Carta oberta a Isabel Bonig i a M. José Català, en defensa del valencià

He enviat com a regal el llibre L’interés per la llengua dels valencians a Isabel Bonig i a M. José Català, perquè pense que per a parlar del valencià i del seu futur han de conéixer el seu passat, i saber com van actuar personatges com Lluís Fullana, Carles Salvador o Teodor Llorente, i institucions com Lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana. Espere que la seua lectura, i de la carta que l’acompanya, servisca perquè cessen els seus atacs al valencià i a les persones que cada dia l’ensenyen dels de totes les escoles valencianes.

Perquè «Contra la llengua mai es té raó».

València, 12 de març del 2019

Benvolgudes senyores,

Amb enorme preocupació he escoltat al llarg dels mesos passats diverses declaracions seues sobre la llengua pròpia dels valencians, el valencià.

I m'inquieten perquè són opinions on s'ataca de manera poc responsable aspectes de la nostra llengua i el seu ús, cosa que considere impròpia de persones que es dediquen a la política en el nostre territori i que aspiren a representar els interessos dels valencians des de les institucions públiques.

Un dels atacs més greus és el de qüestionar l'ensenyament del valencià en les escoles, que des del 1983 ha sigut modèlic, tant durant els governs del PP, del PSOE com en l'actual, encara que, com queda ben demostrat per estudis diversos, actualment és insuficient per garantir la supervivència del valencià, que cada any que passa perd milers de parlants. És per això que amb les seues afirmacions que asseguren que el castellà està en perill, que es discrimina en les escoles, que hi ha adoctrinament i xantatge lingüístic dels xiquets i xiquetes o de les famílies, l'única cosa que aconseguixen és criminalitzar als milers de valencians que ens mantinguem fidels a la llengua dels nostres avantpassats i fomentar l'abandonament del valencià.

Però, a més, també qüestionen l'autoritat de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és l'entitat normativa sobre el valencià, segons l'Estatut d'Autonomia; donen suport a la RACV, que no té competències lingüístiques i que promou una ortografia «il·legal», és a dir, al marge de la norma i contrària a les Normes de Castelló; i fins i tot s'atrevixen a opinar sobre l'evolució lingüística del valencià sense tindre cap estudi acadèmic sobre la matèria.

Francament, considere que la seua és una actitud molt lamentable en representants públics que han de tindre una visió clara del que diu la màxima llei per als valencians, el nostre Estatut, quan afirma que «s'atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià» [article 7.5], i això perquè és una llengua que actualment travessa excepcionals dificultats i el que cal és fomentar el seu ús de manera urgent i amb intensitat.

També és molt greu, però, que s’obliden de la nostra història més recent, on tant des dels partits polítics de la dreta com de l'esquerra, sempre s'ha defensat el valencià. Vull recordar que l'Acte d'Afirmació Valencianista de 1914 tots els partits i entitats reivindicaven «l'ús de la llengua valenciana per tots els medis legals»; que el primer signant de les Normes de Castelló va ser Lluís Fullana, que Teodor Llorente i Falcó les va divulgar des del periòdic Las Provincias i que el Centre de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat les van acceptar i impulsar amb tots els seus mitjans.

Per tot el que els he dit, vull pensar que la seua actitud d'atac constant contra el valencià és només producte del desconeixement del seu passat i de les urgències i necessitats del seu futur. I per això els demane que s'informen millor sobre la situació real de la llengua, que llisquen llibres sobre la història del valencià, estudis sobre les seues necessitats per a convertir-lo en una llengua d’ús normal i, sobretot, que recorden el que manifesta la llei de creació de l'AVL, aprovada i  impulsada pel seu partit, quan denuncia que «el valencià, la nostra llengua, és sovint utilitzada com un motiu de discòrdia entre valencians, en comptes de ser el tret comunitari desitjable d'identificació i d'unió» i demana que la «llengua pròpia siga sostreta a partir d'ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l'objecte d'un debat seré entre els partits per tal d'arribar-hi als consensos més amples possibles». Perquè el valencià no necessita baralles ni discòrdies ni atacs sinó d’acords i pactes, des de la generositat i la concòrdia, com els aconseguits a Castelló el 1932.

Per això vull recordar-los una frase pronunciada el 1936 per Enric Navarro Borràs, «Contra la llengua mai es té raó». Perquè atacar el valencià és anar contra el patrimoni més valuós que tenim els valencians, el que ens singularitza com a poble, una part substancial de la nostra essència, de la nostra manera de ser i d'entendre el món.

És per tot açò que, amb total humilitat, els demane que treballen en favor del valencià i del seu ús, perquè la nostra llengua ens necessita a tots, valencians i valencianes, independentment de la seua ideologia i la seua procedència.

Pel valencià, tots a una veu!

Atentament,

Josep Daniel Climent