L’obra lingüística de Lluís Fullana i Mira

El 2004 vaig publicar aquest llibre en l’editorial Denes, dins de la Col·lecció Francesc Ferrer Pastor, i el professor Antoni Ferrando va tenir l'amabilitat de prologar l'obra amb aquestes línies. Han passat bastants anys però la figura i l'obra de Fullana encara és molt desconeguda i ben sovint apropiada i manipulada per determinats sectors amb una clara finalitat partidista. Dissortadament, per aquest camí únicament han aconseguit perjudicar la seua figura i impedir el coneixement de la seua obra entre els valencians.

 

 

Pròleg

Antoni Ferrando

Universitat de València

No es pot escriure la història lingüística del País Valencià del primer terç del segle XX sense tenir en compte l’obra  i l’actitud del pare Lluís Fullana sobre la llengua dels valencians. Autodidacta, com quasi tots els estudiosos de la llengua valencians coetanis seus, Lluís Fullana ja havia aconseguit al començament del segle XX una certa notorietat entre els reduïts cercles valencianistes del cap i casal de l’antic Regne, gràcies en bona part a les seues relacions amb mossén Antoni Maria Alcover. Això li permeté  d’ocupar un lloc d’honor en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona l’any 1906: fou l’únic valencià que llegí una comunicació. A partir d’aqueix moment, Fullana es dedica amb cos i ànima a l’estudi de la llengua. Fruit madur d’aquells estudis són la seua Gramàtica Valenciana (1915), que reprodueix les Normes Ortogràfiques de la Llengua Valenciana de 1914, aprovades a les assemblees de Lo Rat Penat,  i el seu Vocabulari Ortogràfic  (1921). Certs aspectes de les seues contribucions lingüístiques han estat estudiats per Vicent Simbor, Alfons Llorenç i Emili Casanova. Jo mateix em vaig ocupar de la  seua presència en l’esmentat Congrés i de les seues relacions amb Pompeu Fabra. El seu company d’orde, Benjamí Agulló, ens n’ha llegat una biografia, especialment rica en detalls sobre la seua trajectòria eclesiàstica.  Tot plegat ens ha permés rescatar Fullana d’un cert oblit, segurament immerescut, bé que motivat en gran part per la seua  desconnexió, en els darrers anys de la seua vida, de la terra que el va veure nàixer i de la llengua que s’estimava parlar.

Així i tot, trobàvem a faltar un estudi aprofundit i sistemàtic de la seua obra lingüística. El llibre que el lector té a les mans satisfà plenament aquest buit. El seu autor, Josep Daniel Climent, nascut a La Granja de la Costera el 1959 i llicenciat en Història Contemporània, reuneix admirablement les condicions objectives que garanteixen l’excel·lència del producte. A més de dominar molt bé la història lingüística de València –no debades és autor de dues extenses i sòlides monografies sobre el tema, de consulta obligada: L’interés per la llengua dels valencians (segles XV-XIX), publicat pel Consell Valencià de Cultura, i Els precedents de la unificació ortogràfica (1900-1927), d'aparició imminent–, Climent posseix unes inestimables virtuts, l’equanimitat de mires i el rigor de plantejaments, que el convertien en la persona idònia per a dur a bon port el difícil repte que comportava abordar la biografia intel·lectual de Fullana. Ja ho havia demostrat a bastament en la seua monografia sobre L'obra valencianista  de Nicolau Primitiu Gómez Serrano i en els seus articles sobre Enric Valor i la llengua literària i Josep Giner i la llengua literària que aborden aspectes diversos de personatges tan diferents en ideologia i tarannà.

