Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià

 

Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià

 

Diuen que el País Valencià és el territori on trobem el percentatge més elevat d’experts en llengües del món; ací, tots sabem de vocals obertes i tancades i dels accents que les representen, de dígrafs o eles geminades, de la puresa i correcció de desenes de paraules i, fins i tot, ens atrevim a atorgar el carnet de valenciana a una paraula o expressió en funció de si l’hem sentida o no a la nostra comarca.

I, per descomptat, també som experts en el procés de naixement i formació de les llengües, i discutim públicament en tota classe de fòrums sobre la procedència de les llengües romàniques, de la influència del substrat iber o celta en la seua constitució o de com van evolucionar al llarg dels segles.

Això és així en l’actualitat i també ho era fa més de cinc-cents anys, com ho podem constatar amb la lectura de textos de Pere Antoni Beuter, Gaspar Escolano, Onofre Almudéver o Marc Antoni Ortí. Encara més, en els darrers cent anys hi ha una parcel·la de la llengua que ha incrementat considerablement l’atenció dels valencians: la fixació de l’ortografia. I és en este camp on trobem les més brillants, agosarades, enginyoses, atrevides i acalorades discussions entre els experts valencians, que sense gens de vergonya pontifiquen des de tribunes públiques exposant les seues inversemblants teories. Paradoxalment, però, molts d’estos especialistes en l’idioma valencià només són capaços d’articular unes desenes de paraules en la llengua que tant defenen, perquè per a la vida diària n’empren una altra de més universal.

Som un país de llengua. El valencià és una part essencial de l’imaginari col·lectiu dels valencians, sempre ho ha sigut, com no podria ser d’una altra forma: és la llengua pròpia dels valencians, la que ens identifica i singularitza com a poble, la que dibuixa amb finesa els elements més destacats de la nostra cultura centenària, des de la tradició literària i religiosa fins a les més remotes pràctiques i costums.

 

De tot açò, i molt més, en parlem a Un país de llengua. Històries de dignificació del valencià, de Llibres de la Drassana.

Ací teníeu l’índex del llibre:

 

Índex

INTRODUCCIÓ.

1. LES REGLES D’ESQUIVAR VOCABLES O MOTS GROSSERS O PAGESÍVOLS.

2. LA BRAMA DELS LLAURADORS DE L’HORTA DE VALÈNCIA DE JAUME GASSULL.

3. CARLES ROS, PRECURSOR DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA.

4. LA CARTA DE LLUÍS GALIANA, UN MANIFEST PER A LA DIGNIFICACIÓ DEL VALENCIÀ EN PLE SEGLE XVIII.

5. UNA POLÈMICA ORTOGRÀFICA AL DIARIO DE VALENCIA A L’INICI DEL SEGLE XIX.

6. CONSTANTÍ LLOMBART, FUNDADOR DE LA PRIMERA ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA.

7. JOSEP NEBOT I PÉREZ, DOS GRAMÀTIQUES PER A UNA LLENGUA.

8. LES EIXIDES FILOLÒGIQUES D’ANTONI M. ALCOVER PER TERRES VALENCIANES.

9. LA CÀTEDRA DE LLENGUA VALENCIANA A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA.

10. LA PRIMERA GRAMÀTICA ESCOLAR VALENCIANA.

11. EL VALENCIÀ A L'ACADÈMIA ESPANYOLA DURANT LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA.

12. LA CRIDA DE TAULA «ALS ESCRIPTORS VALENCIANS I A LES PUBLICACIONS VALENCIANES».

13. EL VALENCIÀ EXCLÒS DE L’ESCOLA DURANT LA SEGONA REPÚBLICA.

14. NICOLAU PRIMITIU GÓMEZ SERRANO: EL BACAVÉS, LA LLENGUA DE BACÀVIA.

15. ENRIC VALOR I EL SETMANARI EL TIO CUC D’ALACANT.

16. LA PARTICIPACIÓ VALENCIANA EN EL SEGON CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA.

17. SICÀNIA, UNA EDITORIAL EN VALENCIÀ EN PLE FRANQUISME.

18. FRANCESC FERRER PASTOR: SALVAR-NOS ELS MOTS PER A CONSTRUIR UN PAÍS.

19. LA DIVULGACIÓ I L’ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ.

20. EL PAPER DE LA DONA EN LA DIGNIFICACIÓ DE LA LLENGUA I CULTURA DELS VALENCIANS.

21. EMERGÈNCIA LINGÜÍSTICA: HEM FET TARD PER A SALVAR I DIGNIFICAR EL VALENCIÀ?

El trobareu a :

https://www.drassana.net/product-page/un-pa%C3%ADs-de-llengua-josep-daniel-climent