Retrat de Manuel Sanchis Guarner

Retrat de Manuel Sanchis Guarner

Manuel Sanchis Guarner va nàixer el 9 de setembre de 1911 a la ciutat de València, on també va morir el 16 de desembre de 1981. Encara que ara es compleixen vint anys de la seua desaparició, la seua presència a través de les seues obres ha estat una constant des d’aleshores entre milers de valencians preocupats per l’estudi de la seua pròpia llengua.

Des de ben prompte va manifestar un gran interés per la llengua i cultura dels valencians, segurament per influència del seu oncle, Josep Sanchis Sivera, que es va fer càrrec de la seua educació a la mort dels seus pares. Va estudiar dret i filosofia i lletres, secció d’història i, als anys trenta, participarà en la fundació d’Acció Cultural Valenciana, entitat universitària de caràcter nacionalista. Posteriorment, decantarà els seus interessos cap a l’estudi de les llengües arran de l’ampliació d’estudis que va realitzar a Madrid sota el mestratge de Ramon Menéndez Pidal. És en aquests moments, el 1932, quan coneix a nombrosos personatges que influiran de manera decisiva en la seua trajectòria, sobretot, T. Navarro Tomás amb qui treballarà en l’inacabat Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Aquesta tasca el relacionarà amb Francesc de B. Moll que es convertirà en un gran amic, i junts recorreran la major part del territori catalanoparlant realitzant nombroses enquestes lingüístiques.

La Guerra Civil

Quan va esclatar la Guerra Civil de 1936 es va incorporar, com a voluntari, a les milícies de la FETE, i en poc de temps va adquirir el grau de capità. La seua participació activa en defensa de la República el van portar a ser condemnat a 20 anys de presó per, segons la sentència, estar afiliat a Esquerra Valenciana i per mostrar-se “entusiasta partidario de la causa roja y ya detenido en un campo de concentración hizo mofa de los principios y organización de la Causa nacional y personas a ella afectas”. Encara que no va complir la totalitat de la condemna per beneficiar-se d’un indult general, va estar empresonat més de tres anys, i en eixir, va acceptar l’oferiment del seu amic Francesc de B. Moll de col·laborar en l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear. A Mallorca va residir durant quasi dèsset anys, al llarg dels quals va realitzar una important tasca lingüística i literària, integrant-se completament en la vida cultural i social mallorquina. El 1959 va retornar a la sempre enyorada ciutat de València per tal d’impartir classes de francés a l’Institut Sant Vicent Ferrer, i també alguns cursos a la Universitat de València. En aquest sentit, cal destacar la seua incorporació tardana al món universitari a causa de les difícils circumstàncies personals que hagué de viure, i a l’ambient tan refractari de la nostra Universitat pel que feia a la llengua dels valencians. Així, no és fins el 1973 que s’incorpora com a professor de francés a la Facultat de Filosofia i Lletres, i el 1977, com a professor de Lingüística Valenciana.

Al llarg de la seua vida va ser membre de nombroses institucions culturals i lingüístiques. Així, el 1947 va entrar a l’Instituto Miguel de Cervantes de Filología Hispánica del CSIC. El 1950 és nomenat membre de la secció filològica de la Institució Alfons el Magnànim, el 1951 de l’Estudi General Lul·lià i, el mateix any, també és elegit membre de la Real Academia de la Lengua; el 18 de març de 1961 ingressa a l’Institut d’Estudis Catalans, el 1962 és nomenat director numerari del Centre de Cultura Valenciana i el 1966 s’incorpora a la Real Academia de la Historia; el 1969 ingressa en la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

Membre d’institucions cíviques

També va pertànyer com a membre actiu a diverses institucions cíviques i socials al marge de les acadèmiques com la Fundació Huguet de Castelló, l’Ateneu Mercantil de València, el Consell per al Foment de la Llengua Valenciana, la Fundació Ausiàs March, Acció Cultural del País Valencià o el Cercle de Belles Arts de València. A més, va rebre nombrosos premis literaris i científics com a reconeixement a la seua producció escrita i a la seua dedicació a l’estudi de la llengua. El premi Cerdà Reig de la Diputació de València els anys 1963 i 1974. El 1973 és nomenat Colós del País Valencià, el 16 de maig de 1974 se li concedeix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1981 va rebre el Premi Unitat de la Llengua, que posteriorment portarà el seu nom.

