El Segon Congrés d’Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura (València, juliol 1937)

L’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València 

El 24 d’abril de 1936 es constituí l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València, que responia a una resolució adoptada en el Primer Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura celebrat a París el juny de l’any anterior, amb la idea de formar un front popular antifeixista per part del món cultural. La idea era crear una entitat que portara a terme «una labor autèntica en les mases que es base en els postulats del Front Popular [perquè] hom no pot realitzar-la tancant-se en un cercle restringit», afirmava Emili Gómez Nadal a la revista Mirador.

La nòmina d'integrants era molt extensa, i abastava des d’escriptors, músics, professors a artistes o periodistes, i de diverses sensibilitats ideològiques. Noms com el de José M. Ots i Capdequí, que presidí l’entitat, Max Aub, Ángel Gaos, Juan Gil-Albert, Manuela Ballester, Josep Renau i molts altres.

Per altra banda, «la consciència de pertànyer a una cultura amenaçada pel feixisme havia acoblat en l’AIDC un estol de valencianistes [...] els uns, ho farien inspirats pel marxisme, i els altres, des de posicions progressistes i liberals», afirmava Ricard Blasco el 1979. Aquest grup estava encapçalat per Emili Gómez Nadal, tot i que, com es lamenta Blasco no arribaren a funcionar orgànicament com una secció, que era com s’organitzaven els artistes. Així i tot, referint-se a Nadal, afirma que «era incontestable la seua autoritat damunt del nostre grup», integrat per Adolf Pizcueta, Carles Salvador, Maximilià Thous, Ricard Blasco, Enric Navarro Borràs, Miquel Duran o Bernat Artola, entre altres.

Pel que fa a realitzacions concretes, aquest nucli tan sols aconseguí posar en marxa una col·lecció literària, que publicà dos llibres, Elegia a un mort, de Ricard Blasco, i Elogi de la vagància i una cua, de Carles Salvador, tot i que tenien previst altres textos d’Enric Navarro i Borràs i de Francesc Almela i Vives. També tenien previst publicar la revista, Espiga, però les dificultats econòmiques feren inviable el projecte. Per altra banda, també van col·laborar en la revista Nueva Cultura amb la redacció d’unes pàgines publicades en valencià, elaborades normalment per part d’Emili Gómez Nadal i Ricard Blasco.

El Segon Congrés d’Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura

L’acció més significativa de l’AIDC fou l’organització del Segon Congrés d’Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura celebrat el juliol de 1937 a València. De fet, l’esmentat congrés fou l’acte de major ressò promogut per l’AIDC i pel Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, que es convertí en una maniobra de propaganda intel·lectual molt potent en l’àmbit internacional, que pretenia demostrar als governs europeus el suport del món cultural a la legalitat republicana i denunciar la barbàrie franquista.

El Congrés s’havia de celebrar inicialment a Madrid però el trasllat del govern a València alterà aquest propòsit. Les sessions se celebraren des del 4 fins al 17 de juliol: a València el 4 i el 10; a Madrid del 5 al 8; a València una altra vegada el 10 i, finalment, a París, els dies 16 i 17, i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals, més d’un centenar, de tot el món. Podem destacar noms com els de Tristan Tzara, Louis Aragon, André Malraux, Bertolt Brecht, Octavio Paz, Alejo Carpentier i Pablo Neruda, entre molts altres.

D’entre les nombroses activitats del Congrés només voldria referir-me a la significativa participació de la delegació valenciana.

Amb total seguretat, Josep Renau i Emili Gómez Nadal, amb responsabilitats en el Ministerio de Instrucción Pública, s’encarregarien d’algunes parcel·les de l’enorme tasca de l’organització del Congrés, i és per això que junt amb la resta de valencianistes de l’AIDCV ben aviat copsaren que es trobaven davant d’una oportunitat única per fer arribar al món la veu dels valencians, de reivindicar la nostra cultura i la nostra llengua com una part indestriable de la cultura pròpia, bandejada i relegada com estava per part de l’estat espanyol. Fou així que una delegació del País Valencià, presidida per Carles Salvador i integrada per Adolf Pizcueta, Bernat Artola, Enric Navarro Borràs i Ricard Blasco pogué participar en el Congrés, i llegir el dia 10 de juliol l’«Informe» que havien preparat minuciosament.

Pel que fa a la redacció contreta del document, segons explica Ricard Blasco, van produir-se diverses reunions dels integrants de la delegació i altres membres de l’AIDCV -especialment cita Gómez Nadal- que van elaborar un «esborrany genèric» que van tornar a discutir posteriorment. Finalment fou Carles Salvador qui redactà la ponència.

L’«Informe», llegit per Carles Salvador en la sessió del Congrés del 10 de juliol, presidida per Pompeu Fabra, s’inicià manifestant el desig dels «escriptors nacionalistes valencians» d’unir la seua veu al «cor de veus internacionals» davant la guerra provocada pel feixisme, però tot seguit presenta una denúncia de l’opressió que a Espanya sofreixen des de fa segles les «petites nacionalitats», davant de la qual sempre han mostrat una «rebel·lió constant». Per altra banda, el text constata que les «nacionalitats ibèriques» no són únicament un fet polític i històric, són també un fet cultural que demana «un mínim reconeixement de la seua personalitat, una mínima justícia». Altrament s’hi fa referència explícita al llibre de Stalin El marxisme i el problema nacional, on s’afirma que «la primera característica de la nació és la comunitat d’idioma», i afegien que «l’idioma és la fonamentació de la cultura», i per tant «ninguna nació tindrà una plenitut cultural mestres no tinga dret a l’ús oficial del seu idioma».

El text continua amb la voluntat de fixar «la nostra posició nacionalista» davant dels perills que atempten contra la «la nostra cultura autòctona», i concretament denuncia l'actitud del feixisme de prohibir l’ús dels «dialectes regionals» en els territoris rebels, i afirma que la millor defensa de la cultura «és la total defensa dels interessos culturals de les petites nacionalitats».

Finalment el text fa una apel·lació als representants dels «altres pobles ibèrics perquè es solidaritzen amb les nostres paraules», i una crida a la mobilització, «defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeixement de les nostres personalitats, fonament de la nostra cultura».

El balanç de la participació valenciana en el Segon Congrés d’Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura no pot ser més positiva, com ha assenyalat Ricard Blasco en diversos escrits: atorgà visibilitat al minoritari valencianisme polític, posà en contacte intel·lectuals i escriptors valencians amb els d’altres països i denuncià contundentment la situació d’opressió de les nacionalitats dins de l’Espanya centralista.

Dissortadament, però, tot fou un miratge d’una exasperant brevetat. Les urgències bèl·liques marcaven el ritme de la societat i el món de la cultura hagué de sotmetre’s a les necessitats vitals que garantiren la supervivència de la població.