60 anys de la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador

Ara fa seixanta anys va aparéixer la primera edició de la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador, nascuda de la necessitat de disposar d’un instrument didàctic adequat per dur endavant les classes dels cursos de valencià organitzats per Lo Rat Penat des de 1949. Els primers professors d’aquests cursos, Carles Salvador, Josep Giner i Enric Valor, van emprar uns exemplars de l’Ortografia Valenciana de Carles Salvador, de l’edició de 1937, que Josep Giner havia pogut localitzar a la llibreria de vell de Plàcid Cervera, en la cambra on guardava el paper per a vendre a pes. Aquests llibres, però, es van distribuir ràpidament als locals de Lo Rat Penat i ben aviat va sorgir la necessitat d’un llibre de text que servira de suport a les classes presencials de la institució valencianista. Amb aquesta idea va sorgir l’obra Lliçons de Gramàtica Valenciana amb exercicis pràctics de Carles Salvador editada per Lletres Valencianes el 1951, i també, com s’assegurarà a l’advertiment que es farà a la primera edició, amb l’objectiu de continuar amb la difusió de la normativa aprovada el 1932, i que, una vegada més, serà considerada com l’oficial per al valencià: “L’objecte del present llibre és facilitar el coneixement i la pràctica de la llengua valenciana i les lliçons que conté formen tot un Curs Elemental segons les Normes o Bases aprovades en desembre de 1932 a Castelló per les entitats culturals valencianes i pels escriptors i poetes de la nostra terra, esdevenint, per tant, normes oficials”.

A principis de 1950, abans de publicar l’obra de Carles Salvador, s’havia editat la Gramàtica Valenciana de Manuel Sanchis Guarner. Immediatament es va presentar en una sessió extraordinària dels cursos de Lo Rat Penat i, fins i tot, segons ens informa Soler i Godes en la seua secció Finestral de Las Provincias (2 de març de 1950), va ser adoptada com a gramàtica oficial.

La realitat però, seria una altra. La gramàtica de Sanchis Guarner, impecable des d’un punt de vista gramatical, era de poca utilitat, pedagògicament parlant. L’alta qualitat de l’obra era excessiva per a un alumnat pràcticament analfabet en valencià i que necessitava uns materials més bàsics. De fet, el fonament teòric de les gramàtiques de Carles Salvador i de Sanchis Guarner serà el mateix, encara que l’objectiu de cada obra era bastant diferent, com s’encarregarà de recordar-nos el mestre benassalenc en el pròleg de la segona edició apareguda el 1952: “La doctrina científica d’aquesta Gramàtica és la mateixa que conté la Gramàtica Valenciana del savi professor i filòleg valencià En Manuel Sanchis Guarner; però va posada en forma de lliçons pràctiques per tal que els estudiosos valencians, nens i majors, adquirixquen l’habitud de llegir, escriure i pronunciar correctament la llengua vernacla llur”. D’acord amb aquests plantejaments lingüístics, Carles Salvador es va decidir a recollir tots els materials gramaticals que havia publicat abans de la Guerra Civil, l’Ortografia de 1934 i la Morfologia de 1935, en un sol llibre, per tal que s’ajustara a les noves necessitats derivades dels cursos de llengua de Lo Rat Penat. 

 La publicació de la Gramàtica Valenciana no fou, en tot cas, una operació senzilla de realitzar ja que va caldre d’un important esforç personal i econòmic per part dels integrants del grup d’escriptors i professors que s’agrupaven al voltant de Lo Rat Penat i de Carles Salvador. Com ens conta Ferrer Pastor, “per a fer la gramàtica es coalligaren una sèrie de persones, entre ells Almela i Vives i Ricard Sanmartin: però faltaven diners. Els premis que ens donaven no els cobràvem per tal de pagar la gramàtica. I així es feu la primera edició de la Gramàtica de Carles Salvador, l’any 51. Valgué cent mil pessetes, una quantitat considerable”.

La primera edició va ser un èxit complet i, de fet, els cinc-cents exemplars editats es van esgotar en any i mig, la qual cosa va fer que el 1952 apareguera la segona, pel mes de maig, amb mil exemplars.

