Alfons Llorenç, estudiós de Lluís Fullana i Mira

 

Els primers estudis sobre Lluís Fullana i Mira

Alfons Llorenç va ser un dels primers estudiosos de l’obra lingüística de Lluís Fullana i Mira, considerat el precursor de la filologia valenciana. De fet, ens hem de remetre a l’any 1971, data del centenari del naixement del menoret franciscà, nascut a Benimarfull, el Comtat, 5 de gener de 1871. Aquesta celebració va propiciar l’impuls de diverses iniciatives de recerca: el maig de 1973, la Sección de Filología y Literatura de l’Instituto de Estudios Alicantinos va convocar una «Ayuda para la Investigación Literaria sobre el tema “Vida y obra del escritor Luis Fullana”», amb l’objectiu de «reivindicar la memoria de este entusiasta promotor de la lengua valenciana, supremo moderador de los franciscanos de la provincia de Valencia, profundo investigador de la historia y miembro de la Real Academia de la Lengua». A l’ajuda, «Dotada con 50.000 ptas. podrán aspirar a ella todos los escritores en lengua castellana», segons especificava la convocatòria, publicada a la Revista del Instituto de Estudios Alicantinos (núm. 10, agost del 1973). En la convocatòria del 1973 l’ajuda va ser atorgada a José Benjamín Agulló Pascual pel treball Vida y obra del escritor Luis Fullana Mira, obra publicada el 1975 per part de l’Instituto de Estudios Alicantinos, concretament pel Patronato José M. Quadrado del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.[1]

Amb posterioritat, l’any següent, el 1974, l’Instituto de Estudios Alicantinos va convocar novament una altra ajuda per a estudiar l’obra de Lluís Fullana, ara, però, centrada en els seus estudis filològics. La revista de l’IEA (núm. 14, gener-maig de 1975) informava que «se concedió ayuda a D. José Alfonso Lloréns Gadea, por su obra "Filología del Padre Fullana"». Efectivament, l’ajuda va ser adjudicada a Alfons Llorenç, que va dur a terme una exhaustiva investigació sobre el personatge.

En aquella època, Llorenç mantenia una estreta relació amb don Manuel Sanchis Guarner, tant és així que el professor el va proposar perquè optara a una beca de la Fundació Huguet, de Castelló; a més, a principis de 1975, el Ministerio de Educación y Ciencia va aprovar, després de moltes pressions, la creació d’una plaça de professor agregat de Lingüística Valenciana en la Facultat de Filologia de la Universitat de València, expressament per a don Manuel Sanchis Guarner. La magnitud de la tasca va portar-lo a recórrer a diversos col·laboradors. I un d’ells va ser Alfons Llorens, que va col·laborar en la creació del futur Departament de Lingüística Valenciana, tot i que no va exercir com a professor.

És en aquell moment de contacte amb don Manuel Sanchis Guarner que Llorenç li va consultar diversos aspectes sobre Lluís Fullana, especialment les relacions amb Antoni M. Alcover, impulsor del Diccionari català-valencià-balear, obra en la qual el professor valencià havia treballat intensament des del 1943 fins al 1959.

Seguint la recomanació de Sanchis Guarner, va ser visitar l’Arxiu del Diccionari a Palma, a Mallorca, que coneixia molt bé, amb la confiança que trobaria els materials elaborats per Fullana per al DCVB, les famoses fitxes lexicogràfiques. Durant la visita va comptar amb l’ajuda i col·laboració de Francesc de B. Moll, que el va atendre «beníssimament», segons recorda Llorenç. La sorpresa va revelar «un petit tresor»: una carpeta que contenia 16 cartes entre Fullana i Alcover, relacionades amb els primers estudis i treballs del menoret franciscà i la inicial col·laboració amb la magna obra que duia endavant l’apòstol de la llengua.

Es tractava d’un «conjunt de cartes molt interessant que expliquen la trajectòria del pare Fullana, d’un catalanisme fort inicial, a un secessionisme, també fort, encara que en el fons ell a Alcover no anava a dir-li mai que eren llengües diferents». Les cartes de Fullana abasten des del 17 de desembre de 1902, datada a Ontinyent, fins al 5 d’abril de 1916, des de València. Tot aquest material va ser aprofitat per Alfons Llorenç per a elaborar i complementar el seu treball sobre l’obra filològica de Lluís Fullana i Mira.

