60 anys de l’Exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear a València

Conferència de M. Sanchis Guarner

 

 

Enguany es compleixen seixanta anys d’un esdeveniment de gran importància per a la llengua dels valencians. Em referesc a la inauguració de l’Exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear que es va portar a terme entre els dies 12 i 22 de desembre de 1951 a la ciutat de València. Amb aquesta Exposició, que pretenia difondre i promocionar l’Obra del Diccionari, s’oferirà una visió panoràmica de la totalitat de la llengua catalana i la seua evolució i, mitjançant un conjunt de mapes, gràfics i fotografies, es mostraven les seues característiques més importants i els territoris on era parlada. Des dels primers moments que es va plantejar a València la realització d’una sèrie d’activitats de promoció del DCVB, hi va haver una gran unanimitat en la societat valenciana, i un suport actiu a la totalitat de les iniciatives que es portaren a terme. De fet, el diari Las Provincias es desfeia en elogis parlant del Diccionari, i destacava “la importancia transcendental de esta obra monumental que es el inventario lexicográfico y etimológico de la lengua que se habla en Cataluña, reino de Valencia, islas Baleares, valle de Andorra, límite oriental de Aragón, departamento oriental de los Pirineos orientales y la ciudad de Alguer de Cerdeña, y ha recibido los más altos elogios de los filólogos de todo el mundo” (10 de novembre de 1951).

M. Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez i Francesc de B. Moll, a l'Ajuntament de València

 

Aquesta unanimitat la tornarem a trobar en el moment de la constitució d’una Comissió Patrocinadora del Diccionari que estarà integrada pel bo i millor de món cultural i polític valencià del moment. El seu president fou Nicolau Primitiu Gómez-Serrano, un dels pocs hómens que, segons Francesc de B. Moll, “saben ésser amics malgrat les discrepàncies d’opinió”; s’hi comptava també amb personalitats procedents del món oficial de l’època, com ara el president de la Diputació de València, F. Cerdá Reig, l’Alcalde de València, Baltasar Rull Villar, el regidor Francesc Roda Soriano, el diputat provincial Manuel González Martí o el director de Las Provincias, Martín Domínguez. I a més, hi havia representants de les diverses tendències del valencianisme, des de Joan Fuster, Josep Giner, Enric Duran i Tortajada, J. B. Carles Llemosí, Adolf Pizcueta o Carles Salvador, fins a Joaquim Reig, Salvador Ferrandis Luna, Ignasi Villalonga o Emili Beüt, José Ombuena i Julián San Valero, entre altres. Una bona representació, en definitiva, de la societat valenciana del moment.

 La sessió d’inauguració es va realitzar a l’Ajuntament de València, amb gran solemnitat, el 12 de desembre de 1951; va estar presidida per l’alcalde Baltasar Rull Villar i va comptar amb la presència de nombroses autoritats i representats valencianistes; tant era així, que l’acte tenia un cert caràcter semioficial. Primerament, Francesc de B. Moll va pronunciar unes paraules referides a la importància del DCVB i de l’Exposició que s’inaugurava, i després, l’alcalde de València, en un breu discurs en valencià, va afirmar que totes les iniciatives que es realitzaren per tal de fixar i perfeccionar la llengua eren dignes d’elogi, i per tant, el DCVB “debe merecer el apoyo de cuantos tengan aficiones culturales”. Seguidament, Sanchis Guarner va pronunciar una conferència sobre les diverses modalitats lingüístiques existents en la totalitat dels dominis de la llengua catalana. L’acte va acabar amb la interpretació de tres peces musicals a càrrec de la Coral Polifònica Valentina, una de Catalunya, “La sardana de les Monges”, una mallorquina, “La festa”, i una valenciana, “A la voreta del mar”. L’ambient que es vivia era immillorable, i totes les intervencions van ser fortament aplaudides pel nombrós públic assistent.

L’Exposició, que com hem dit va estar oberta entre el 12 i el 22 de desembre de 1951, va tenir un gran èxit de públic i, tal com informava Las Provincias (14 de desembre), “está siendo muy visitada, no solo por los estudiosos, sino por el público en general, para el que es una grata sorpresa conocer la extensa área mediterránea en la que nuestra lengua, en sus diversas modalidades, se habla”. Un altre dels actes que es van realitzar fou una conferència de Francesc de B. Moll sobre “La lexicografia valenciana i el nostre Diccionari”, el dia 15, als mateixos locals de l’Ajuntament.