Pel que fa a la seua producció escrita, Sanchis Guarner és autor d’una llarga llista d’obres que engloba una gran diversitat i vastedat de temes amb una característica comuna, l’interés per les qüestions valencianes. Efectivament, l’il·lustre professor va ser autor d’importants estudis de caràcter filològic i lingüístic, entre els quals destacarem un conjunt de llibres amb finalitat didàctica i divulgadora: La llengua dels valencians, Introducción a la Historia Lingüística de Valencia, Gramàtica valenciana o Aproximació a la Història de la Llengua Catalana. A més, dins d’aquest camp, destaquem els seus estudis més tècnics i erudits com són l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica, els treballs sobre l’apitxat o els articles publicats sobre els parlars romànics anteriors a Jaume I. Hem de ressaltar, d’una manera especial, la directa participació de Sanchis Guarner en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear i la seua implicació en la divulgació de l’obra.

Una altra part importantíssima de la seua obra serà la dedicada als estudis històrics, destacant els relacionats amb l’època musulmana i la conquesta de València per Jaume I. Però si n’hi ha una obra que ha marcat un abans i un després en la historiografia de la capital valenciana, aquesta és La Ciutat de València. Síntesi d’Història i de Geografia urbana, l’estudi global més interessant escrit sobre el nostre cap i casal.

Un altre dels camps on Sanchis Guarner realitzarà una important tasca investigadora serà en la història de la literatura, sobretot amb els seus estudis sobre la Renaixença: La Renaixença al País Valencià, El sector progressista de la Renaixença Valenciana o Els felibres i València. També destacarem els seus estudis sobre els Sermons de Quaresma de Sant Vicent Ferrer o l’estudi sobre Les Trobes en lahors de la Verge Maria.

Finalment, també cal destacar els seus estudis sobre etnologia i folklore on recollia, comentava i estudiava milers de refranys, locucions populars, malnoms o proverbis propis de les terres valencianes. En aquest sentit, Sanchis Guarner publicarà la sèrie de quatre llibres Els pobles valencians parlen els uns dels altres.

Però, tot i ser important la immensa producció escrita, també serà fonamental la gran tasca de mestratge realitzada des de les aules que va ocupar al llarg de la seua vida, sobretot, les de la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Primerament, amb els cursos de Llengua i Cultura valencianes que va impartir des de 1954 o la creació de l’Aula Ausiàs March el 1959, i posteriorment, des del departament de Lingüística Valenciana, va realitzar una important treball en la formació de les jòvens generacions de filòlegs valencians. Cal també recordar que, des del curs 1975/76, va ser director de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), des d’on va impulsar la creació dels cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica per al reciclatge del professorat que van contribuir de manera important a la implantació de l’ensenyament del valencià a les escoles. Finalment, el 1980 és elegit degà de la Facultat de Filologia i director de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana. La seua dedicació a l’ensenyament a la Universitat va acabar amb la seua jubilació forçosa el 9 de setembre de 1981.

Els deixebles universitaris

D’aquest període destaquem l’interés en crear una mínima infraestructura dels ensenyaments de Lingüística Valenciana a la Universitat de València, i de formar un grup de deixebles que continuaren amb la seua intensa tasca. Així, des de 1976 fins 1981 va dirigir, entre altres, les tesis doctorals d’Antoni Ferrando sobre Els certàmens poètics valencians, de Marina Zaragozà sobre El parlar de Silla, d’Emili Casanova sobre El lèxic d’Antoni Canals o de Vicent Simbor sobre L’obra literària i gramatical de Carles Salvador. En tot cas, la vida universitària de Manuel Sanchis Guarner fou bastant irregular, talment com era la situació socio-política espanyola i valenciana del moment, amb unes llengües regionals semiclandestines, i amb un nul recolzament per part de les institucions públiques de l’època pel que feia a la divulgació del valencià.

