Lluís Revest i Corzo, redactor de les Normes de Castelló

Protagonistes de les Normes de Castelló (I)

Lluís Revest va nàixer a València el 30 de gener de 1892 i va morir a Castelló de la Plana el 15 d’agost de 1963. Des de ben xiquet visqué en aquesta darrera ciutat, on dugué a terme el seu treball professional i transcorregué la seua vida. Va estudiar filosofia i lletres a València i s’especialitzà en història i va ser deixeble de Roc Chabàs, arxiver de la catedral de València. 

Fou professor de valencià al Casino d'Artesans de Castelló (1910-1912) i el 1913 impartia classes de Lletres al “Instituto General y Técnico” de la mateixa ciutat. El 1915 ingressà en el cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, i treballà en diversos arxius i biblioteques de Castelló com l’Arxiu d’Hisenda, l’Arxiu Municipal, la Biblioteca pública de l’Estat o la Comissió provincial de Monuments. El 1929 ocupà el càrrec de bibliotecari i arxiver de la ciutat de Castelló i, des de 1944 fins la seua mort, exercí de cronista municipal, vacant per la desaparició de Salvador Guinot. També col·laborà en diverses publicacions castellonenques com el Heraldo de Castellón, Arte y Letras i Mediterráneo.

Al llarg de la seua vida estigué lligat a la Societat Castellonenca de Cultura, organisme que impulsà des dels inicis i on intervingué intensament. Allí ocupà el càrrec de secretari de l’entitat des de 1919 i també, el d’arxiver i bibliotecari. A les pàgines del seu Boletín publicà nombrosos articles de temàtica històrica i també traduccions, sobretot d’Horaci, a més d’un gran número de notes bibliogràfiques.

La faceta més important del seu treball la realitzà en el camp de la historiografia, on es convertí en un especialista en el segle XVI, període sobre el qual publicà diversos estudis, entre els que destaquen “La enseñanza en Castellón de 1374 a 1400” (1930), “Hospitales y pobres en el Castellón de otros tiempos” (1947) i sobretot, l’edició del Libre de Ordinacions de la Vila de Castelló de la Plana. Estudio preliminar, edición, notas y glosario (1957).

També era un bon coneixedor de llengües. Com diu Colón (1964: 43) “sabia bé i a fons l’italià (els seus amics admiraven com coneixia, de memòria, entre altres coses, la Divina Comèdia) i el francés, que escrivia amb soltura. Sé que llegia l’anglés i l’alemany, afegia, sempre massa modest, «l’he llegit amb l’ajuda del diccionari»… No cal dir que el grec i el llatí li eren familiars”. Serrano Suñer (1970: 20) diu d’ell que era “un profesor extraordinario de catalán-valenciano en el que escribió muy elegantes poemas de corte horaciano y al que -sirviendo de precursor a los escritores de la Valencia actual metidos de lleno en este empeño- pretendía purificar, librándole de la ganga dialectal, «del valencià d’espardenya», para volverlo decididamente a su cuadro originario: el catalán puro y simple”.

La majoria de les persones que han parlat d’ell ressalten la seua modèstia i la bondat, així com la seua formació intel·lectual i humanística. Colón (1964: 42-43) diu que “poca gent pot imaginar-se la formació tan sòlida i tan vasta, de veritable humanista, que posseïa Revest […] La ciència de Lluís Revest sols té parió amb la seua bondat i la seua modèstia”. O Arcadi Garcia (1964: 92) quan ens recorda que Revest “era originàriament, i ell ho dia moltes vegades, un humaniste més que un investigador”. I també en la nota que la Redacció (1963) del Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura va publicar amb motiu de la seua mort: “Quien pudo serlo todo quedó por su innata humildad anclado en Castellón. Una cultura humanística nada común, una integridad moral profunda y reflexiva, una fe honda y sentida moldearon al varón justo y prudente a todos los vientos, al hombre cabal tan raro en todo tiempo”.

Lluís Revest publicà el 1930 el llibre La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. Amb aquesta obra guanyà els Jocs Florals de 1928 a València i dos anys després, ja acabada la Dictadura de Primo de Rivera, pogué publicar-la, ampliada i corregida, gràcies al mecenatge de Gaetà Huguet Segarra.