Després de lliurar el treball acabat a l’Instituto de Estudios Alicantinos, Llorenç relata la seua sorpresa en assabentar-se que diversos membres de la Sección de Filología y Literatura no en van quedar satisfets dels resultats. Tant és així que el van convocar i, segons va explicar: «em van fer allà un tribunal, pràcticament un consell de guerra, entre altres, presidit per un personatge nefast que es deia Vicente Ramos, l’impulsor de les escissions de la província d’Alacant de la resta del País Valencià, el creador d’una cosa que es deia ‘alicantinismo’, ‘del surestismo’, i tot això. Quan va llegir el meu treball, primer es van negar a pagar-me l’ajuda d’investigació i després a publicar-lo». El motiu adduït era que consideraven que la seua investigació presentava una visió del pare Fullana com un «foribundo catalanista». Alfons Llorenç va haver de presentar un recurs al director de l’Instituto de Estudios Alicantinos, Juan Orts Serrano, advocat d’Elx, que va dir que «evidentment no podien negar-se a pagar-me l’ajuda», que finalment va guanyar. Tanmateix, decidiren no publicar el seu treball. Per contextualitzar un poc més aquest fet tan lamentable, només afegir que Vicente Ramos va publicar el 1978 el llibre Pancatalanismo entre valencianos.[2]

Dissortadament, a causa de les circumstàncies sociopolítiques de l’època, l’estudi no es va publicar i Alfons Llorenç va abandonar temporalment aquesta línia investigadora.

En aquest sentit, hem de recordar que en aquells anys la faceta acadèmica d’Alfons Llorenç va passar a un segon pla per diversos motius: el 1976 es va incorporar a TVE com a redactor de la delegació de València, sota la direcció d’Eduard Sancho; entre 1978 i 1980 va exercir de cap del Gabinet de Premsa del Consell del País Valencià, sota la presidència de Josep Lluís Albinyana; i entre 1989 i 1995 va exercir primer com a comissari del 750è Aniversari del naixement del poble valencià i després com a assessor per a assumptes culturals del president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma.

 

La participació en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana

Tot i aquestes ocupacions, amb motiu de la celebració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Alfons Llorenç va aprofitar per a publicar una part important del seu treball. Dins de les sessions corresponents a l’Àrea científica número 7, Història de la Llengua, coordinada per Antoni Ferrando, i que se celebraren a València del 5 al 7 de maig de 1986, Llorenç va presentar la comunicació «Lluís Fullana i la unitat de la llengua catalana: relació epistolar del pare Fullana i mossèn Alcover (1902-1916)», que posteriorment va ser publicada en les actes del Congrés.[3]

La comunicació de Llorenç va ser ben significativa, tant per les aportacions que va presentar sobre el pensament de Lluís Fullana en relació amb la identitat del valencià, la codificació ortogràfica i gramatical i les relacions entre els gramàtics catalanoparlants, com també pel context polític de l’època. La importància d’aquesta correspondència ve donada perquè, segons Llorenç (1989: 581-582) «la intimitat de les cartes garanteix la sinceritat i la llibertat a l’hora d’expressar idees; llibertat que, com ell mateix dirà, no trobava en els ambients “regionalistes” del moment, els quals, a poc a poc, l’absorbirien». És per això que Llorenç va considerar que les cartes eren «un aclariment d’una pàgina històrica i del pensament de Fullana». Per a Llorenç (1989: 582), en l’obra de Fullana destaquem dos períodes: el primer, 1902-1915, «caracteritzat per un catalanisme rotund», i una segona època, en la qual «iniciaria la defensa d’un segregacionisme valencià, respecte del tronc comú de la llengua catalana, i en la qual va participar en polèmiques capitalines sonades».

En aquest sentit, Llorenç va denunciar les maniobres de la dreta valenciana per manipular la figura de Fullana en la defensa de les teories secessionistes: primer, amb la idea de convertir el menoret franciscà en l’«academico de la llengua valenciana»; en segon lloc, duent a terme diversos homenatges a la seua figura, com ara inaugurant un bust als Jardins del Real per part del darrer alcalde franquista, Miguel Ramon Izquierdo,[4] reeditant diverses obres seues per part del Grup d’Acció Valencianista, que fins i tot hagueren de ser retirades de les llibreries quan van comprovar que no els servien als seus interessos polítics: en l’edició original de la Gramàtica Valenciana de 1915, junt amb el nom de Lluís Fullana apareixia que va ser «Acadèmic de número de la llengua catalana», i en la coberta del Vocabulari Ortogràfic de 1921 apareixien ben clares les quatre barres sense blau.

