Manuel Sanchis Guarner, activista per la llengua i la cultura dels valencians

 

Manuel Sanchis Guarner

Manuel Sanchis Guarner va nàixer el 9 de setembre de 1911 a València, el mateix any de la desaparició Teodor Llorente Olivares, pare i genitor de la Renaixença Valenciana, figura clau en la construcció de la personalitat valenciana contemporània.

Des de ben prompte el jove Sanchis Guarner va manifestar un gran interés per la llengua i cultura dels valencians, segurament, com s’ha assenyalat en nombroses ocasions, per influència del seu oncle, l’eclesiàstic, erudit i investigador Josep Sanchis Sivera, que es va fer càrrec de la seua educació a la mort dels seus pares, tal com ell mateix reconeix en la dedicatòria de la seua Gramàtica Valenciana (1950) on afirmava «que m’ensenyà d’estimar, com cal, les manifestacions de l’esperit de València». En aquest sentit, no és agosarat creure que Sanchis Guarner sempre va veure en el seu oncle un exemple a imitar, i que la seua presència va contribuir de manera decisiva en la formació del seu caràcter compromés i responsable, en la seua estima per la cultura valenciana.

Alumne de les Escoles Pies, del carrer Carnissers de València, posteriorment va estudiar dret i filosofia i lletres, secció d’història, a la Universitat de València, des del 1928 fins al 1931, i en acabar es va desplaçar a Madrid per a cursar els estudis de doctorat a la Universitat Central i al Centro de Estudios Históricos, amb la qual cosa va adquirir una sòlida formació humanística i un elevat grau d’especialització en història i lingüística.

 

Carnet de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Valencians

El concepte de cultura sanchisguarnerià

Producte dels seus estudis, de la relació amb les amistats del seu oncle, gràcies al qual va conéixer erudits i estudiosos com Francesc Martínez Martínez o Josep Rodrigo Pertegàs, entre altres, i de les lectures dels llibres de la seua biblioteca, d’on afirma que va llegir Las Nacionalides, de Pi i Maragall, per exemple, a poc a poc va anar forjant-se en Sanchis Guarner la consciència de pertànyer a un poble, el valencià, posseïdor d’unes característiques culturals ben particulars i individualitzades, producte dels processos històrics, entre les quals destacava la llengua pròpia. Perquè per a Sanchis els valencians som un poble producte de la cultura, [i no de la natura, no som cap raça], la qual cosa ens proporciona «àmplies possibilitats» -com ara la capacitat d’integrar persones nouvingudes, per exemple-, però alhora ens exigeix una «greu responsabilitat», perquè la «qualitat i la força de la nostra cultura», per tant, del nostre poble, depenen de nosaltres mateixos, de la nostra activitat voluntària.

És per això que l’activitat cultural, en un sentit ampli, ha sigut la base de l’activitat acadèmica, social i política de Manuel Sanchis Guarner, i només des d’aquesta perspectiva la podrem entendre. Treballar per la cultura es convertia a treballar pel present i pel futur del nostre poble.

A més a més, per a Sanchis Guarner, seguint els postulats de l’alemany Kart Vossler (1872-1949) i del seu mestre en el Centro de Estudios Históricos Ramón Menéndez Pidal, el concepte de cultura està íntimament relacionat amb el de llengua perquè considera que «la llengua reflecteix tant la cultura i la personalitat de l’individu com de la seua comunitat», en tant que l’idioma, a més de complir amb l’objectiu bàsic de comunicar, també conforma «una xàrcia on són preservades les més entranyables formes de vida i pensament de cada comunitat cultural diferenciada». Així, el fet de parlar una determinada llengua significava «concebre la vida d’una manera pròpia», perquè la «llengua i el pensament són lligats indissolublement». La llengua és l’expressió d’una cultura, la «manifestació de la mentalitat d’una col·lectivitat».

I és d’acord amb aquests plantejaments que hem d’entendre la figura i la immensa obra de l’historiador i lingüista Manuel Sanchis Guarner, que des dels anys 30 del segle XX es va marcar com a objectiu treballar sense descans per la recuperació i enfortiment de la personalitat valenciana, greument amenaçada per la castellanització progressiva i incessant de la nostra societat, procés que incidia especialment sobre la llengua. Perquè «l’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini de la cultura de la qual la llengua és l’expressió. Un poble que oblida el seu idioma, és un poble en el trànsit de la mort […] L’extermini d’una llengua, d’una cultura i d’un poble, són una sola i mateixa cosa», afirmava Sanchis Guarner en el seu llibre La llengua dels valencians.

La llengua dels valencians

Conseqüent amb aquest ideari, podem esquematitzar la tasca cultural de Manuel Sanchis Guarner en tres eixos:

- va fundar i impulsar entitats culturals tant en l’àmbit cívic com en l’institucional, com ara Acció Cultural Valenciana (1930) o l’Institut Universitari de Filologia Valenciana (1978), posteriorment Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1987).

- va participar en entitats culturals de signe i ideologia molt diversa, d’acord amb les circumstàncies polítiques i socials de cada època, a les quals aportava la seua visió sobre la llengua i la cultura. És per això que durant la II República va col·laborar amb entitats nacionalistes com el Centre d’Actuació Valencianista o Proa, i durant el franquisme s’integrà en Lo Rat Penat o el Centro de Cultura Valenciana, de marcat caràcter regionalista. Però també va participar activament en moltes altres, tant com a col·laborador o com a càrrec directiu, com ara la Fundació Gaetà Huguet, l’Ateneu Mercantil de València, l’Aula Ausiàs March, la Societat Econòmica d’Amics del País, el Consell per al Foment de la Llengua Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, la Fundació Ausiàs March o el Cercle de Belles Arts de València.

- és autor d’una ingent obra que abasta des de llibres i articles acadèmics, tant en el camp de la lingüística com de la història o de la cultura popular; com de caràcter divulgatiu, com ara articles en la premsa, en enciclopèdies, pròlegs de llibres, ressenyes, entrevistes o conferències; a més a més, va ser responsable de l’editorial L’Estel, va publicar antologies literàries, obres medievals o textos de cultura popular.

Per tot açò, podem considerar que ha sigut, en definitiva, el que hui anomenaríem un activista per la llengua i la cultura dels valencians.