L’obra lingüística de Lluís Fullana i Mira no és cap síntesi ni cap amplificació dels treballs anteriors sobre el nostre autor. És una obra construïda des del treball rigorós d’arxiu i d’hemeroteca, des de l’anàlisi serena del context històric i sociolingüístic en què visqué Fullana, des de la ciència filològica. Per realitzar-la, Climent ha exhumat nombrosos papers inèdits, des del Vocabulari de paraules que deuen escriures en ç o ss (1912), o els comentaris sobre Les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), fins als fons epistolars i documentals que conserven la seua correspondència amb Alcover, Barnils, Griera, etc. i en reflecteixen les seues activitats a l’entorn de la llengua. Activitats no limitades exclusivament a les disquisicions lingüístiques, sinó també a les seues iniciatives en favor de la presència pública de la llengua, com va ser la seua conferència sobre “La cooficialidad de la lengua valenciana” (1919), o a les seues relacions amb l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia de la Llengua Catalana i la Real Academia Española, o a la seua vinculació amb Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana. Climent no sols aprofita, sinó que reprodueix un bon nombre d’aquests documents, testimoniatges valuosos d’un moment de la nostra història lingüística. No content amb això, ens forneix també nombroses mostres de les polèmiques periodístiques que, sobre  ortografia, origen de la llengua i altres temes lingüístics candents, va sostenir  amb diversos gramàtics, erudits i escriptors, com Bernat Ortín Benedito, Fernando Ciscar i José Luis Martín Mengod.

Carnet de congressista, I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 

Barcelona, 1906

Climent ens ofereix així una visió detallada de les múltiples activitats i estudis lingüístics que Fullana va dur a terme al llarg de la seua vida. Prou més, doncs, que un recorregut exhaustiu per la seua obra estrictament lingüística,  com sembla deduir-se del títol de l’obra. Car ens trobem davant una vertadera biografia del Fullana que més interessa des del put de vista historicolingüístic. Una biografia que revela un esforç ben considerable i meritori si tenim present que el va dur avant pràcticament en solitari, en una època en què els estudis sobre el valencià eren pràcticament inexistents.

L’autor se situa en tot moment en la perspectiva d’un historiador professional. Pretén que ens fem una idea precisa i objectiva del seu pensament i de les seues opinions sobre determinats temes i aspectes de la nostra llengua. I mira d’emmarcar-los sempre en les circumstàncies que el van envoltar. La comprensió per l’obra de Fullana que implícitament ens demana no el duu mai a dissimular-ne els dèficits tècnics i les mancances culturals. Però aspira que el lector en traga unes conseqüències ponderades.

Carta de mossèn Antoni M Alcover a Lluís Fullana

Des de la perspectiva que ens proporciona la distància cronològica, el balanç sobre l’obra de Fullana ens pot semblar poc positiu. Voltat com estava de gent que sentia poc afecte real pel valencià, no va poder sostraure’s al pes dels valors dominants. L’eclecticisme ortogràfic i gramatical pretesament pacificador el dugué a l’esterilitat més absoluta. Només el va seguir en les seues pautes el bo del pare Andreu Ivars, víctima de la guerra civil espanyola. Ell, ni tan sols va ser capaç d’escriure una sola obra no estrictament lingüística en qualsevol de les diverses formulacions normatives que propugnava. El valencià esdevingué amb el temps un entreteniment erudit  i, als darrers anys de la seua vida, instal·lat a Madrid, deixà de ser un motiu central dels seus interessos. Tanmateix, s’estimava el valencià, i és per això que, potser influït per l’actitud de mossén Alcover, que poc abans de morir permetia que Francesc de Borja Moll continués el seu Diccionari Català-Valencià-Balear d’acord amb la normativa fabriana, tingué la generositat de prestar la seua firma a l’acord de Castelló, de 1932. Reconeixia així el fracàs de la seua trajectòria i assenyalava el camí que més convenia a la llengua: una convergència sòlida amb la resta del domini lingüístic, basada precisament en la tradició gràfica dels grans escriptors valencians del segle XV. La correspondència  de Fullana amb Giner, ja en la postguerra, i el testimoni de Francesc Ferrer Pastor, que li havia autoritzat una reedició de la seua Gramàtica Valenciana d’acord amb la normativa ortogràfica signada a Castelló, constitueixen una impagable lliçó per a les noves generacions de valencians.

Lluís Fullana, signant de les Normes de Castelló