Manuel Sanchis Guarner: «Crida a la concòrdia entre els valencians»

La desaparició del general Franco el novembre de 1975 donà pas a una allau de canvis i transformacions de la societat espanyola; la legalització dels partits polítics, les eleccions democràtiques a nivell municipal i general, l’aprovació l’any 1978 de la nova constitució, la configuració d’un nou model d’estat autonòmic, l’aprovació dels estatuts d’autonomia,....

A nivell valencià, el març de 1978 naixia el Consell del País Valencià com a símbol del nou règim preautonòmic valencià, i el mes de maig fou nomenat Josep Lluís Albinyana com a president d’aquest organisme: el camí dels valencians cap a la recuperació de les nostres institucions i la nostra capacitat d’autogovern s’havia iniciat.

Aquest procés tingué a nivell valencià unes característiques especialment dramàtiques en no ser acceptat pels sectors més immobilistes del règim franquista, els quals encetaren una campanya contra determinades institucions valencianes de signe progressista com ara l’Ajuntament o la Diputació Provincial de València, i també contra persones concretes que s’havien significat per la defensa dels drets culturals i polítics dels valencians. D’entre aquestes trobarem Manuel Sanchis Guarner qui des de feia anys s’havia caracteritzat per una defensa a ultrança de la llengua pròpia dels valencians. Efectivament, l’il·lustre professor aconseguí durant aquells anys la creació del Departament de Lingüística Valenciana i l’Institut de Filologia Valenciana, com a entitats de referència en l’estudi de la llengua, impulsà la formació de milers de professors i professores valencians en la llengua pròpia de cara a la implantació del valencià a l’ensenyament, una de les màximes reivindicacions històriques del nacionalisme valencià, publicà nombrosos estudis sobre la llengua i cultura dels valencians i pronuncià innumerables discursos i conferències sobre aquesta temàtica.

Totes aquestes iniciatives no podien passar desapercebudes per aquells que miraven amb mals ulls el procés de redreçament cultural, lingüístic i polític del País Valencià. Fou per tot aquest activisme cultural i polític que Sanchis Guarner es convertí en el centre dels atacs dels sectors més afins al moribund règim franquista, i per això hagué de patir amenaces verbals i escrites, atacs al seu domicili o boicots a les seues conferències. A més a més, el desembre de 1978 rebé al seu domicili un paquet bomba que hagués pogut acabar amb la seua vida, però afortunadament fou descobert a temps i neutralitzat.

Malgrat aquest clima d’intimidacions i coaccions purament feixista, amb el qual hagué de viure l’il·lustre professor els darrers anys de la seua vida, mai perdé l’esperança en el procés polític que s’encetava i que albirava un futur de llibertat i prosperitat per al nostre poble. Segurament la fermesa de les seues conviccions i ideals, la visió del jovent universitari, amb el qual mantenia un contacte directe, interessat en l’estudi de la llengua i delerós d’àmplies llibertats polítiques, la situació de les comarques valencianes amb milers de ciutadans treballant per la recuperació lingüística i nacional del nostre poble i, en definitiva, el recolzament unànime del món cultural i acadèmic valencià i de milers de ciutadans, el portaren al convenciment que el camí de raó i diàleg per ell iniciat era l’únic viable en aquelles circumstàncies.

Per tot açò, no ens ha d’estranyar que una persona com ell, tolerant i dialogant, escrigués unes paraules adreçades al poble valencià, «Crida a la concòrdia entre els valencians», que cercaven la pau i l’enteniment entre els valencians. Aquest document, destinat a convertir-se en un manifest que havia de ser signat per ciutadans del nostre país, restà inacabat damunt de la taula del seu despatx la nit del 16 de desembre de 1981, dia de la seua mort, però sintetitza com cap altre el seu tarannà i l’actitud vital que sempre manifestà envers el seu poble. És per això que, tot i la provisionalitat del text, convé reproduir-lo tal com Sanchis Guarner ens el llegà:

Moltes vegades en el curs de la història els valencians han estat víctimes de la discòrdia: les bandositats dels Vilaragut i els Centelles, les guerres civils dels agermanats i mascarots, dels maulets i botiflers, dels lliberals i els carlins, etc. En l’actualitat, quan a Espanya s’intenta la democràcia i la reconciliació, els valencians oferim el trist espectacle d’una dimensió maniquea, intolerant, agressiva i irracional. No es tracta de simples trifulques amb garrotades, com foren les baralles entre blasquistes i sorianistes de la primeria del segle actual, perquè ara s’han usat explosius.

Creiem que ha arribat l’hora de dir que ja n’hi ha prou. Mai no hem cregut en la «dialectica de los puños y las pistolas» sinó en la força de la raó. Cal acceptar sense cap mena de reserves el pluralisme ideològic i la llibertat d’expressió.

Molts dels qui firmen aquest document estigueren el 1939 a la banda dels vençuts o se’n consideren hereus ideològics, però propugnen la pacificació, l’entesa cordial i constructiva.

Publicat a Cortés, S. - Escartí, J. V. (eds.) Manuel Sanchis Guarner, un humanista valencià del segle XX, València, 2006, AVL, p. 458-459.