Teodor Llorente, traductor

 

Segurament una de les facetes menys conegudes actualment de l’obra literària de Teodor Llorente és la de traductor de composicions poètiques al castellà i, en canvi, es tracta d’una de les tasques que inicià des ben jove, als 22 anys, que continuà fins a una avançada edat, i que més satisfaccions li reportà; de fet, el 1858 apareixien publicades les primeres poesies traduïdes de Lamartine i el 1908 el llibre Leyendas de oro. poesías de autores modernos vertidas en rima castellana, la seua darrera obra de poemes traduïts.

Les primeres traduccions corresponien als poetes romàntics francesos, dels quals era àvid un lector. Ja ho deia Manuel Sanchis Guarner, «de lo mucho que leía, complacíase versificando en castellano sus poemas preferidos», i gràcies al seu treball els seus contemporanis podien gaudir primerament d’autors com Victor Hugo o Lamartine, però després de Voltaire, Heine, Goethe o Lord Byron. Això sí, en llengua castellana. Segurament, quan inicià les primerenques provatures en els anys 50 del segle XIX ni tan sols es plantejà de traduir aquests poetes al català; també es cert que alguna d’aquestes obres, com ara les Poesias selectas de Victor Hugo (1860) es publicaren a Madrid, però altres, en canvi, aparegueren a València. En descàrrec seu hem de considerar que la situació diglòssica de la societat valenciana, totalment assumida per la burgesia valenciana, impedia qualsevol altra opció lingüística en aquesta època.

 

 

Poetas franceses ilustres del siglo XIX, traducción en verso castellano por D. Teodoro Llorente, Biblioteca Universal, Montaner y Simón editores, Barcelona, 1906, pp. 399.

El llibre Poetas franceses ilustres del siglo XIX naix amb la idea d’oferir «un cuadro bastante completo de la poesía lírica que tan esplendoroso florecimiento ha tenido durante ese periodo en la nación vecina». Es tracta d’un recull de quaranta-huit poetes escollits per Llorente entre el bo i millor dels lírics francesos d’aquest segle, des dels ja clàssics i per ell molt admirats Victor Hugo, Alphonse de Lamartine o Alfred de Musset, als nous i dignes successors, entre els quals assenyalem Casimir Delavigne, Alfred de Vigny, Théophile Gautier, Victor de Laprade, Charles Leconte de Lisle, Charles Baudelaire, Théodore de Banville, Sully Prudhomme, François Coppée, Paul Verlaine, Jean Aicard, Guy de Maupassant, Paul Bourget i Edmond Rostand, entre altres. L’objectiu del llibre, com assenyala Llorente, era doble, «que sirviese no solamente de solaz de los devotos de las Musas, sino para estudio y enseñanza de los que necesitan o apetecen conocer literatura extranjera».

D’entre la totalitat de la selecció poètica destaquen dos autors, Lamartine i Víctor Hugo; del primer apareixen un total de 26 poesies, i del segon 40. El motiu no és altre que l’estima i admiració de Llorente per aquests dos poetes, que de fet ja havia traduït i publicat feia cinquanta anys; ara bé, en l’obra que comentem, Llorente té especial cura en no repetir cap poema traduït de Víctor Hugo publicat anteriorment, i de Lamartine tan sols uns pocs, els imprescindibles per entendre la seua obra; de la resta de poetes, només se n’havia publicat algun espars en revistes literàries.

Pel que fa a la traducció dels poemes, Llorente confessa la dificultat de «conservar en la traducción rimada, no solo el pensamiento del poema traducido, sino la forma peculiar, la dicción precisa y el tono propio que el autor le diera», i per aquest motiu fa referència al «Proemi» de l’obra a l’adagi italià «traduttore, traditore», com una mena de justificació de l’estil excessivament lliure de les seues traduccions, atés que Llorente pensava que «para traducir los poetas extranjeros, debe de conservarse su pensamiento, pero dándole forma métrica adecuada a nuestro idioma».

L’edició de l’obra, magnífica, amb excel·lents il·lustracions en la coberta i l’interior, acaba amb unes «Notas biobibliográficas» que ocupen les darreres pàgines de l’obra, en les quals Llorente aporta una informació bàsica sobre cadascun dels autors i les seues obres. No cal dir que les millor elaborades, com no podia ser d’una altra manera, són les de Lamartine i Víctor Hugo.

Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença, a cura de Rafael Roca, AVL, València, 2011, pp. 274-275.