Pel que fa al contingut, la Gramàtica, que ha estat considerada per Vicent Simbor (1983: 100) com l’obra cimera de Carles Salvador, direm que estava dividida en cinc apartats, fonologia, ortografia, morfologia, sintaxi i prosòdia. Per a l’ortografia i la morfologia el mestre benassalenc va aprofitar els llibres que havia publicat als anys trenta, i per a la resta d’apartats, va aprofitar el Curs d’Ortografia per correspondència Superior de Gramàtica Catalana de Jeroni Marvà publicat el 1934, i també la Gramàtica Catalana de 1918 de Pompeu Fabra (Simbor 1983: 101). Carles Salvador va realitzar, per tant, el paper de divulgar aquesta teoria gramatical, de posar-la a l’abast dels valencians d’acord amb les necessitats reals del moment. En aquest sentit, proposarà un model lingüístic que ha estat qualificat per Solà (1977: 123) com “un bon exemple de monolitisme lingüístic a favor d’un llenguatge culte, que és l’únic permés”, i que “en la pràctica és un xic més rigorós, diguem més encarcarat, que Fabra”. En tot cas, hem de pensar que aquesta era, en aquell moment, l’única opció viable per tal de construir d’un registre literari apte per a tots els escriptors valencians, i que havia d’estar basat en l’únic existent, l’elaborat pels escriptors i lingüistes de Catalunya.

La tercera edició de la Gramàtica Valenciana va aparèixer el 1959, quatre anys després de la mort de Carles Salvador, i en ella ja es trobaen algunes modificacions. Al pròleg, signat pels membres de la Secció Filològica, se’ns informa que va ser el mateix Salvador qui va marcar les pautes d’aquests canvis i va donar les orientacions necessàries de cara a una nova edició. Efectivament, la revisió de la Gramàtica Valenciana va ser duta a terme pels professors de la Secció Filològica, en concret, per Vicent Ferris, Francesc Ferrer Pastor i Enric Valor.

En la quarta edició, editada el 1966, serà quan es produiran més canvis i innovacions i que, a més de ser els definitius, que afectaran, entre altres, a l’ús de la l·l, a les regles de combinacions dels pronoms personals àtons i a la morfologia verbal. La cinquena edició es va publicar el 1972 i, com aspecte més destacat, assenyalarem que al final de l’obra s’afegeix un Apèndix a la gramàtica dels Cursos, on tracta aspectes ortogràfics, morfològics i sintàctics, i també inclou una taula de les combinacions de pronoms febles.

A partir de la setena edició, apareguda el 1978, la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador deixarà de publicar-se per part de Lo Rat Penat, i apareixerà ara de la mà de l’Editorial 3 i 4, amb un pròleg de Francesc Pérez Moragon. A més, deixarà de ser el llibre de text oficial dels cursos de llengua de Lo Rat Penat ja que, el 1976, aquesta institució havia publicat una Gramàtica de la llengua valenciana que havia estat redactada per l’anònima Comissió de Cursos de Llengua Valenciana “de conformitat amb la ‘Declaració i Normes ortogràfiques’ unificadores aprovades en Castelló el 21 de desembre de 1932”. L’objectiu d’aquesta nova gramàtica de Lo Rat Penat era, senzillament, eliminar els suposats catalanismes que al llarg de les successives edicions de la Gramàtica de Carles Salvador s’havien introduït.

 Posteriorment, la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador serà adoptada com a material de treball bàsic del Centre Carles Salvador, entitat valencianista fundada el 1975, i del Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma que, el mateix any, va fundar els Cursos Carles Salvador d’ensenyament de la llengua que encara continuen impartint-se en l’actualitat, i pels quals han passat milers de valencians per aprendre la seua llengua.

Siga com siga, la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador ha estat, amb total seguretat, un de les obres que més ha fet per l’alfabetització dels valencians fins als anys huitanta, i una de les obres gramaticals que més vegades s’ha reeditat en la nostra llengua. Que servesquen aquestes lletres com un modest homenatge a les persones que la van fer possible, i per davant de tot al seu autor, l’infatigable valencianista Carles Salvador.