Dones i ensenyament del valencià: el cas d’Empar Navarro i Giner

Un repàs a la nòmina d’autores valencianes relacionades amb el camp de la llengua i la literatura en valencià és totalment desolador, encara que es trobe en consonància amb el paper que la societat tradicional ha volgut reservar a la dona en les diferents èpoques de la nostra història. No obstant això, també cal ressaltar el fet que les escasses veus de dones que han aconseguit fer-se presents en aquest àmbit han sigut habitualment deixades de banda i de vegades, fins i tot, amagades. Tant és així que Maria Lacueva i Lorenz ha parlat d’una «interpretació androcèntrica de la cultura literària», que ha ocultat «l’existència d’unes genealogies femenines literàries valencianes» des del segle XIII fins a l’actualitat.

No cal dir que la invisibilitat de les dones que s’han dedicat a la reivindicació de l’ús del valencià, del seu ensenyament o a la creació literària al llarg del segle XX és especialment alarmant, atés l’escàs interés que la seua tasca ha despertat entre els estudiosos, que no han valorat la possibilitat de rastrejar el seu paper i importància. S’ha de dir, però, que en els darrers anys hi ha hagut un canvi notable en aquesta dinàmica, que ha propiciat l’aparició d’un corrent investigador dedicat a combatre la invisibilitat de les dones al llarg de la història i, en particular, en la nostra historiografia literària. Amb tot, la tasca que cal dur a terme no és senzilla, tant per la dispersió dels materials escrits com perquè molts dels textos són inèdits, i especialment, com denuncia Verònica Zaragoza, «pels evidents prejudicis de gènere amb què històricament s’ha menystingut l’obra femenina».

Fou Carme Agulló Díaz qui estudià el paper de les Mestres valencianes republicanes i qui primerament manifestà la seua estranyesa per l’aparent absència de dones en la reivindicació del valencià a l’escola, especialment si tenim en compte l’abundant presència femenina en el camp de la docència. Sense cap mena de dubte, la presència pública aclaparadora de personatges com Carles Salvador o Enric Soler i Godes com a principals defensors del valencià a l’escola ha invisibilitzat les decidides i callades actuacions de moltes mestres, com ara les d’Empar Navarro i Giner, tot un exemple de dona valencianista, compromesa amb el seu país i la seua llengua.

De fet, Navarro defensà el 1922 una ponència en l’assemblea de Nostra Parla sobre «El valencià a l’escola», en la qual afirmava, segons l’extracte publicat en El Crit de la Muntanya, que «Deu començar la ensenyança dels nens en valencià en les localitats valencianes; després s’ensenyarà el castellà; en els pobles on es parle valencià deuen conéixer-lo i parlar-lo els mestres. Creació d’una classe de valencià en la Normal; als mestres de pobles valencians que desconeguen el valencià se’ls concedix un plaç prudencial pera que’l coneguin». La importància de la intervenció no rau tant en la novetat dels plantejaments, que ja havien sigut formulats per diversos valencianistes, especialment per Carles Salvador en la conferència «L’idioma valencià a les escoles», pronunciada en l’Associació Provincial de Mestres Oficials de Castelló el 3 de juliol de 1919, i que constituïa el corpus teòric més sòlid en defensa d’aquelles idees. Per contra, la seua significació provenia del fet que era la jove Empar Navarro, de tan sols 22 anys, l’encarregada de posar veu a les reivindicacions de tots els mestres valencianistes en un acte tan rellevant com l’assemblea de Nostra Parla.

Així mateix, anys després, tant durant el període republicà com en el transcurs de la Guerra del 36, Empar Navarro s’involucrà en nombroses iniciatives relacionades amb la reivindicació del «valencià a les escoles». Com a mostra de les activitats que dugué a terme, per exemple, el 1933 participà com a ponent en la Conversa Pedagògica sobre «L’idioma valencià a les escoles» que se celebrà dins dels actes de la II Setmana Cultural Valenciana. És més, arran de les diverses iniciatives plantejades durant aquells dies, es decidí constituir l’Associació de Mestres Valencians, que el desembre d’aquell any elegí Empar Navarro com a presidenta. Amb posterioritat, el seu compromís amb la llengua i cultura dels valencians la portaren a militar en l’Agrupació Valencianista Republicana (1933) i el Partit Valencianista d’Esquerres (1935), a afiliar-se a la FETE, a integrar-se en la Secció Pedagògica de l’Aliança Intel·lectual per a la Defensa de la Cultura i, durant el període bèl·lic, a participar en el Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme, celebrat a París el 1937.

Acabat el conflicte bèl·lic, Empar Navarro fou empresonada durant tres anys i posteriorment sotmesa a un expedient de depuració que l’apartà del càrrec de mestra, i que no pogué recuperar ni més ni menys que fins a 1963. Com veiem, doncs, estem davant d’una figura molt rellevant en la defensa del valencià i del seu ús a l’escola, una dona que posteriorment ha sigut, com afirma Carme Agulló, «injustament oblidada i silenciada, una mestra valenciana i valencianista que, encara avui en dia, espera l’homenatge de l’escola valenciana».