Les Normes de Castelló en la societat valenciana actual

Totes les societats necessiten construir-se a partir de sòlids i potents bastiments que prenen forma a través d’una sèrie de valors que s’adquireixen al llarg del seu esdevenir històric. La valenciana, no pot ser una excepció, i és per això que tenim el convenciment que als valencians actuals ens cal un millor i més ajustat coneixement de nostre passat més recent, sobretot d’aquells fets rellevants que ens han marcat de manera més significativa. Un d’aquests és, no ho podem dubtar, l’aprovació aquell llunyà 1932 de les Normes de Castelló.

I ens cal recuperar aquestes parcel·les de la nostra història no com un mer passatemps enyoradís i erudit, sinó per a projectar-les sobre el nostre present i extraure’n aquells elements que ens poden ser útils en el moment actual.

És per això que ens cal saber qui era Lluís Revest, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Lluís Fullana, i moltes altres persones que es convertiren en protagonistes d’aquest fet excepcional. I ens cal saber per què s’arribà el 1932 a eixe consens imprescindible per al futur del valencià, per què uns i altres abandonaren estèrils posicionaments personals en benefici de l’acord i la concòrdia. Sols així ens adonarem que la resposta és ben senzilla: perquè per damunt de tot, aquells valencians pensaven en el futur de la seua llengua, perquè per damunt de tot, sabien que només des de la unió i el pacte es podia dur a terme una dignificació del valencià, perquè per damunt de tot, eren conscients del moment històric que vivien. «L’ocasió és oportuna» manifestava solemnement el manifest de Taula de lletres valencianes el juliol de 1930.

Assemblea de Mestres de “Levante” celebrada a Castelló dies després de la signatura de les Normes. Entre altres apareixen Gaetà Huguet, Carles Salvador i Enric Soler i Godes.

I és en aquest sentit que les Normes de Castelló es projecten cap al present amb tota la seua plenitud, i d’aquell senzill acte d’estampació d’unes signatures en un paper groguenc, hem de recollir ara els valors més inqüestionables que se’n deriven, que seran el del consens i el de l’acord. El del diàleg i la generositat, en definitiva. Com la demostrada per Lluís Fullana, que, tot i que no estava molt d’acord amb algunes de les propostes lingüístiques, va acceptar la normativa pactada a Castelló per tal de no entrebancar les noves expectatives sobre el futur de llengua. O la de Carles Salvador, que, tot i defensar públicament la vigència a les terres valencianes de l’autoritat gramatical de l’Institut d’Estudis Catalans, acceptà la nova normativa lingüística.

Per tot açò, en el moment actual, a principis del segle XXI, amb un futur incert per a llengües minoritàries i minoritzades com la nostra, amb nous reptes derivats de la implantació de les noves tecnologies, amb una societat cada vegada més globalitzada, els valencians i valencianes actuals hem de saber aprofitar aquell esperit de 1932, de diàleg i consens, i ara més que mai dur a terme accions conjuntes de tota la societat per mantenir el valencià cada dia més present en la vida quotidiana, per estendre’l per la totalitat dels àmbits d’ús, per convertir-lo, en definitiva, en la llengua del futur dels valencians, aquella que reflecteix més clarament la nostra personalitat diferenciada i que ens singularitza com a poble.

Per tot això, ningú de nosaltres pot defugir les responsabilitats que li corresponen, de manera individual o col·lectiva. Especialment les institucions autonòmiques o locals, però també els ciutadans del carrer. En conseqüència, també ara “l’ocasió és oportuna” per reclamar una actuació, des del pacte i el consens, més ferma i decidida tant del món oficial com des de la societat civil valenciana en favor de l’ús del valencià, especialment en defensa d’una escola valenciana, pública i de qualitat, i d’uns mitjans de comunicació públics, plurals i en valencià, elements imprescindibles per a la recuperació i consolidació del nostre idioma.

En definitiva, ara que celebrem el huitanta-unè aniversari de l’aprovació de les Normes de Castelló, aquella iniciativa de dignificació del valencià ens ha de servir com a model i exemple davant dels decisius reptes que ens planteja el futur de la llengua, i ens ha de permetre encarar-los amb energia i il·lusió, pensant sempre en un futur prometedor per al valencià.

Article publicat a Posdata, 835, Levante-EMV, 20 de desembre de 2013, p.5.