fins i tot, els centres concertats i privats, perquè serà l’únic que garantirà un ensenyament integral i de qualitat del valencià, castellà i anglés, i que no podran deixar només en mans dels centres públics.

De fet, aquest element representa, des del meu punt de vista, la clau de volta de la proposta de la Conselleria, i és per això que l’esborrany del Decret de Plurilingüisme em sembla un magnífic document per començar a definir quin serà el nou model lingüístic educatiu valencià, amb la necessitat, com afirma Vicent Brotons, que «caldrà també desplegar-lo amb ordres, i d'altres disposicions legals que en la seua concreció el facen realment útil i eficaç». 

No obstant això, caldria que la Conselleria d’Educació escoltara atentament les propostes presentades per les entitats assenyalades anteriorment, perquè la seua adaptació del marc teòric presentat pels experts a «la realitat social i a les aules valencianes» no és l’única possible. En aquest sentit, propostes com la d’augmentar significativament les hores de valencià en el nivell Bàsic, la de flexibilitzar les àrees assignades a cada llengua (per què les matemàtiques sempre són el castellà?) o la garantir els drets lingüístics dels estudiants en cada població, poden millorar l’esborrany presentat.

Mentrestant, des de la societat civil continuarem reivindicant un major ús social del valencià en tots els àmbits, des dels mitjans de comunicació (TVV i TV3 ja!) a la justícia, i defensant la necessitat d’una Llei d’igualtat lingüística que garantisca els drets dels valencianoparlants que encamine la societat valenciana cap a una veritable normalitat.