El Diccionari de la rima, de Francesc Ferrer Pastor

"Homenatge a Francesc Ferrer i Pastor, per l'èxit obtingut amb el seu Diccionari de la Rima", celebrat el 16 de juny de 1957. Lliura el premi Manuel González Martí, en presència d'Enric Matalí Timoneda, Vicent Sorribes Gramatge i Enric Soler i Godes.

El mes de maig de 1956 apareixia a València el Diccionari de la rima, obra de Francesc Ferrer Pastor i que comptà amb la col·laboració de Josep Giner i Marco. De la primera edició se’n féu un tiratge de poc més de 500 exemplars que contenia més de 42.000 vocables, amb una acurada impressió que li valgué un premi de l’Ajuntament de València el 1957, per ser el llibre en valencià més destacat pel que feia a la presentació i esforç editorial. El 1958 Germà Colon assegurava que «el Diccionari que ens ocupa és una de les tasques lexicogràfiques més importants que mai s’hagin dut a terme a València», tot i que també exposava diverses reserves a l’obra, i el 1998, Emili Casanova afirmava que el Diccionari de la rima és el primer diccionari modern valencià.

El Diccionari de Ferrer Pastor omplia un buit enorme en l’estudi de la nostra llengua, perquè des de l’aprovació de les Normes del 1932 no s’havia publicat cap obra lexicogràfica de caràcter normatiu; els diccionaris de Josep Escrig, Martí Gadea o Lluís Fullana eren poc útils per a les necessitats del moment, i absolutament contraproduents per l’ensenyament de la llengua. En aquest sentit, no és agosarat afirmar que el Diccionari de la rima, així com les altres obres posteriors de Ferrer Pastor, situaven la lexicografia valenciana en uns paràmetres de normalitat, alhora que proporcionaven als valencians uns instruments útils per al conreu de la llengua pròpia.

La característica que presenta aquest Diccionari és que està «dividit en cinc parts, corresponents a les cinc vocals de l’alfabet, i per a cercar qualsevol paraula cal fixar-se en la vocal tònica», la qual cosa el convertia en una eina imprescindible per als amants i afeccionats a fer versos. El perquè Ferrer Pastor elegí aquesta modalitat de maneig del diccionari és ben fàcil d’entendre si pensem que, als anys cinquanta, els valencians només tenien contacte amb el valencià escrit i el seu ensenyament als cursos de llengua que Lo Rat Penat organitzava des de 1949. L’autor del Diccionari havia estat alumne d’aquests cursos el primer any, i després exercí de professor des de 1950 fins a 1963. Era ací on s’arreceraven molts valencians que maldaven per aprendre a llegir i escriure en la seua llengua, malgrat les prohibicions i limitacions imposades pel règim franquista. Ferrer Pastor donà prioritat a la demanda existent entre l’alumnat d’aquests cursos en els quals, segons sembla, hi havia molta gent interessada en la confecció de poesies i l’elaboració de llibrets de falla. L’elecció d’aquest sistema, però, perjudicà a la llarga aquest Diccionari, sobretot pel canvi del model poètic als anys seixanta, on s’imposà el realisme com a nou corrent literari.

Si bé hem de considerar Ferrer Pastor com l’autor de l’obra, també és cert que Josep Giner tingué un paper ben rellevant en la seua elaboració. Giner, que havia estudiat filologia a Barcelona amb Pompeu Fabra abans de la Guerra del 36, aportà els seus coneixements teòrics i marcà les directrius gramaticals, i a més, revisà l’obra completa. En aquest sentit, alguns investigadors com Antoni Ferrando, l’han considerat gairebé com a coautor de l’obra.

El Diccionari de la rima tingué un paper fonamental en la consolidació d’un model de llengua en l'àmbit valencià, apte per a l’ús literari i com a estàndard. Després de l’aprovació de les Normes de Castelló que fixaven l’aspecte ortogràfic de la llengua, calia la confecció d’una gramàtica i d’un diccionari. Manuel Sanchis Guarner publicà la Gramàtica Valenciana el 1950 i Carles Salvador, per la seua banda, tragué a la llum la Gramàtica Valenciana el 1951, destinada a l’alumnat dels cursos de llengua de Lo Rat Penat. Ferrer Pastor s’encarregà d’elaborar el Diccionari de la rima el 1956. L’aportació valenciana a la consolidació de la llengua literària quedava, d’aquesta manera, completada, i els valencians disposaven dels instruments bàsics i necessaris per al conreu i l’ús literari de la llengua, que conjuminava la necessària unitat amb els altres territoris catalanoparlants amb l’imprescindible respecte a les peculiaritats valencianes.

Amb el pas dels anys el Diccionari no solament no perdé actualitat sinó que trenta anys després, el 1980, quan s’exhaurí la primera edició, aparegué la segona, de 2.000 exemplars, en dos volums, augmentada considerablement amb més de 24.000 mots nous i amb un pròleg de Manuel Sanchis Guarner. Posteriorment, el 2010, aparegué una 3ª edició.

L’enorme tasca editora de Francesc Ferrer Pastor

Si la confecció de l’obra suposà un ingent treball de l’autor, la seua edició també comportà un esforç gegantesc que només la ferma i tenaç voluntat de Ferrer Pastor pogué véncer, això sí, amb el suport d’un grapat d’amics i d’actius valencianistes.

Relacionat amb l’aspecte econòmic de l’obra, s’ha de dir que l’autor i editor hagueren de suportar greus dificultats. Una obra d’aquestes característiques necessitava importants quantitats de diners per publicar-se. De fet, tot i que el projecte d’edició del Diccionari fou presentat a diverses editorials i institucions de València i Barcelona, cap d’elles decidí afrontar el projecte.

L’edició de l’obra s’inicià el 1953 i s’imprimí en fascicles de 80 pàgines als tallers de Federico Doménech, editor de Las Provincias, on treballava l’autor. D’aquesta manera, gràcies als anònims subscriptors que adquirien cada fascicle, Ferrer Pastor aconseguia els recursos econòmics necessaris per continuar l’edició, encara que arribà un moment que hagué de demanar un crèdit a l’empresa per cobrir les despeses, i posà com a garantia el seu jornal.

Ferrer Pastor recorda al Diccionari les persones que l’ajudaren en aquesta empresa com ara Enric Duran i Tortajada, Salvador Ferrandis Luna, Gaetà Huguet Segarra, Enric Matalí o Carles Salvador, als companys de feina, i, finalment, «a tots els subscriptors que amb llur interés i constància han fet possible el naixement d’aquesta obra tants anys en curs de gestació».

Però sobretot s’hi refereix a Nicolau Primitiu Gómez Serrano, «l’honorable patrici», a qui dedicà l’obra, pel suport econòmic que li oferí amb la subscripció de cinquanta exemplars, i amb qui col·laborà posteriorment com a corrector de l’editorial Sicània.

Així i tot, les dificultats en l’edició foren enormes, tant que «l’últim fascicle no podia pagar-lo, i me n’aní a Barcelona, a una llibreria del carrer Consell de Cent, que la portava un valencià, i li vaig demanar ajuda. I així vaig poder liquidar l’últim fascicle», afirmava Ferrer Pastor l’any 2000.

3ª edició, 2010