 

El curs de doctorat de Llengua i Literatura Catalana i el treball d’investigació

Siga com siga, el cas és que Alfons Llorenç va abandonar les investigacions sobre l’obra lingüística de Lluís Fullana durant els anys que va ocupar un càrrec públic.

Així i tot, a principis de la dècada de 1990 va dur a terme els cursos de doctorat a través del Departament de Filologia Catalana de la Facultat de Filologia de la Universitat de València. En finalitzar el curs de doctorat, Llorenç havia d’elaborar el Treball d’investigació corresponent, que va presentar l’11 de maig de 1991, amb el títol «El P. Lluís Fullana i el diletantisme gramatical en la post-renaixença valenciana».

Hem de deduir que el treball d’investigació presentat al Curs de doctorat es correspon bàsicament amb l’estudi dut a terme el 1975, i que les modificacions introduïdes foren escasses. De fet, no incorpora cap referència a un dels pocs articles que s’havia publicat entre el 1975 i el 1990, «La faceta lexicogràfica del Pare Fullana» (1989), d’Emili Casanova, aparegut a Castelló, al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. També és cert que l’estudi de Llorenç complia amb escreix els requisits d’un treball d’aquestes característiques i no li calien més ampliacions.

Pel que fa a la seua estructura, el treball presenta diversos apartats. En el primer, Llorenç s’ocupa d’oferir una visió general de l’obra de Fullana. Confessa que en l’estudi va intentar aproximar-se al personatge, no per a fer una apologia localista i sentimental, sinó, més bé, amb el propòsit d’adoptar «una actitud crítica». I en aquest sentit, s’acosta al gramàtic sense cap prejudici i fugint d’un maniqueisme històric, amb la voluntat d’exposar i no de jutjar, de comprendre, sense que això excloga la crítica, la crítica constructiva, que és el que persegueix. Així, manifesta per Fullana el seu respecte i admiració, i el defensa, tot i que quan cal, li lleva la raó. En tot cas, reconeix que no ha volgut airejar massa els seus defectes, i fins i tot, que els ha callat, sobretot perquè considerava que «el nostre primer gramàtic mereix un tracte especial, entre altres raons per això: per ésser el primer gramàtic que tingué el País Valencià».

Per acostar-se a l’obra del pare Fullana parteix d’unes premisses: el reconeixement de la seua formació autodidàctica, tot i que tenia una bona preparació en llatí i una inclinació i «afició a les llengües»; i l’amor i admiració per la llengua de València, que fa que prenga consciència de la «postració en què s’hi troba». «És un aficionat que esdevé erudit», afirmava Llorenç.

Fullana havia estudiat Jaume Nonell i Mas, Antoni Griera i Antoni M. Alcover, i va aplicar els seus estudis a la parla de València: sense «eixir-nos-en completament del seu diletantisme, el podem considerar ja un pre-gramàtic amb personalitat, el primer gramàtic en la nostra llengua que haja donat València». Per a Llorenç, és des d’aquest «punt que l’hem de jutjar», i des d’ací des d’on assoleix importància el seu treball.

Per altra banda, Llorenç considerava que a Fullana «li han fet més mal els seus defensors que els seus detractors», perquè «no van tenir en compte mai el caràcter relatiu de les seues conclusions ni les advertències sobre la seua deficient formació, totes dues coses explicitades en totes les seues obres». De fet, Fullana tenia defensors, però no seguidors, afirma Llorenç, perquè ningú seguia les seues indicacions gramaticals, fins i tot, ni ell mateix, perquè quasi sempre escrivia en castellà, especialment les seues obres històriques. Als seguidors només els interessava el seu anticatalanisme i s’aprofitaven de la seua inseguretat i actitud conciliadora, tant que el portaren a abandonar les seues pròpies conviccions, com li reconeix a Alcover referint-se a la Gramàtica Valenciana de 1915. En aquest sentit, la carta del 15 d’abril de 1916 és especialment reveladora:

 

He tingut que sacrificar moltes de les meues conviccions a fi, de deixar-me entendre i de no agraviar a molts, i pensant que les reformes ortografiques deuen ser introduïdes poc a poc, per a no espantar la caça. Com en València estem encara començant, és precís subjectar-se a les circumstáncies i sense que els valencians se'n apercebixquen, donar passets cap a la unitat ortográfica del català. Mes si ells creuen que volem portar vullgues i no vullgues al català, es fan arrere. Tenen la peocupació de que els catalans pensen que tot allò que no siga català, ja no val res.

Per eixa raó, i atenent a moltes coses d'esta classe, vorà en la gramática moltes coses que li desplauran, i crega que també a mi me desplauen, però no he tingut més remei que passar per elles.