El diumenge dia 16 de desembre, hi va haver una afluència de públic encara més gran. I la causa fou la crida que Vicente Giner Boira va realitzar des del programa de Ràdio Nacional Valenciano conoce tu tierra, que va provocar que es formaren veritables cues de gent per tal de veure l’Exposició: “El domingo se hizo esta visita multitudinaria a la Exposición del «Diccionari Valencià-Català-Balear», realizándose en un interminable y ordenado desfile de grupos, con un total cercano a las cuatro mil personas, que fueron atendidas e ilustradas por el presidente de la comisión valenciana del «Diccionari», don Nicolás Primitivo; por el miembro de la de Cataluña, don Juan Mateu, y especialmente por el ilustre filólogo valenciano y continuador –con Moll- del «Diccionari», Sanchis Guarner, el cual hubo de repetir diez veces sus amenas explicaciones, al sucederse los grandes contingentes humanos que llenaron otras tantas veces aquel gran local” (Las Provincias, 19 de desembre de 1951).

Fins ací una mostra de les cròniques de l’època on trobem les més diverses personalitats valencianes recolzant una obra mereixedora de tots els elogis possibles. Aquella obra, començada pel mallorquí Mossèn Alcover ara fa cent anys, el 1901, amb la Lletra de convit als amadors de la llengua catalana, i continuada a la seua mort pel també mallorquí Francesc de Borja Moll, amb l’excel·lent col·laboració de Manuel Sanchis Guarner, s’ha convertit, amb el pas dels anys, en un referent obligatori per al coneixement de qualsevol modalitat de la llengua catalana, i en una eina molt útil per al seu ensenyament.

Francesc de Borja Moll

Moltes coses han passat des d’aleshores. I sobretot, ací a València, al cap i casal de l’antic Regne de València, que un dia de les acaballes de 1951 va acollir una magnifica exposició sobre el millor diccionari de les terres on es parla el català, el valencià i el balear. En aquell moment, la nostra ciutat, València, com deia una crònica de Las Provincias “ha sabido comprender la trascendencia de esta empresa y ha respondido como debía: entregándose a ella totalmente”. Sabrem els valencians del segle XXI entendre la transcendència d’aquesta empresa iniciada ara fa més de cent anys?

Dissortadament, l’Ajuntament de València no ha sabut al llarg del 2011, seixanta anys després, entendre la transcendència d’aquesta empresa iniciada ara fa més cent anys. Segurament perquè les nostres autoritats no han sabut vore la necessitat que tenim, com a poble, de defensar el valencià, com un dels més valuosos signes d’identitat de la nostra personalitat col·lectiva.

  

Manuel Sanchis Guarner i el Diccionari Català-Valencià-Balear

La relació del professor valencià amb el DCVB va iniciar-se el 1943, arran del seu alliberament i la posterior anada a Mallorca a casa del seu amic Francesc de B. Moll. A partir d’aquells moments, la feina de Sanchis Guarner en la redacció del DCVB consistia bàsicament en ordenar, classificar, revisar i completar les milers de fitxes que estaven dipositades a les calaixeres de Mossèn Alcover, i que havien estat elaborades per “un parell de centenars de col·laboradors entusiastes, però, en general, poc preparats tècnicament”. I aquesta tasca, de redactor auxiliar com l’anomenarà Moll, és la que Sanchis Guarner va realitzar al llarg dels anys de col·laboració en l’obra del Diccionari, una tasca anònima, però, alhora, imprescindible. 

Es tractava, sobretot, d’un treball pacient i laboriós per al qual s’havia de tenir un bon coneixement de la llengua, i en aquest sentit, Sanchis Guarner va resultar el col·laborador indispensable per tal de portar terme aquesta obra de dimensions tan impressionants. El mateix Moll ens explica el treball que feia el filòleg valencià: “Sanchis Guarner prenia les cèdules corresponents a cada article (per exemple les 700 o 800 fitxes del mot posar), les classificava en una primera distribució pels diversos significats, completava les que estaven copiades de manera insuficient, corregia les errades de còpia, etc. després d’aquella revisió provisional, jo prenia aquell feix de cèdules, comprovava o rectificava l’ordenació dels significats, hi distingia els matisos semàntics i em trobava els materials preparats per a formular les definicions i redactar definitivament l’article respectiu”. En definitiva, una feinada a la qual Sanchis Guarner va dedicar dèsset anys de la seua vida, des del volum tercer del DCVB que va aparéixer el 1950, fins el volum desè que es va publicar el 1962.