Les Normes de Castelló, les normes de tots (III)

El 21 de desembre de 1932 les més significatives entitats culturals valencianes i un important nombre d’escriptors, polítics i intel·lectuals arribaven a un acord per tal d’emprar les mateixes normes ortogràfiques en els seus escrits, i aprovaren el que coneguem amb el nom de Normes de Castelló o de 1932.

Que ara, 80 anys després, diverses entitats culturals i institucions celebren entusiàsticament l’aniversari d’aquesta data ens ha de fer una idea de la transcendència que per al valencià va suposar i suposa actualment aquell fet; tant és així que podem afirmar, sense exagerar gens ni mica, que les Normes de Castelló representen un dels esdeveniments més significatius de la història de la llengua dels valencians, i sens dubte un dels més rellevant de tot el segle XX. I això per dos motius:

El primer perquè a partir d’aquell moment els valencians tenim una ortografia unificada, element imprescindible per encetar un procés de redreçament lingüístic, que ens ha de portar a assolir uns mínims de normalitat en l’ús públic de la llengua. A més a més, aquesta ortografia es mantenia en consonància amb l’emprada pels principals escriptors de la Renaixença, com Teodor Llorente, i l’aprovada el 1913 a Catalunya per l’Institut d’Estudis Catalans i que els mallorquins també feien servir.

El segon dels motius, per l’elevat grau de conformitat amb que van ser aprovades les normes ortogràfiques; la pràctica totalitat d’escriptors valencians del moment, les més significatives entitats culturals, els principals periòdics i setmanaris,... les empraran sense vacil·lar ni qüestionar la seua validesa, conscients com eren que l’augment de l’ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat que portà la II República feia imprescindible aquest acord.

Efectivament, si hi ha un aspecte especialment significatiu en tot el procés de gestació de les Normes de Castelló és l’elevat grau de conformitat amb què foren acollides per la pràctica totalitat d’usuaris de la llengua. Aquest consens fou possible, per una part, per la consciència existent en la societat valenciana que, davant de les noves perspectives que s’obrien en la nova etapa republicana, calia una normativa ortogràfica consolidada per a la llengua, i per l’altra, per la magnífica actuació dels impulsors de la iniciativa, i pel tacte i sensibilitat que demostraren, que els portà a allargar durant anys tot el procés fins a aconseguir l’acceptació dels sectors més reticents. Segurament l’experiència del que havia passat a Catalunya, amb l’oposició d’un significatiu grup d’escriptors antinormistes, dugué els impulsors del pacte ortogràfic, Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet entre altres, a ser especialment cauts. És per això que el procés s’activà des de Castelló i des de la Societat Castellonenca de Cultura, entitat que ja emprava les normes de Pompeu Fabra des de la seua creació el 1919. En aquest sentit, hem de constatar el paper fonamental jugat per Castelló i per la Societat Castellonenca, que aconseguiren atorgar el necessari prestigi i autoritat a la iniciativa.

El 1932 s’inicià un nou camí ple d’esperança per al valencià forjat sobre la base del consens entre els escriptors valencians que, per primera vegada, abandonant estèrils personalismes, s’havien posat d’acord a considerar que allò més important era caminar tots junts en una mateixa direcció, usar una mateixa normativa ortogràfica per a, d’aquesta manera, impulsar l’ús de la llengua d’una manera més efectiva com a reflex de la nostra personalitat col·lectiva.

Les Normes de Castelló de 1932 seran, per tant, la base de la recuperació idiomàtica valenciana durant el període 1932-1939, i posteriorment també durant la dictadura franquista, amb els cursos de llengua de Lo Rat Penat iniciats el 1949; i també en l’actualitat, en ser assumides com a pròpies per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que estableix en l’article 3 de la Llei de creació que la normativa lingüística que s’hi aprove ha de partir de «la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló». 

Aquesta llei aprovada per les Corts Valencianes, la màxima institució representativa de la voluntat del nostre poble, suposa el reconeixement explícit i oficial de l’existència de la normativa ortogràfica per al valencià. La normativa de l’any 32, usada per la majoria dels escriptors valencians en els darrers huitanta anys i difosa per gramàtics i filòlegs com Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Josep Giner o Francesc Ferrer Pastor, rebia, per primera vegada, el beneplàcit de les institucions autonòmiques valencianes, que la convertien en la normativa oficial dels valencians. El món institucional admetia oficialment, però amb quasi setanta anys de retard, allò que per a la societat civil valenciana era una completa realitat des dels anys trenta.

Per tant, les Normes de Castelló, ara més que mai, s’han convertit en les normes de tots els valencians.

L’Informatiu, 22 desembre 2010

http://www.linformatiu.com/opinio/tribuna-oberta/articulo/les-normes-de-castello-les-normes-de-tots/