 

Tenint en consideració totes aquestes circumstàncies, per a Llorenç, cal reconéixer que Fullana «va treballar infatigablement, de bona fe i amb tot el seu interés per donar-li a la llengua de València i els seus estudis la màxima dignitat possible».

Amb tot, cal dir que la postura de Llorenç respecte a Fullana ens sembla encertada, però només si valorem la seua primera època, fins al 1914. Ara bé, el Fullana posterior, que va impulsar i va aprovar les Normes de Lo Rat Penat del 1914 i la Gramàtica Valenciana de 1915, editada pel Centro de Cultura Valenciana, es desmarcava tant com podia de la codificació fabriana, i especialment, el Fullana enfrontat a Bernat Ortín per la publicació de la seua Gramàtica valenciana escolar el 1918, obra que considerà farcida d’«arcaísmos inoportunos y verdaderos catalanismos»,[5] ja no és el mateix que quan mantenia relacions fluides amb Alcover i amb Fabra a principis del segle XX.

En el segon apartat, Alfons Llorenç presenta una visió de la situació dels estudis lingüístics, al País Valencià, als Països Catalans i a la totalitat de la península Ibèrica, amb comentaris sobre la postura de Fullana.

En el tercer apartat parla de la «Trajectòria de la secessió lingüística», on s’ocupa d’analitzar «algunes apreciacions introductòries al problema llengua-dialecte», des de les observacions de Ferdinand de Saussure a l’estat de la qüestió en aquell moment, i especialment la seua aplicació al cas de la llengua catalana, i més en concret al cas valencià; a estudiar la postura de Fullana, que parteix d’un «catalanisme total inicial», que s’esgola cap a «un tímid segregacionisme valencià», i la seua evolució cap a una «clara voluntat secessionista idiomàtica», amb la qual intenta abordar la «normalització gramatical al País Valencià», tot i que amb un clar desfasament.

El quart apartat s’ocupa del problema ortogràfic i de l’intent codificador dut a terme per Lo Rat Penat amb les Normes aprovades el 1914 en unes assemblees públiques, on Fullana va establir els criteris per a una nova ortografia, evidentment separada de l’establerta el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans. I els tres apartats següents els dedica a analitzar les llums i ombres de Fullana com a gramàtic; de la renovació de la cultura valenciana que va dur a terme a partir de la publicació de diverses obres de caràcter historiogràfic; i de la política valenciana.

En l’apartat huité s’ocupa en estudiar les repercussions que tingueren les classes que Fullana va impartir en la Universitat de València entre 1918 i 1928. I el nové, el dedica a analitzar detalladament les circumstàncies i conseqüències de la incorporació de Fullana a la Real Academia Española, en representació del valencià, en plena dictadura de Primo de Rivera.

En l’apartat desé posa de manifest la veritable diglòssia personal que va practicar Fullana, atés que la pràctica totalitat de les obres de caràcter històric que va redactar i va publicar són en castellà, mentre que el valencià només l’emprava en els estudis de caràcter lingüístic, i que, per tant, «no va donar exemple en l’ús de la nostra llengua com a llengua de cultura i civilització», com ja havia denunciat Josep Giner i Marco el 1949.

Finalment, en l’últim apartat, la conclusió, «L’obra de Fullana: relativa, oberta, inacabada», Llorenç insisteix a destacar que el mateix Fullana va reconéixer en determinades ocasions les dificultats, limitacions i transitorietat dels seus estudis. Així, en l’Estudi sobre Filologia Valenciana, de 1912, exposava que:

 

No pretenim escriure un tractat complet de Filologia Valenciana, ni molt menys, sinó vore si podem encendre una llumeneta, a fi de qu’els que vinguen darrere no vagen tan a fosques, y es puguen donar conte millor per ahon van, y sembren en alguna sahó lo camp que nosatros prou farem en llaurar d’una primera rella.

 

En la Gramàtica de 1915 afirmava:

 

No creem qu’este sistema, que hui presentem al poble valencià, siga un sistema perfecte; ans al contrari, tindrà mil defectes i, com totes les coses, deurà subjectarse a noves reformes que’l temps i l’experiència puguen reclamar.

 

Com afirma Llorenç, aquesta postura és «molt important per a comprendre les reformes contínues que hi fa a través de la seua producció. Perquè li fa ser obert a les noves investigacions».

 

A tall de conclusió

Per tot el que hem vist, observem que Alfons Llorenç i Gadea fou un dels primers estudiosos de l’obra lingüística de Lluís Fullana i Mira, però les circumstàncies socials, polítiques i personals l’allunyaren de l’àmbit acadèmic i mai arribà a enllestir definitivament el seu treball.

