Quan el passat persegueix el present: Catalunya sota la dictadura

A primeries de març del 1930, un mes i escaig després de la forçada dimissió de Primo de Rivera, Artur Perucho, periodista i escriptor nascut el 1902 a Borriana, tenia ja enllestit i lliurat a l’editorial Proa el llibre Catalunya sota la dictadura. El setembre d’aquell any ja estava al carrer. Aquest esforç de l’autor i l’editorial només tenia un objectiu, donar a conèixer els efectes que la dictadura havia ocasionat en la societat catalana, tant en l’aspecte polític, cultural, econòmic com en el moral o lingüístic. Perquè les seues conseqüències foren devastadores, tant que Perucho considera que la dictadura “ha mantingut la nació espanyola en un indignant esclavatge durant sis anys”, i ell havia presenciat, “impotent per a la protesta” els seus efectes sobre la població. Aquesta impotència el portà a elaborar aquest llibre, la seua contribució a la denúncia d’un règim totalitari que actuà amb especial virulència a Catalunya, tant sobre les seues institucions com sobre un dels signes identitaris més significatius, la llengua catalana, que perseguí intensament.

Redactat a manera de crònica periodística, no debades Perucho havia col·laborat en nombroses publicacions tan valencianes, com la Taula de Lletres Valencianes o El Camí, com catalanes, com La Publicitat o Diario de Barcelona, i per tant coneixia molt bé l’ofici, l’obra aconsegueix mostrar en les seues pàgines una radiografia de les accions més significatives de la política dictatorial, des de la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, la persecució de la llengua catalana, la nefasta política internacional, la repressió dels estaments universitaris, les seues accions arbitràries i contràries al dret i, fins i tot, les funestes actuacions econòmiques que només aconseguiren empobrir la població.

D’acord amb el plantejament periodístic del llibre, des del mateix pròleg, Perucho manifesta la seua intenció de “servir a la veritat” i així les pàgines redactades fugen de la “intenció pamfletària”, encara que en nombroses ocasions no poden evitar el lògic apassionament en la narració dels fets. Tot i això, la cerca de l’objectivitat és patent en tota l’obra per a la qual cosa es recolza amb una abundant i valuosa documentació, que el porta a reproduir extensos documents.

Artur Perucho | Foto: Arxiu Serra d’Or

Una obra totalment actual

Lamentablement, la lectura de Catalunya sota la dictadura ens porta a equiparar alguns dels episodis viscuts durant de dictadura de Primo amb la situació política present, a comparar manifestacions del dictador amb les de polítics actuals i a observar com accions repressives contra les institucions i la llengua catalanes es repeteixen hui en dia. És ací on notem que la ideologia política de determinats sectors de la població espanyola respecte a Catalunya ha variat molt poc en el darrer segle. A tall d’exemple, Perucho reprodueix una crònica del setmanari La Rambla que recorda una reunió de polítics catalans amb Primo de Rivera, a la Capitania General, el 9 de gener de 1924, en la qual el dictador manifestà que considerava que “Catalunya estava excessivament catalanitzada” i, per tant, el que “convenia era precisament espanyolitzar-la, i que per a aconseguir-ho, el govern estava disposat a realitzar tota mena d’esforços, i que amb la més gran energia volia que acabés l’acció catalanitzadora que s’està fent, especialment a l’escola i a l’Església, des de la trona”. Però no únicament això, la ideologia política del dictador establia que “tan sols hi ha una nació, que és Espanya”, i, per tant, tan sols es podia tolerar una bandera, l’espanyola; i que cal que ningú deixe de conèixer el castellà, que és la llengua espanyola”.

Com observem, un discurs polític que la II República va intentar superar però que va ser reprès una altra vegada pel gran dictador espanyol del segle XX, Francisco Franco, i que malgrat el camí recorregut des del 1975, ara com ara, encara amera d’ideologia totalitària alguns sectors polítics espanyols.

L’edició actual de Catalunya sota la dictadura

Vist el que hem comentat, sense cap mena de dubte ha sigut un encert de Publicacions del’Abadia de Montserrat la reedició del llibre quasi noranta anys després, que ha comptat amb un especialista en l’obra i figura d’Artur Perucho d’excepció, Josep Palomero, que en els darrers anys ha dut a terme una encomiable tasca de recuperació de l’escriptor borrianenc, una víctima més de la pesada llosa amb la qual el franquisme ha intentat sepultar personatges dissidents del món de la cultura i la política republicana. Valencianista d’esquerres, durant la guerra del 36 milità en el PSUC i posteriorment s’hagué d’exiliar a Mèxic on va viure fins al 1956, any de la seua mort, on es convertí en una firma reconeguda del periodisme mexicà. És autor de la novel·la Ícar o la impotència, recentment editada per la Institució Alfons el Magnànim, i de diverses obres teatrals, però sobretot d’una important obra periodística.

Amb l’edició de Catalunya sota la dictadura, Palomero ha dut a terme una tasca impecable, tant amb la revisió del text original com en la confecció d’un complet estudi introductori i, sobretot amb l’elaboració de més de tres-centes notes que ajuden el lector a conèixer els nombrosos personatges que desfilen pel llibre i a contextualitzar fets i situacions desconegudes actualment.

En definitiva, estem davant un llibre que reivindica l’obra i figura d’Artur Perucho i les seues accions de denúncia de l’opressió dictatorial, d’una obra quasi centenària però de rabiosa actualitat, imprescindible per a conèixer el període de la dictadura de Primo de Rivera i alhora necessària per entendre actituds i comportaments la situació política actual.