Les Normes de Castelló, un codi per a l'eternitat, per Violeta Tena

 

Les Normes de Castelló, un codi per a l'eternitat

Aquest any es compleixen 90 anys de la signatura de les Normes de Castelló. Un llibre de Josep Daniel Climent rememora la seua gènesi, impacte i transcendència. Avui, Castelló acull la presentació d'un llibre que vol divulgar la importància d'aquell codi. 

Per Violeta Tena

El Temps, 11.05.2022

https://www.eltemps.cat/article/17006/les-normes-de-castello-un-codi-per-a-leternitat

Aquests 2022 s'acumulen els aniversaris. Cent anys es compleixen del naixement de Joan Fuster. Quaranta de la celebració de l'Aplec de Castelló. I noranta de la signatura de les Normes de 1932. Amb motiu d'aquesta efemèride, Castelló per la Llengua, la plataforma que treballa per la difusió i divulgació d'aquella entesa normativa, ha organitzat un seguit d'activitats Aquest dimecres a la vesprada, té lloc un d'ells: es tracta de la presentació de Les Normes de Castelló, un llibre de Josep Daniel Climent, doctor en filologia i autor d'una fecunda obra sobre la llengua i la seua història . Aquesta nova aportació forma part de la col·lecció Bocins, editada per l'àrea de cultura de la Diputació de València.

Es tracta d'una obra divulgativa i pensada per al gran públic on Climent sintetitza els aspectes més significatius producte de molts anys de recerca i que ja va plasmar, el 2007 a Les Normes de Castelló. L'interès per la llengua dels valencians al segle XX, editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua dins la col·lecció Recerca. «Es parla molt de les Normes, però és molt probable que hi haja molta gent que no sàpiga quin va ser el sentit i la importància d'aquestes. És per això que el llibre es planteja en termes de divulgació», explica Climent, qui considera que «cal continuar reivindicant les Normes» perquè «van ser la base per a la dignificació de la llengua».

El llibre que es presenta aquest dimecres a la vesprada a la Casa Matutano a Castelló rememora com va ser el procés que va dur els diferents corrents del valencianisme a confluir. No s'ha de passar per alt que fins aleshores havia regnat l'anarquia a l'hora d'escriure i que, a més, la castellanització no havia parat d'avançar. Era necessari, doncs, avançar en la codificació de l'idioma, com ja havien fet els catalans. El 1907 s'havia creat al Principat l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). El 1911, la Secció Filològica. Dos anys després, les Normes Ortogràfiques de l'IEC.

 

 Al País Valencià el procés estava molt menys madur. L'experiència catalana, però, esperonà el debat entre els cercles valencianistes emergents. Del 1914 són les Normes Ortogràfiques de la Llengua Valenciana, de Lluís Fullana, un codi que s'allunyava tant com podia de la norma fabriana de 1913. Aquell primer intent, però, es topà amb el rebuig de la majoria d'intel·lectuals i escriptors de l'època, què, hereus de la Renaixença, aleshores tenien clara la unitat de la llengua.

Hauran de passar uns quants anys perquè aquell anhel  codificador acabe donant els seus fruits. Així el juliol de 1930 la publicació Taula de les Lletres Valencianes publica un article titulat «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» que és una crida a tots els sectors per arribar a un acord. Al capdavant de la publicació hi havia Adolf Pizcueta, un home essencial per entendre tot aquest període. Ens trobem, al capdavall, en un moment en què la qüestió ortogràfica havia esdevingut un dels elements clau del programa de revitalització cultural del país. La crida de Pizcueta no va tardar a obtenir resposta. Un mes després la revista Acció Valenciana s'hi mostrava favorable. El mateix van fer el setmanari valencianista Avant i el Diario de Valencia. L'article a favor de la codificació, en el cas d'aquest darrer mitjà, el signava Josep Cervera Aviñó, destacat dirigent de l'Agrupació Valencianista de la Dreta. No és un detall menor.

El setembre d'aquell any, la Societat Castellonenca de Cultura, responia també favorablement a la iniciativa de la Taula. Aquesta entitat seria la que acabaria entomant la responsabilitat històrica de dotar d'unes normes lingüístiques per a tots els valencians i les valencianes. No era casual, en absolut. Adolf Pizcueta, ordidor de tot plegat, considerava que deixant-ho en mans dels castellonencs, s'allunyava aquesta tasca de la batalla entre els sectors enfrontats a València. El patrici Gaetà Huguet, un empresari castellonenc i valencianista de pedra picada, fou un altre dels ordidadors. Fou un procés discret que, a la pràctica, Huguet va posar en mans de Lluís Revest. Historiador i home de gran bagatge filològic, Revest havia publicat, gràcies al mecenatge d'Huguet, el 1930 La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, un llibre que constitueix la base que acabarien donant forma a les Normes. Com escriu Josep Daniel Climent, «sense una ortografia unificada era totalment impossible iniciar un procés de dignificació de la llengua i aconseguir un mínim de normalitat en el seu ús públic, i especialment en l'ensenyament a l'escola».

El 2 de desembre de 1932 va tindre lloc, a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura, la reunió de les diverses entitats impulsores de les Normes, que acolliren de bon grat la proposta normativa dels amfitrions. Catorze entitats i cinquanta-dues persones estamparen la seua signatura. Per a la història ha quedat el 21 de desembre de 1932. Enguany farà 90 anys d'aquella fita històrica, sense la qual probablement no estaríem on avui estem.