Amb tot, en una posterior revisió, anterior al 2003, Llorenç incorporà diverses aportacions procedents dels articles d’Emili Casanova (1989) i de Vicent Simbor (1992), però no dels estudis de Josep Daniel Climent (2003).

Finalment, cal dir que el 25 de març del 2022 se celebrà a Ontinyent una jornada d’estudi recordant Lluís Fullana en el 150 aniversari del seu naixement, impulsada per l’Ajuntament, el col·lectiu La Nostra Terra i Taula de Filologia Valenciana, amb un col·loqui amb estudiants al Col·legi la Concepció, on el franciscà exercí com a professor, i amb un acte amb la participació de diversos autors d’estudis sobre la figura de Fullana, concretament, Emili Casanova, Josep Daniel Climent, Abelard Saragossà, Joaquim Juan-Mompó, Vicent Terol i Alfons Llorenç. Una mostra de les intervencions en la jornada va ser publicada amb el títol «Dossier Fullana», a la revista ALMAIG, xxxix, 2023. Fou en aquell acte que Llorenç manifestà el seu interés per enllestir el treball i possibilitar la seua publicació. Dissortadament, no va poder dur-ho a terme. Tant de bo siga encara possible.

 

Referències bibliogràfiques

 

Agulló Pascual, Benjamin (1975): Vida y obra del escritor Luis Fullana Mira, de José Benjamín Agulló Pascual, Instituto de Estudios Alicantinos, Patronato José M. Quadrado, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Alacant, 1975.

Casanova i Herrero, Emili (1989): «La faceta lexicogràfica del Pare Fullana», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Castelló, vol. lxvii, Quadern iii, pàg. 415-441.

Climent Martínez, Josep Daniel (2003): L’obra lingüística de Lluís Fullana i Mira, Editorial Denes, Paiporta.

- (2007): «La Gramàtica Valenciana (1918) de Bernat Ortín”, dins Valencià a l'escola. Memòria i testimoni, Centre d'Estudis i Investigació Comarcal "Alfons el Vell", Gandia, p. 123-139.

Fort, Francesc (2022): «Entrevista Alfons Llorenç». Cent cinquanta-quatré programa de La Represa, emés a Ràdio Godella el 21 d'octubre de 2022. Disponible en línia: https://youtu.be/SZmMjPkbKiU?si=lszfzWY4BOYcK5-P

Llorenç i Gadea, Alfons (1989): «Lluís Fullana i la unitat de la llengua catalana», dins Antoni Ferrando, ed., Actes del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Àrea 7: Història de la llengua, Institut de Filologia Valenciana, València, vol. viii, pàg. 579-605.

- (2001): El P. Lluís Fullana. El diletantisme gramatical en la post-Renaixença valenciana, treball d’investigació inèdit, Departament de Filologia Catalana, Universitat de València, València.

Simbor Roig, Vicent (1992): «La proposta gramatical del P. Lluís Fullana i Mira (1871-1948)», Caplletra, 12, València, Institut de Filologia Valenciana, pàg. 33-58.

---

[1] Benjamin Agulló Pascual (1975): Vida y obra del escritor Luis Fullana Mira, de José Benjamín Agulló Pascual, Instituto de Estudios Alicantinos, Patronato José M. Quadrado, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1975.

[2] Recollim la informació de declaracions personals a «Entrevista Alfons Llorenç», per Francesc Fort. Cent cinquanta-quatré programa de La Represa, emés a Ràdio Godella el 21 d'octubre de 2022: https://youtu.be/SZmMjPkbKiU?si=lszfzWY4BOYcK5-P

[3] «Lluís Fullana i la unitat de la llengua catalana. Relació epistolar del Pare Fullana i mossèn Alcover (1902-1916)», dins Antoni Ferrando, ed., 1989. Actes del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Àrea 7: Història de la llengua, València, Institut de Filologia Valenciana, vol. VIII, pàg. 579-605.

[4] El monument fou inaugurat el 12 de novembre de 1978.

[5] Sobre la publicació d’aquesta obra i la furibunda reacció de Fullana, vegeu Climent 2007: «La Gramàtica Valenciana (1918) de Bernat Ortín”, dins Valencià a l'escola. Memòria i testimoni, Centre d'Estudis i Investigació Comarcal "Alfons el Vell", p. 123-139.

Article publicat a Almaig,estudis i documents, núm. 41, 2025, p. 190-193.