La participació de Revest en el procés de codificació del valencià fou clau, atés que fou el redactor material de les Normes. De fet, el dissabte 12 de novembre de 1932, a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura tingué lloc la reunió on Lluís Revest, que s’havia encarregat de redactar les normes, presentà els seus resultats, que foren aprovats sense més problemes, gràcies a l’esperit de consens i la voluntat d’elaborar unes normes transaccionals. 

Pocs dies després, a principis de desembre de 1932, tingué lloc la reunió a Castelló dels representants de diverses institucions valencianes que acceptaren completament el que abans s’havia acordat a la Castellonenca.

Posteriorment, Revest va enviar el 17 de desembre de 1932 la redacció definitiva de les Normes a Joaquim Reig: «Mol estimat amic: Per fi van les famoses regles. Tot i molt imperfectes no han pogut eixir abans del teler, i sobre això i ésser jo un mecanògraf detestable no he volgut fer-les copiar a un altre per por que fora pitjor». A partir d’aquesta carta sabem que l’original de les Normes lliurat per Lluís Revest a Joaquim Reig és el conservat actualment a la Biblioteca Valenciana, i sobre el qual estamparen les signatures d’adhesió les diferents entitats i personalitats.

Bibliografia sobre Lluís Revest:

Un any després de la seua mort, la Societat Castellonenca de Cultura li dedicà la major part dels articles del volum XL (1964) del seu butlletí, els quals ens ajudaran a conéixer la seua personalitat i el seu treball, encara que molts d’ells són evocacions de records de moments viscuts per diversos personatges junt a Lluís Revest. En aquest volum vegem ALICAR, Federico: “Luis Revest, intelectual autentico”; COLÓN, Germà: “Un mestre en el meu record”; ENTRAMBASAGUAS, Joaquín de: “Don Luis Revest en mi recuerdo”; ESQUER TORRES, Ramón: “Fraternal consuelo”; GARCÍA SANZ, Arcadi, (1964): “El magisteri de Lluís Revest”; JULIÀ, Eduardo: “Hasta luego mi buen amigo”; MATEU I LLOPIS, Felipe: “El historiador”; NOS RUIZ, Jaime: “Los hombres que nos formaron”; PUIG GIL, Fernando: “No bastaba la guía de todos los Virgilios”; ROCA TRAVER, Francisco A.: “Recuerdos de un magisterio”; SÁNCHEZ GOZALBO, Ángel: “Huellas indelebles (Confidencias de un amigo de la infancia)”; SANTA CRUZ, José: “Luis Revest”; SOS, Vicente: “¿Pudo más la humanidad que el valor? (Evocación de Luis Revest)”; TRAVER TOMÁS, Vicente: “Un reflejo de aquellos antiguos jurados y justicia”. També podem veure diversos aspectes de Lluís Revest en AGUIRRE SIRERA, José Luis (1974): “Un epistolario inédito de don Luis Revest”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Vol. L, pp. 333-355; RAMOS, J. Rafael (1989): La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana 1834-1938, Castelló de la Plana, pp. 163-170; SÁNCHEZ ADELL, José (1966): “Aportación a la bibliografía de don Luis Revest Corzo”, Castelló de la Plana, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Vol. XLII, pp. 186-191; SERRANO SUÑER, Ramón (1970): “En el cincuentenario de la Sociedad Castellonense de Cultura. Recuerdo de Luis Revest”, Castelló de la Plana, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Vol. XLVI, pp. 19-25; FERRANDIS LUNA, Salvador: “Cultura valenciana. Castelló lo gran”, València, La Voz Valenciana, 10 d’octubre de 1930; REDACCIÓN (1963): “Luis Revest Corzo”, Castelló de la Plana, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Vol. XXXIX, pp. 281-284; GASCÓN PELEGRÍ, Vicente (1978): Prohombres valencianos en los últimos cien años 1878-1978, València, pp. 291-294 i MATEU I LLOPIS, Felipe, Las Provincias, núm. 38.050, 11 de setembre de 1963.