Valencià a l’escola. 75 anys de reivindicacions

Ara més que mai, en un inici de curs ple d'incerteses, cal mirar com fou el nostre passat i aprendre de l'energia i entusiasme dels mestres de fa 77 anys, quan es va fundar l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, l'antecedent més clar de l'actual moviment d'Escola Valenciana.  

Valencià a l’escola. 75 anys de reivindicacions                                                                           

El 1934 fou un any especialment actiu per al moviment valencianista, principalment per la puixança que adquiriren els projectes relacionats amb la introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola, tema que preocupava des de feia anys a un important col·lectiu de mestres que vivien cada dia a l’escola una sagnant situació: la castellanització forçosa dels xiquets i xiquetes valencianes.

El ben cert és que, des de principis del segle XX, el valencianisme polític havia situat la necessitat de l’ensenyament del valencià a l’escola com una de les reivindicacions del moviment. Així, el 1917, Enric de Vallmanya, des de les pàgines d’El Poble Valencià, proposà seguir l’exemple de Catalunya, on s’havia fundat el 1898 l’Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (APEC), i crear una «associació que protegixca i ampare l’Ensenyança valenciana», i Carles Salvador s’afegí immediatament a la iniciativa, alhora que plantejà la formació d’una agrupació de mestres valencianistes. Serà el mestre de Benassal qui, al llarg d’aquests anys, durà a terme una significativa tasca propagandística en favor de l’ensenyança valenciana, i que es concretarà tant publicant nombrosos articles a la premsa com impartint conferències, com ara “L’idioma valencià a l’escola” davant dels mestres de Castelló.

No serà, però, fins el 1921 que Carles Salvador publicarà l’opuscle propagandístic Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, i farà una crida a les principals societats valencianistes, Lo Rat Penat, Societat Castellonenca de Cultura, Centro de Cultura Valenciana, i partits valencianistes, per constituir aquesta societat. Malgrat la resposta positiva d’uns i altres, i d’haver obert una Oficina d’Acció a Benassal dirigida per Carles Salvador, el projecte no arribarà a quallar, tant per l’allunyament de València de l’actiu mestre valencianista com per les accions de la Dictadura de Primo de Rivera que va ofegar les primeres actuacions de la Protectora.

Anys més tard, en la dècada dels anys trenta, tant bon punt proclamada la II República que portà nous aires de llibertat, la idea de constituir una entitat que s’ocupara de fomentar l’ús del valencià a les escoles va ressorgir amb renovada empenta. Enric Navarro Borràs proposava el juny de 1932 la constitució d’una entitat, Foment de la Parla Valenciana, que s’ocupara de “la defensa i la difusió de la llengua valenciana”, i destacats valencianistes com Carles Salvador o Nicolau Primitiu s’adherien a ràpidament a la proposta.

Malgrat aquests intents en favor d’una entitat que treballara per la introducció del valencià a l’escola, encara haurem d’esperar a principis de 1934 per assistir a la constitució de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. El 7 de febrer es va celebrar l’assemblea constituent on es va elegir el Consell Directiu i es van aprovar els Estatuts de la societat. Antonio Tarín com a president, Francesc Caballero Muñoz, com a president segon, Vicent Vilaplana com a secretari, juntament amb altres valencianistes com Robert Moroder, Carles Salvador, Pascual Asins o Baldomer Vendrell, encapçalaven l’associació que, immediatament, començà a organitzar activitats: al mes de març Carles Salvador iniciava un Curs de Morfologia per correspondència, a principis de maig apareixia el primer exemplar del Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o en el més de juliol convocava el I Concurs Infantil de lectura i escriptura. 

La iniciativa va quallar al llarg de nombroses comarques del País Valencià on es constituïren Delegacions de l’entitat, impulsades per destacats valencianistes: Enric Valor a Alacant, Josep Lluís Bausset (l’actual col·laborador de Levante-EMV) a L’Alcudia, Joan Beneyto a Bocairent, Antoni Porcar a Canet lo Roig o Lambert A. Castelló a Socovos. Fins i tot, valencians residents a Estats Units o Argentina s’adheriren a la nova societat.

La flamant entitat proclamava la necessitat de crear “centres d’ensenyança a base valenciana”, “publicar llibres docents per facilitar l’ensenyança valenciana”, “convocar concursos per a fomentar el conreu i coneixement de la nostra llengua, de la nostra literatura, de la nostra història, de la nostra geografia, del nostre dret o qualsevol atre ordre de coneixements relacionats amb el cos o amb l’esperit del País Valencià”. Els objectius eren molt ambiciosos, però els mitjans amb què comptaven i les possibilitats del moviment valencianista d’aquells anys eren molt limitats. Així i tot, i a tall d’exemple, un parell de mesos després de la seua constitució, el maig de 1934, més de 300 persones, la majoria mestres d’escola, estudiaven valencià gràcies als cursos organitzats per la Protectora, i gràcies també a l’esforç de Carles Salvador a València, d’Enric Valor a Alacant i de Gaetà Huguet a Castelló que s’encarregaven d’impartir-los.

Ara, setanta-cinc anys després del naixement de la Protectora de l’Ensenyança Valenciana i vint-i-sis de la introducció de l’ensenyament del valencià a les nostres escoles, als valencians encara ens cal una associació semblat, i per això tenim des de 1990 un moviment especialment actiu i ben estructurat com és Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua (FEV), que té com a objectiu prioritari la normalització lingüística en tots els àmbits de la llengua, especialment en l’educatiu, atés que la resposta de les institucions polítiques responsables, especialment la Conselleria d’Educació, s’allunya cada vegada més de les demandes de la nostra societat respecte a l’ús del valencià com a mitjà de comunicació habitual de les nostres escoles. En aquest sentit, Escola Valenciana denuncia que el proper curs quasi 100.000 xiquets i xiquetes valencianes no podran estudiar en valencià per manca en l’oferta de places, alhora que reclama la catalogació lingüística de les places d’educació secundària així com l’existència del requisit lingüístic valencià en la nova llei de la funció publica valenciana.

Fidel al seu ideari i recollint l’herència de la Protectora de l’Ensenyança, Escola Valenciana ens sorprén cada primavera amb la mobilització milers de persones reivindicant una major presència del valencià a l’escola i a la societat en general, amb l’organització de les Festes per la Llengua, les conegudes Trobades d’escoles en valencià, una de les més significatives activitats de l'entitat. Per tot açò, no seria sobrer que a ara recordàrem aquests primers valencianistes que lluitaven per uns mateixos objectius, i i que convertírem aquest record en un homenatge en reconeixement de la tasca que van dur a terme. Dissortadament, quasi cent anys després, els valencians encara hem de reivindicar en el nostre país l’ús amb normalitat de la llengua pròpia.

 Article publicat a Posdata, Levante-EMV, 5 de juny de 2009:

http://www.traces.uab.es/tracesbd/levante/levante090605_01.pdf