Finalment, en aquesta esquemàtica ressenya de la seua vida i obra hem de referir-nos a la dimensió cívica de la seua obra i a la enorme influència que la seua tasca lingüística i historiogràfica ha exercit sobre gran part dels actuals estudiosos de la llengua, la literatura i la història valencianes. En l’actualitat, vint anys després de la seua desaparició, la figura de Manuel Sanchis Guarner se’ns apareix engrandida per la consolidació de molts dels seus projectes i l’encert de moltes de les seues iniciatives. Tant és així que podem dir, sense por a equivocar-nos, que amb l’obra de Sanchis Guarner, producte de l’estima que tenia per la seua terra i la seua llengua, els valencians també hem aprés a augmentar la nostra autoestima i a encetar un camí que, afortunadament, no té marxa enrere i que, a la llarga, ha de conduir necessàriament a la recuperació de la nostra personalitat com a poble.

En definitiva, recordar hui en dia la figura de Sanchis Guarner suposa per als valencians una mirada cap al futur, un futur com ell sempre havia imaginat, amb unes institucions autònomes plenes de vigor i fortalesa, i amb una llengua cada vegada més estimada per tots els valencians com a millor garantia de la seua continuïtat i que ha de constituir un dels basaments fonamentals en la nostra projecció al llarg del segle XXI.

Sanchis Guarner i el Diccionari Català-Valencià-Balear

La relació del professor valencià amb el DCVB va iniciar-se el 1943, arran del seu alliberament i la posterior anada a Mallorca a casa del seu amic Francesc de B. Moll. A partir d’aquells moments, la feina de Sanchis Guarner en la redacció del DCVB consistia bàsicament en ordenar, classificar, revisar i completar les milers de fitxes que estaven dipositades a les calaixeres de Mossèn Alcover, i que havien estat elaborades per “un parell de centenars de col·laboradors entusiastes, però, en general, poc preparats tècnicament”. I aquesta tasca, de redactor auxiliar com l’anomenarà Moll, és la que Sanchis Guarner va realitzar al llarg dels anys de col·laboració en l’obra del Diccionari, una tasca anònima, però, alhora, imprescindible. Es tractava, sobretot, d’un treball pacient i laboriós per al qual s’havia de tenir un bon coneixement de la llengua, i en aquest sentit, Sanchis Guarner va resultar el col·laborador indispensable per tal de portar terme aquesta obra de dimensions tan impressionants. El mateix Moll (1975: 73) ens explica el treball que feia el filòleg valencià: “Sanchis Guarner prenia les cèdules corresponents a cada article (per exemple les 700 o 800 fitxes del mot posar), les classificava en una primera distribució pels diversos significats, completava les que estaven copiades de manera insuficient, corregia les errades de còpia, etc. després d’aquella revisió provisional, jo prenia aquell feix de cèdules, comprovava o rectificava l’ordenació dels significats, hi distingia els matisos semàntics i em trobava els materials preparats per a formular les definicions i redactar definitivament l’article respectiu”. En definitiva, una feinada a la qual Sanchis Guarner va dedicar dèsset anys de la seua vida, des del volum tercer del DCVB que va aparéixer el 1950, fins el volum desè que es va publicar el 1962.

Paral·lelament a la confecció del DCVB, el seu editor va encetar una campanya de divulgació de l’obra coincident amb l’inici de la reimpressió dels fascicles del tercer volum. Així, es van crear Comissions Patrocinadores del DCVB a Mallorca, Barcelona i València, en les quals va participar Sanchis Guarner. En aquest sentit, cal que recordem que aquesta mateixa setmana, fa cinquanta anys, es va inaugurar a l’Ajuntament de València l’Exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear que va tenir una acollida espectacular entre els valencians que la van visitar multitudinàriament, guiats per Nicolau Primitiu, president de la Comissió del Diccionari a València, i per Sanchis Guarner, que feia les explicacions sobre el contingut de l’obra.

Article publicat a Posdata, Levante-EMV, 14 de desembre de 2001, pp. 1-3.
http://www.megaupload.com/?d=KPBX0HSA