La fugitiva, una dona dolenta plena de tendresa i humanitat

Mireia té 92 anys i s’ha passat la vida fugint gairebé de tot: d’un ambient rural que l’asfixia, d’una classe social que no la deixa créixer, de l’amor convertit en un element secundari de la vida, però, sobretot, d’unes vivències tràgiques del seu passat adolescent.

Aquest és, a grans trets, el plantejament de la nova novel·la de Banca Busquets, que ens narra la llarga i atzarosa vida de la Mireia, «la fugitiva», una dona forta, que en determinats moments de la seua vida pren decisions molt arriscades que la converteixen en un personatge dolent, capaç de manipular, maltractar o fins i tot danyar a les persones que l’envolten. Un personatge sense sentiments ni afectes, aparentment, que allunya del seu voltant amics i familiars i que al final de la seua vida acaba reclosa a un pis de Barcelona.

Dividida en tres parts, «La casa de la vergonya», « El castell de l’oblit» i «El jardí al sol», Blanca Busquets reconstrueix el passat de «la fugitiva» des la infantesa a la Carena, espai imaginari que literaturitza Cantonigròs, la qual cosa li serveix per aprofundir en temes com la violència masclista, especialment contra els infants, present diverses etapes de la vida de Mireia, així com altres més secundaris, com l’ambient de les presons, l’envelliment i la solitud, les relacions personals entre pares i fills, i també entre els avis i els néts, la penetració del castellà durant el franquisme, l’estima pels llibres o la música –sempre present.

S’ha de dir, però, que al personatge de la Mireia ja el coneixíem, perquè és una peça fonamental de l’anterior novel·la de Blanca Busquets, Jardí a l’obaga, on es retratada com una dona dolenta i maquiavèl·lica, capaç de sacrificar l’amor per diners o d’arribar fins a l’assetjament per assegurar-se una sòlida posició social i un futur benestant. En aquella ocasió, la presència de l’Aniol, savi i potent, gràcies a la seua bonhomia i senzillesa, eclipsaven la Mireia, i la convertien el perfecte personatge dolent.

Ara, però, en La fugitiva, descobrim el perquè de les seues actuacions i el dramatisme que l’empeny a triar l’únic camí al seu abast. I tot això a través d’una narració corprenent, de vegades dura, altres més amable, que dibuixa la Mireia, un personatge ple de matisos, que no para de créixer en tendresa i humanitat, i que cerca redimir-se a través de la soledat i l’aïllament. Amb un excel·lent domini del temps narratiu, barrejant el present i el passat, sense fissures, un dels grans encerts de la novel·lística de Blanca Busquets, va teixint l’ànima de la Mireia, va revelant els seus secrets, va apropant-la suaument al lector amb la finalitat d’aconseguir el seu perdó o, almenys, la seua comprensió. Les circumstàncies ens fan dolents, defèn l’autora, i en el cas de La fugitiva així ho demostren. Una altra cosa és la possibilitat d’extrapolar la idea a altres situacions.

Tot plegat, Blanca Busquets aconsegueix amb La fugitiva una novel·la ben travada, de lectura agradosa, però que alhora empenta al lector a reflexionar, especialment perquè mostra com hem aconseguit evolucionar davant de situacions de violència de gènere; però també a reaccionar perquè te n’adones que es tracta d’un crim del passat però que continua perpetrant-se en el present.

I finalment una recomanació: si en el seu moment vau llegir Jardí a l’obaga, després de la lectura de La fugitiva rellegiu-lo. Quants matisos em vaig perdre en aquella primerenca lectura i ara he recuperat àvidament. És curiós, però el fet és que les dues novel·les no solament es complementen sinó que diria que s’ajuden a créixer. Sense cap dubte, Jardí a l’obaga estava esperant l’arribada de La fugitiva, com l’Aniol la Mireia, i els lectors de Blanca Busquets bé que ho agraïm.