Manuel Sanchis Guarner i les entitats valencianistes
Manuel Sanchis Guarner nasqué
l’any 1911 a València, ciutat provinciana i cofoia, que acabava de celebrar
l’Exposició Regional de 1909, com a símbol de la puixança i vitalitat de l’emergent
burgesia capitalina.
Aquell mateix any desapareixia
Teodor Llorente, pare i genitor de la Renaixença Valenciana i, a la vegada, qui
li havia conferit un especial tarannà que la portà a abdicar de la politització
del moviment, segurament com a estratègia d’actuació davant dels obstacles amb
què es trobà, tal com opina Rafael Roca. No ens ha d’estranyar, per tant, que
els jòvens valencianistes lloaren la seua figura sense desmai fins a la seua
desaparició.
Des de ben prompte el jove
Sanchis Guarner manifestà un gran interés per la llengua i cultura dels
valencians, segurament per influència del seu oncle, Josep Sanchis Sivera, que
se’n feu càrrec de la seua educació a la mort dels seus pares, tal com ell
mateix reconeix en la dedicatòria de la seua Gramàtica Valenciana (1950) on afirmava «que m’ensenyà d’estimar,
com cal, les manifestacions de l’esperit de València». En aquest sentit, no és
agosarat creure que Sanchis Guarner sempre veié en el seu oncle un exemple a
imitar, i que la seua presència contribuí de manera decisiva en la formació del
seu caràcter compromés i responsable, en la seua estima per la cultura
valenciana.
Estudià dret i filosofia i
lletres, secció d’història, i amb tan sols vint anys participà en la fundació d’Acció
Cultural Valenciana, entitat universitària de caràcter nacionalista, la qual
cosa ens ofereix una idea de les seues inquietuds, del seu pensament i dels
anhels valencianistes que recorrien el seu esperit. No ens ha de sorprendre,
per tant, que al llarg de la dècada dels anys trenta participés en diverses
iniciatives relacionades amb l’estudi i divulgació de la llengua, la cultura i
la història dels valencians.
El moviment valencianista,
nascut el novembre de 1904 amb la fundació de l’entitat València Nova de la mà
de Faustí Barberà, visqué a partir de 1931 moments de certa satisfacció amb la
presència de dos grups significatius en el panorama polític valencià; per una
part, Unió Valencianista, encapçalada ara per Joaquim Reig, després de la fugida
d’Ignasi Villalonga a la Derecha Regional Valenciana; i per l’altra,
l’Agrupació Valencianista Republicana, fundada l’abril de 1930, que proposava
la implantació de la república i la formació d’un estat federal, partit en el
qual arribà a militar el jove Sanchis Guarner. Per primera vegada apareixen en
l’escenari polític dues formacions valencianistes enfrontades ideològicament;
de fet, en les eleccions d’abril de 1931, Unió Valencianista se situà entre les
forces que donaren suport a la monarquia, i l’AVR entre les files del Front
Republicà. També per primera vegada, els dos partits aconseguiren accedir a una
institució, l’Ajuntament de València, de la mà de Francesc Soto Mas i Enric
Duran i Tortajada, de l’AVR, i de Joaquim Reig d’UV.
És en aquest context d’anhels i
esperances que Manuel Sanchis Guarner es plantejà la seua participació en la
vida cultural valenciana, i amb coherència amb la seua manera de pensar es
relacionà amb les escasses entitats valencianistes que operaven en aquell moment.
D’aquesta manera observarem que
durant l’època republicana Sanchis Guarner es mantingué al marge d’entitats com
Lo Rat Penat o el Centro de Cultura Valenciana, marcades pel seu caràcter
conservador i amb escassa empenta política nacionalista. En canvi, però, la
seua participació fou més activa en altres societats com ara el Centre
d’Actuació Valencianista o PROA, que propugnaven l’existència d’entitats
capaces d’aglutinar tots els sectors valencianistes més enllà de qualsevol
tendència política. Es tractava, si més no, de contribuir des del món cultural
a l’extensió del valencianisme a la totalitat de les forces polítiques i
socials de la societat valenciana.
D’aquesta manera, tot seguit
ens ocuparem de les activitats culturals i socials que Sanchis Guarner
emprengué en aquest període anterior a la Guerra Civil, on trobarem no solament
un jove estudiant que maldava per adquirir una sòlida formació intel·lectual,
sinó també a un ciutadà compromés amb la cultura del seu poble, i que
s’esforçava per difondre la seua llengua, tal com demostrarà en les
conferències que pronuncià o llibres que publicà, com ara La llengua dels valencians (1933).
Dissortadament, el període
entre 1931 i 1936 no fou sinó un oasi de llibertat en un extens desert, i ben
aviat passarem de les esperances en la recuperació cultural, lingüística i
política del poble valencià a la repressió més ferotge de qualsevol
manifestació dels drets nacionals dels valencians.
