«El “Vocabulari valencià de paraules que deuen portar ç o ss” del pare Lluís Fullana»

 

La relació iniciada per Lluís Fullana amb mossén Alcover amb motiu de la vinguda del mossén manacorí a terres valencianes, per a recollir materials per al futur Diccionari català-valencià-balear, va propiciar un creixent interés de Lluís Fullana per l’estudi del valencià a principis del segle XX. Efectivament, Fullana, que tenia el número 1099 com a col·laborador del Diccionari, era considerat com un dels «col·laboradors que tenen poca son», denominació reservada per als activíssims. El mateix Fullana diu a Alcover que a «Ontinyent tindrà un bon colaborador sense son ni perea». (Carta del 27 de desembre de 1912).

Fruit d’aquest interés per la llengua i pel seu estudi són els seus primers treballs filològics que, posteriorment, enviava a mossèn Alcover perquè els revisara. Un dels primers treballs va ser «Observacions sobre l’anàlisis etimològich y fònich de la nostra llengua», estudi que va enviar a Alcover el 28 de juny de 1903; als pocs mesos, el 17 de novembre de 1903, li remet un altre treball, «Observacions sobre l’anàlisis gràfich de la nostra llengua».

El 1908 li van premiar als Jocs Florals l’estudi «Característiques catalanes dins lo Reyne de València», que anava precedit per una breu introducció, on Fullana es refereix a les relacions entre el valencià i el català:

 

Són tan semblants les dos llengües, catalana i valenciana, com ho són les germanes, filles d’una mateixa mare. Esta mare tingué moltes filles, però la nostra y la catalana són tan semblants, que no pareixen sinó bessones. Els distintius de la una, distintius són també de l’atra. Totes dos es servixen d’uns mateixos sons, d’unes grafies, així com d’un lèxich y una sintaxis, en diferències dialectals, pròpies del clima, caràcter y costums d’aquestes Regions.

Enumerar totes les característiques catalanes, usades dins lo Regne de València, equivaldria a escriure una ‘Gramàtica Catalana’, y després d’escrita esta, posar en la portada ‘Gramàtica de la Llengua Valenciana.

 

També el 1908 publica a Barcelona el treball presentat al Congrés Internacional de la Llengua catalana, «Ullada general a la morfologia catalana», i que també apareix a València però amb el títol «Ullada general sobre la morfologia valenciana».

És en aquest context de treball i estudi sobre la llengua, basat en les relacions entre Alcover i Fullana, que el franciscà du a terme els seus estudis lingüístics.

De fet, Fullana estava al corrent de les principals discussions que s’hi produïen a Catalunya amb relació a l’adopció d’una normativa ortogràfica per al català, que seguia atentament, en la mesura de les seues possibilitats, sobre determinats temes puntuals.

Un d’aquests temes era la supressió de la ç en la nova normativa ortogràfica. Efectivament, autors com Pompeu Fabra mostraven una opinió vacil·lant respecte a aquesta qüestió, i en algunes obres seues com Ensayo de gramática de catalán moderno (1891; 117-118) o el Tractat d’ortografia catalana (1904: § 37) acceptava la grafia, mentre que, poc després, en la ponència presentada al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, «Qüestions d’ortografia catalana» (1906: 212-216), es mostra contrari al seu ús, tot i que posteriorment, el 1911, en «Qüestions de gramàtica catalana», l’acceptà definitivament.

Lluís Fullana, en canvi, i contràriament al que també opinava mossén Alcover o Bernhard Schädel, era partidari de mantenir la grafia, d’acord amb un criteri etimològic, i rebutjant qualsevol vacil·lació al respecte que, segons afirmava, no feia més que sembrar «la confusió més lamentable en la seua ortografia». De fet, quan va redactar l’Estudi sobre Filologia Valenciana ja afirmava que «no podem comprendre l’empeny en voler desterrar la ç de la nostra llengua, y molt menys la seua substitució per la s o per les dos ss, siguent aixina que, com acabem de vore, és destruir la etimologia y la fonètica de nostre rica y dolça parla, sembrant per tot arreu, la confusió més espantosa» (1912: 53).

Segurament, el convenciment que calia demostrar mitjançant un estudi la necessitat de conservar tant la grafia de la ç com la ss, fou el que el van portar a elaborar el 1912 el «Vocabulari de paraules que deuen escriures en ç o ss».

El treball va ser presentat als Jocs Florals de 1912 sota el lema «Aclarim dubtes», a l’apartat de “Tema de composició lliure” concedit per l’Excm. Ajuntament de Barcelona, tot i que no va ser premiat.

Fullana, per circumstàncies que desconeixem no va considerar oportuna la publicació d’aquest estudi, encara que el va aprofitar bastant per a redactar l’estudi que hi feu per encàrrec de Lo Rat Penat sobre les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans de 1913. El ben cert és que en el seu moment va passar desapercebut per a tothom, entre altres motius, perquè ni el mateix Fullana l’esmenta en cap obra seua.

 

És per això que l’any 2003 a la revista ALMAIG, d’Ontinyent, vaig publicar l’article «El “Vocabulari valencià de paraules que deuen portar ç o ss” del pare Lluís Fullana» (p. 123-132), i que ara reproduisc.

«Vocabulari valencià de paraules que deuen portar ç o ss” del pare Lluís Fullana».