Lluís Fullana i Mira i les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans

 Cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (1913-2013)

Lluís Fullana és l’estudiós valencià que durant el primer terç del segle XX va dedicar majors esforços a l’estudi de la llengua, com bé ho demostren els nombrosos treballs que hi publicà. El ben cert és que en aquell moment no hi havia a València cap persona millor preparada que Fullana per a dur a terme aquesta feina. No ens ha d’estranyar, per tant, que en el moment d’aprovar-se les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, la Junta de Govern de Lo Rat Penat li encarregués l’elaboració d’un estudi sobre la normativa ortogràfica, la qual cosa demostra l’interés que suscità i la repercussió que aquest fet produí País Valencià.

 

En resposta a aquest encàrrec, Fullana elaborà el març de 1913 un detallat estudi que porta per títol Les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la idea de “poder unificar les ortografies en la majoria dels casos” de Catalunya i València, en el qual analitzava cadascuna de les normes i opinava sobre la conveniència o no d’implantar-les en la nostra varietat lingüística.

El menoret franciscà hi manifesta la voluntat del membres de la Secció de Literatura de Lo Rat Penat de no romandre indiferents davant les iniciatives dutes a terme a Catalunya, i “estan molt disposats a secondar l’acció catalana, i resolts a adaptar dites Normes a la nostra Ortografia, en tot quant càpia dins la nostra fonètica i en la tradició dels nostres antics i bons escriptors”. Fullana feia una valoració general de les Normes de 1913, i manifestava que, “en general, afavorixen la nostra Ortografia, i que veem aplegat el moment de poder unificar les ortografies en la majoria dels casos. I si en algunes qüestions no poden aplegar a vènit, es degut a determinades diferències dialectals, fonètiques per cert, que són molt pròpies de les dos regions, catalana i valenciana”. Com observem, l’actitud de Fullana en aquest treball no podia ser més positiva envers la normativa ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans.

A partir d’aquestes valoracions inicials, Fullana comença l’estudi pròpiament dit, amb interessants reflexions i comentaris sobre algunes de les Normes de l’Institut, i sobre la conveniència o no d’adoptar-les per al valencià, i, en cada cas, anirà argumentant les diferents propostes que hi formula.

A tall d’exemple assenyalem que sobre la primera norma, Fullana opina que “és un pas tan valent i una espenta tant ben donada cap a l’unificació de les dos ortografies, catalana i valenciana, que fa d’un colp desaparéixer la diferència més notable que existia entre el catalans i nosaltres, i fins entre’ls mateixos catalans”. Realment, Fullana és conscient de la importància que tenia per al manteniment de la unitat ortogràfica del conjunt de la llengua catalana aquesta norma:

La primera Norma ortogràfica proposada pèls membres de l’Institut d’Estudis Catalans […] consistix en substituir per la nostra e, la a postònica que ells usaven tant en els noms com en els verbs. Escrivien la majoria dels catalans: Tu amas las bellas rosas. I els valencians, ab molts catalans: Tu ames les belles roses. És puix esta norma molt nostra i per ells devem estar molt agraïts als catalans, puix que deixant la seua grafia han adoptat la nostra, en gràcia de la uniformitat entre’lls i nosatres.

Com podem observar estem davant d’un document importantíssim que ens dóna a conèixer les posicions defensades pel franciscà en aquest moment pel que feia a la unificació ortogràfica entre les terres de llengua catalana, i que ens servirà per a constatar l’evolució dels seus plantejaments al llarg del temps, des d’un primer moment on Fullana defensava la unificació ortogràfica entre el valencià i el català, a una època posterior, que podem situar al voltant de 1914-15, on mantindrà una ferma postura de separació entre les dues ortografies.

Aquest treball de Fullana es va redactar, amb seguretat, abans del mes de maig de 1913 perquè el dia 8 el franciscà el va remetre al seu amic Pere Barnils amb la idea que, juntament amb Pompeu Fabra, el corregiren i esmenaren en tot allò que cregueren convenient:

Mon bon amic En Pere: He rebut les seues lletres i em dol en l’ànima tindre que dir-li que no me és possible manpendre ara el viage a eixa ciutat, per raó d’estar a finals de curs i no ser fàcil poder-me substituir en les classes. Crega’m que per a mi seria de grandíssima satisfacció poder parlar, tant en Vosté, com en tots eixos amics als quas venere i respecte com a mestres meus, i en seguritat que dependria bones lliçons que prou paper en farien i no dubte que en algunes qüestions ortogràfiques es posaríem d’acord. Si en lloc de ser ara, fóraa mijans del pròxim juny, crec que no tindria dificultat en fer l’esmentat viage.

Per este mateix correu, li envie les ralles que he fet sobre les Normes Ortogràfiques, treballet que me va encarregar Lo Rat Penat de València. Diga de ma part a En Fabra i demés amics que em facen el favor d’indicar totes les esmenes que creguen deuen fer-me sobre eixe treballet, perquè jo com a discípul d’ells ja me’n aprofitaré de llurs consells i de llurs lliçons. De manera que en mi faran una obra de caritat.

Me diu que la seua eixida ara és cap a Lleida. Quan serà cap a València? Jo ho desige molt perquè així es podrem vore i treballar junts. Records afectuosos als nostres amic[s] i en particular a En P. Fabra de qui sempre m’en recorde.

Vosté mane a son afm. amic fr. Lluís Fullana. (Carta de Fullana a Pere Barnils, 8 de maig de 1914, Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans).

Pere Barnils

Pompeu Fabra

Desconeixem si els lingüistes catalans van contestar a Fullana i en quin sentit, però, en tot cas, la redacció de la carta ens permet constatar la total confiança de Fullana en Pere Barnils i Pompeu Fabra per a qüestions lingüístiques, i l’acceptació plena de la seua autoritat en la matèria. Per altra banda, segur que Barnils o Fabra li demanarien un acostament a les solucions ja aprovades a les Normes de 1913 per tal de no separar els models ortogràfics valencià i català, i li recomanarien, per exemple, l’eliminació del dígraf ch, la substitució de la i grega per la llatina o l’acceptació de la preposició amb i la ele geminada.