Sanchis Guarner, com molts
altres, visqué l’etapa de la guerra amb especial intensitat. Quan esclatà la
Guerra Civil s’incorporà, com a voluntari, a les milícies de la FETE, i en poc
de temps adquirí el grau de capità. La seua participació activa en defensa de
la legalitat republicana el portà a ser condemnat a vint anys de presó per,
segons la sentència, estar afiliat a Esquerra
Valenciana i per mostrar-se «entusiasta partidario de la causa roja y ya
detenido en un campo de concentración hizo mofa de los principios y
organización de la Causa nacional y personas a ella afectas». Encara que no va complir la totalitat de la
condemna per beneficiar-se d’un indult general, estigué empresonat més de tres
anys, i en eixir, acceptà l’oferiment del seu amic F. de B. Moll de col·laborar
en l’elaboració del Diccionari
Català-Valencià-Balear. A Mallorca residí fins al 1959, any que retornà a
la ciutat de València per tal d’impartir classes de francés a l’Institut Sant
Vicent Ferrer, i també alguns cursos a la Universitat de València.
 |
| Amb Francesc de B. Moll i Nicolau Primitiu Gómez, a l'ajuntament de València, durant l'exposició sobre el Diccionari Català-Valencià-Balear, el 1951 |
Al llarg d’aquests anys, Sanchis Guarner sempre mantingué forts i estrets llaços afectius i culturals a València, tot i que la forçada absència el mantenien al marge de les migrades activitats culturals que allí s’hi duien a terme. Ara bé, fins a l’any 1962 s’hi vinculà al grup de l’editorial Torre, encapçalat per Miquel Adlert i Xavier Casp, amb qui col·laborà en l’edició dels llibres de l’editorial, i amb qui mantingué idèntics plantejaments literaris i lingüístics. Els enfrontaments personals dels dirigents de Torre amb Carles Salvador i el grup de valencianistes arrecerats sota les ales de Lo Rat Penat separà Sanchis Guarner d’aquesta institució, i no serà fins a principis de la dècada dels seixanta que col·laborà amb ella.
Pel que fa al Centro de Cultura
Valenciana, hem de dir que durant la llarga postguerra arrossegava una trista i
migrada activitat cultural. La major part de les seccions existents quasi no
funcionaven, i únicament s’hi mantenia l’edició de la revista Anales del Centro de Cultura Valenciana.
Tenim constància dels esforços de Nicolau Primitiu per dinamitzar la Secció de Toponímia i Paleotoponímia
d’aquesta entitat, que inicià les seues activitats el maig de 1943, amb Carles
Salvador com a secretari, amb un intent de replega dels topònims valencians en
perill de desaparició per la forta pressió castellanitzant.
En tot cas, en aquesta llarga i
dolorosa postguerra, aquestes seran únicament les dues entitats que podien
acollir iniciatives i activitats mínimament valencianistes, això sí, amb el
consegüent camuflatge per semblar totalment innòcues al règim franquista. De
fet, així ho entengueren Carles Salvador, Josep Giner, Nicolau Primitiu o Gaetà
Huguet quan decidiren impulsar els cursos de valencià a Lo Rat Penat, malgrat
les reticències i, fins i tot, els atacs d’altres valencianistes.
En el cas de Manuel Sanchis Guarner,
el seu acostament envers aquestes dues entitats fou més tardà, una vegada de
retorn de Mallorca, i únicament perquè s’adonà que la seua presència podia
aportar aspectes positius a tant a les entitats en concret com al conjunt de la
societat valenciana. En el cas de Lo Rat Penat, Sanchis Guarner participà
pronunciant conferències dins dels actes que s’hi organitzaven al voltant dels
cursos de llengua i cultura i, fins i tot, actuà com a mantenidor dels Jocs
Florals el juliol de 1971. Al Centre de Cultura Valenciana s’acostà gràcies a
la crida de Nicolau Primitiu Gómez, aleshores president i vell amic, entestat
com estava a revitalitzar l’entitat introduint elements valencianistes que
variaren el seu rumb.
La nostra pretensió en aquestes pàgines serà la de situar l’actiu professor en relació amb les entitats valencianistes que actuaven en aquests dos períodes històrics, i això a partir dels lligams establerts amb Nicolau Primitiu Gómez Serrano, persona considerada per la totalitat dels valencianistes com un home de consens, qui als anys trenta ocupà la presidència d’Acció Cultural Valenciana, de Lo Rat Penat i de Proa, i als anys seixanta, una altra vegada, de Lo Rat Penat i la del Centro de Cultura Valenciana.
Podeu llegir l’article complet a:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada