Temps de collita, l’aportació de Joan Beltran i Cavaller a la normativització de la llengua catalana

Sense cap mena de dubte Pompeu Fabra ha estat el gran referent modern per a tots els estudiosos de la llengua, el «geni ordenador de la llengua catalana», en diuen, i també la persona que amb la seua veu va assenyalar el camí que havien de seguir els estudiosos del català.

En Joan Beltran i Cavaller fou un dels que s’escoltava amb devoció les paraules del Mestre Fabra, i, amb total seguretat, n’hi ha unes que han marcat profundament la seua actuació cívica i com a estudiós del català; les que va dirigir el 1918 des de la revista Nostra Parla als escriptors valencians i balears, en les que afirmava que «no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua», la qual cosa permetria que «ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària».

En aquesta línia de pensament, com a habitant de les Terres de l’Ebre, des que va començar a interessar-se per l’estudi del català en la dècada els setanta del segle XX, Joan Beltran va tenir molt clar que el seu paper no podia ser altre que el de treballar per enfortir la llengua catalana amb les aportacions de la seua varietat lingüística, el tortosí, modalitat amb una forta personalitat i escassament representada en els reculls lèxics i les obres gramaticals oficials.

Des d’aleshores, Joan Beltran, a més de bastir una obra lingüística formidable, ha contribuït eficaçment a la fixació actual de la normativa del català elaborada d’acord amb els principis del polimorfisme convergent, idea propugnada per Manuel Sanchis Guarner, que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha assumit progressivament en les darreres dècades, i que ha tingut com a conseqüència una major obertura a les diferents modalitats de la llengua catalana, especialment dels parlars occidentals.

Tant és així que els mèrits que Joan Beltran i Cavaller ha acumulat al llarg de prop de quaranta anys han estat considerables:

- perquè la seua ha estat una obra forjada des de l’estima a la llengua i al país, amb una tenacitat digna d’admiració i que ha de servir d’exemple a tots els qui la coneguen de prop;

- perquè la seua dedicació durant tants anys als cursos de reciclatge a les Terres de l'Ebre ha estat modèlica, conscient com era de la necessitat d’un professorat ben format lingüísticament, basament indispensable per a l’escola catalana;

- perquè la seua ha estat una actuació impecable en demostrar que només des de la diversitat podem construir una llengua catalana ben potent i de llarga volada, arrelada i estimada pel poble, i que la contribució de la totalitat dels parlars enriqueix i cohesiona el corpus lingüístic comú.

Ara, després de tants anys, és el temps de collita, el moment de recollir els fruits d’un intens esforç dedicat a la seua gran passió, l’estudi i difusió de la llengua catalana, un dels elements identitaris que ens singularitza i ens uneix com a poble.

Un temps de collita que va iniciar-se el 2011 en atorgar-li Òmnium Cultural el premi «Lo Grifonet», i la Fundació Carulla el Premi d’Actuació Cívica, i que va culminar amb la concessió l’abril del 2016 de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya «per la seva aportació a la riquesa dialectal de la llengua i a la consciència d'unitat lingüística», i també amb la seua incorporació a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans acordada el 20 de juny passat.

I ara també calia el reconeixement de les universitats catalanes a tant d’esforç, i és per això que volem remarcar la tenacitat amb què Joan Beltran sempre ha defensat els nostres parlars, i com ha contribuït amb les seues obres a eliminar les susceptibilitats que recelaven de la participació de tots els territoris catalanoparlants en la normativització de la llengua catalana.

En aquest sentit hem de destacar la publicació d’Una proposta sobre l’estàndard català a les terres del darrer tram de l’Ebre, el 1986, i posteriorment dels llibres Cruïlla i Aïnes, el 2002, elaborats en coautoria amb Josep Panisello, que recollien els sabers i els materials emprats durant anys en els cursos de reciclatge, que feien valdre les formes del català occidental, especialment del tortosí, i les feien compatibles amb el model lingüístic de l’Institut d’Estudis Catalans.

Menció a part hem de fer del Vocabulari de cruïlla. Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal, l’obra publicada el 2010 per Onada edicions, en dos volums, que recull en 888 pàgines un interessant repertori de mots i expressions pròpies del tortosí, i que en paraules de Pere Montalat «és un exemple reeixit de com la variació dialectal troba l’encaix en la llengua de referència», objectiu al qual Joan Beltran ha dedicat els seus majors esforços.

Sens dubte un magnífic colofó a una gran obra lingüística, en la línia de les dutes a terme per Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll a les Illes Balears, Enric Valor, Carles Salvador i Josep Giner al País Valencià o Joan Coromines i Joan Solà –malgrat les discrepàncies- a Catalunya, continuadors de la tasca i el mestratge de Pompeu Fabra en la normativització de la llengua catalana.

Publicat inicialment al blog Llengua i literatura catalanes a la UOC.